Avui el gasoil està per sobre dels 2 euros el litre. Omplir el dipòsit del cotxe és 35 euros més car que fa un any, i el sobrecost per a un vaixell de pesca d’arrossegament és de 3.000 euros, pel cap baix. Pocs imaginen l’energia necessària per arrossegar i pujar a bord les xarxes curulles de peix, una part del qual s’haurà de tornar al mar perquè les arts d’arrossegament difícilment discriminen espècies amb valor de mercat d’altres que no en tenen. Malaguanyat esforç que empobreix l’ecosistema marí. Es pesca així perquè hi ha gasoil a baix preu que amb la seva energia ingent mobilitza una flota que proveeix els mercats centrals per satisfer la demanda a les llotges, restaurants i peixateries d’arreu de la geografia. Sense l’extraordinària energia del gasoil, encara sort que el de navegació és més barat perquè té menys impostos, no hi hauria pesca d’arrossegament ni peix a la nostra dieta diària. La pressió que exercim sobre els ecosistemes, i els nostres hàbits alimentaris tenen a veure amb la font energètica. Aquesta és la dimensió del problema!
Clausuren els gasoductes russos. Els pous de petroli Brent que serveix per produir gasoil comencen a estar eixuts. La demanda mundial d’energia no para de créixer mentre la tona de CO2 cotitza a l’alça. El govern baixa impostos a l’electricitat per evitar que el malestar al carrer es transformi en violència. Com diu Mariana Mazzucato, «los gobiernos estan haciendo apaños, no liderando» El govern intervé el mercat de l’electricitat, amb permís de la UE, i descompta 20 cèntims per litre als carburants perquè els ciutadans puguin continuar menjant peix fresc. Aquesta és la paradoxa!
Si ho poguéssim percebre, les nostres ciutats fan olor de gasoil com les de fa cent anys feien olor de carbó i les de fa dos-cents anys olor a llenya. Ara el gasoil ho és tot: determina la nostra alimentació, l’estil de vida, els hàbits d’oci, els paisatges. El mosaic agroforestal que ens hem acostumat a veure és fill del gasoil, per estrany que pugui semblar, és a dir és la imatge d’una economia que amb el poder energètic del petroli proveeix adobs sintètics i plaguicides, llaura i recol·lecta amb ma d’obra mecànica, conrea farratge per una cabana ramadera estabulada invisible als nostres ulls. Uns paisatges de pessebre que, lluny de ser una expressió coherent plena de significats, preservem per als turistes com decorat de vacances. Uns paisatges de postal que són deutors d’una economia que importa de l’estranger la major part de matèries primeres, diferint així els impactes ambientals als paratges de països tercers. Aquesta és una altra paradoxa que ni reconeixem perquè tenim aquests paisatges tan integrats que conformen el marc d’interpretació que condiciona tota resposta. Inclús, fa que ni ens plantegem que sense el gasoil, si volem menjar peix fresc, tenir vehicles elèctrics o viatjar lowcost, caldran unes quantes hectàrees, moltes, de fotovoltaica i alguns parcs eòlics marins.
Però la gran paradoxa és confrontar el planeta i els seus paisatges, la biodiversitat i els ecosistemes, tot alhora, amb el nostre estil de vida. Canviar de font energètica és canviar d’hàbits i pautes de comportament, transformar el sistema econòmic. Canviar-ho tot! Aquest paradoxisme antròpic -m’ha inspirat el títol un article de Jesús Rey Rocha i Emillio Muñoz Ruiz Paradojas antrópicas y la desordenada vida en el planeta– és explicatiu de les contradiccions pròpies i alienes. Busquem coherència enmig de les contradiccions. Perdem el temps amb les identitats i les coherències enlloc d’ocupar-nos amb afany dels propis desacords, diu Saramago a La Caverna. No esperem dels nostres discursos un sentit comú sinó només l’expressió de queixa de les criatures consentides. Som, en el nostre paradoxisme, un símptoma de la degradació social, com denúncia el Papa Francesc en la Laudato sí, que ens priva de prendre dolorosa consciència, d’atrevir-nos a convertir en sofriment personal allò que li passa al Món, com si haguéssim perdut la noció de bé comú. Ja fa temps que els éssers humans ens vam convertir en gestors del planeta, és per això que recau en tots i cada un de nosaltres la responsabilitat que no parem de defugir.
