REUMA:
Durant molts anys tot aquell dolor que, o era identificat com a mal funcionament de cap òrgan, o a causa d’algun desajust en l’aspecte funcional de l’aparell locomotor… era degut a… la humitat?
La ciència ha diversificat i tipificat les diferents variants de malalties anomenades reumàtiques: artritis, gota, espondilitis, artrosi, osteoporosi… les que afecten els tendons o als músculs: bursitis, miopaties, miositis.
Els símptomes són sovint semblants i desorientadors; per això hi ha els qui hi entenen. Les causes poden ser diferents: cal investigar. Si a tu no et fa mal res, no investigues… i fins fa poc. Així que, quan jo de ja molt joveneta tenia tant de dolor, mai vaig arribar a saber a quina d’aquestes variants m’havia d’acollir. El reuma ho englobava tot.
Sort dels analgèsics i vigilant no tenir allò tan terrible de les febres reumàtiques.
FIBROMIÀLGIA:
Home no és com el reuma, no. Això és més fàcil. Fibromiàlgia, dolor a les fibres… patapam. Tractament? No, no, tractament objectiu cap. Sembla que hi ha unes proves que determinen si tens una fibromiàlgia o no. Et premen per aquí i per allà i si fa mal o hi ha una resposta, “tate”, ja ho tenim. Però a veure, si a una persona que té dolor li comencen a tocar el voraviu… què no li farà mal?
Diagnosi fàcil: Fibromiàlgia. Ah, però! Ara en diuen diferent. El dolor el mateix, les causes desconegudes. I a patir. Qui ho pateix, que no sé per què, no és mai el metge.
NEN DIFÍCIL:
Ai renoi com n’és de difícil definir un “nen difícil”. De fet, de difícils ho som tots una estona llarga. Què passa, que quan no entenem algú, les seves reaccions, les seves pors, les seves penes i neguits que sovint es tradueixen en comportaments que no sabem comportar. Ja ho tenim definit? Aquest és un nen difícil, és que no hi ha per on agafar-lo, tu!
Ara, no fa tant, després d’investigar una mica s’ha vist que un Asperger, un TDAH, un bipolar, una gelosia desmesurada, una desatenció afectiva, una hiperactivitat…, eren el fonament del comportament tan inassolible del nen difícil. Pobres angelets; tants i tants anys renyats, castigats, apartats, perquè ningú s’havia molestat a preguntar-se el perquè.
Ara sembla que per fi s’ha posat fil a l’agulla i s’ha vist com personatges molt importants de la nostra història passada i actual, tot i patir alguna d’aquestes síndromes, han arribat molt amunt. També veiem que hi ha nens difícils que han crescut i no han abandonat aquesta síndrome infantil: són els adults difícils. Caldrà estudiar-los i donar-los suport. També, que si no ens fan la vida molt difícil. I els ADOLESCENTS? Ai que és aquella edat que no recordem que també vam passar i quan ens sentíem tan incompresos i lletjos i que ningú no ens estimava…! I que no volíem seguir cap de les consignes que ens havien donat, no. Ara, havíem de fer la nostra… prendre les nostres pròpies decisions i no en sabíem… i per què no en sabíem? Doncs perquè fins feia molt poc tothom havia decidit per nosaltres… I ara els nostres adolescents ens posen davant del mirall.
Recordeu aquella frase que els grans fem servir tant amb els joves de “jo a la teva edat”, sempre recordant coses positives; mai, “jo a la teva edat” em passava el dia contestant malament i donant cops de porta. Ah que no?
Ai las.
