PROPI DE L’EDAT:
Per exemple, mamar és propi d’una edat (llet materna); fer-se pipí a sobre és propi d’una edat primera; tenir la regla per primera vegada, és propi d’una edat; els grans a la cara són propis d’una edat; les primeres ejaculacions nocturnes, són pròpies d’una edat; aprendre de lletra, és propi d’una edat.
Tenir feina després de preparar-se pel futur, és propi d’una edat?
Casar-se és propi de l’edat?
Ser pares és propi de l’edat? Ser avis és propi de l’edat? Morir-se és propi de l’edat? Comencen els dubtes…
Entrar a l’edat del si no fos… si no fos per això, si no fos per allò: és una realitat.
ARA! ATENCIÓ! MOLTA ATENCIÓ,
L’ARTROSI NO ÉS PRÒPIA DE CAP EDAT.
Que fàcil resoldre-ho així… Si, miri, vostè té una artrosi progressiva degenerativa, pròpia de l’edat. I un colló de mico.
Tenir els metacarpians fotuts a quaranta anys de tant cosir, és propi de l’edat o de l’ofici?…
Tenir una escoliosi a l’esquena, vinclada de tant cavar, és propi de l’edat o de l’ofici?…
Jo conec gent de quaranta anys que pateixen aquest desgast múscul-esquelètic i en conec de 86 que tenen una entitat física a prova de bomba: els ossos tots bé i el sistema muscular també. I el cap, també.
Tant costa identificar les causes d’aquesta xacra tan generalitzada, principalment entre dones (potser per això), i mirar si hi ha hagut una descalcificació progressiva; potser per un problema hormonal? potser per molts embarassos i lactàncies? potser per falta de teixit muscular.? poc temps per a fer exercici a part d’aixecar cassoles i trastejar nens?
A veure si ens hi posem i aprenem a buscar causes i a fer diagnòstics més correctes que serveixin per conduir els afectats, joves o grans, cap a una teràpia adequada!
JO TINC UNA ARTROSI PROGRESIVA DEGENERATIVA PERÒ EN CAP CAS, PRÒPIA DE L’EDAT. Tinc setanta-vuit anys; m’agradaria trobar algú compromès que me’n digués les causes.
PSICOSOMÀTIC:
I tant que hi crec que els patiments es poden convertir en malalties!
El que passa és que sovint es confon el concepte psicosomàtic i, amb aquesta paraula, s’encobreix una malaltia real..
Problemes tensionals: no et posis pedres al fetge. Un gran disgust o pena molt gran: no et facis mala sang.
Cara de pomes agres, color verdós, decaïment, ESTRÉS, treballes massa, hauries de fer esport, ioga… que et toqui l’aire: és psicosomàtic.
I llavors apareix la DEPRESSIÓ, no existencial, No. la funcional: el desajust entre els nervis del sistema nerviós central. Els neurotransmissors són substàncies químiques que es troben naturalment al cervell i que, probablement, tenen un paper en la depressió.
Les investigacions recents indiquen que els canvis en la funció i l’efecte d’aquests neurotransmissors, i com interactuen amb els neurocircuits involucrats en mantenir l’estabilitat de l’estat d’ànim, poden tenir un paper important en la depressió i el seu tractament. És possible que els canvis en l’equilibri hormonal del cos tinguin un paper en la causa i el desencadenament de la depressió. Els canvis hormonals poden presentar-se en l’embaràs i durant les setmanes o mesos després del part (postpart), i per problemes de tiroides, menopausa o altres trastorns.
I au, a medicar-se que són dos dies. (De què sinó el psiquiatre que pot prescriure medicació?)
Un fet sobtat molt dolorós, dificultats econòmiques: angoixes…, sensació d’ofec… irritabilitat… això és psicosomàtic, és normal que pateixis i les angoixes en són una conseqüència: diagnosi feta i a córrer i, llavors apareix EL COBRIMENT DE COR (infart).
I au, a operar si s’hi és a temps… No s’havien revisat les angoixes… potser un electrocardiograma a temps?
Un patiment constant: LLAGA D’ESTÓMAC… Tens molt mal d’estómac? Aquell nus i aquella pessigada: això és psicosomàtic. Vigila amb el que menges, no fumis, no cafè, no alcohol… Sí, però després apareix la llaga. Hi era i no s’hi havia pensat; la paraula amagava una realitat. Potser una gastroscòpia a temps?
I aquest color groc? És que pateixes massa per tot. Dieta i un tranquil·litzant: és psicosomàtic. Si, però després apareixen les pedres. Hi eren, però no s’havia investigat. La paraula amagava una realitat.
DOLOR CRÒNIC:
Aquest sí que és fàcil, tens dolor?, arreu?, sempre? No se’t cura? Només s’apaivaga amb medicació?… evident crònic, per sempre més.
Potser es podria saber si és perquè tens artritis, o artrosi; o una cama més curta o llarga que l’altre; o potser perquè amb l’edat que tens encara no has après a seure…?
Qui ho investiga? Sabem quin tant per % de persones per sexes en pateixen?
No hi ha una estadística? Vaja!
CANSAMENT CRÒNIC:
A veure! Si algú té qualsevol de les xacres abans mencionades i explicades, des de fa molt temps i, a més a més, ha arrossegat durant molt temps també el pes d’una família, d’una feina feixuga, és normal estar cansat i molt cansat. Sempre. Ah!, però! Podria haver-hi un tumor hepàtic o pancreàtic? Es podria mirar abans de treure conclusions i dir allò de: és clar, amb aquest tipus de vida… i a aquesta edat!
Jo ja començo a tenir un cansament crònic d’escoltar tantes paraules incompetents. Hi ha una medicació per aquesta síndrome?
Ah!, la paciència? Doncs, Idò bé
