Àngel Sauret i Sumalla (Barcelona, 1965) és il·lustrador, un ofici on, segons diu, la feina es cuina a foc lent. De petit no parava de dibuixar tot el que veia. Un dia va descobrir que la pluja podia tenir colors diferents i s’adonà que les coses li parlaven. I així fins avui. Va cursar estudis de Belles Arts i amplià les formes de veure el món estudiant fotografia a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. Va treballar una temporada amb Agustí Centelles en el seu estudi de fotografia, i després en una empresa on va dedicar-se a fotografiar la natura per a documentar exposicions de parcs naturals. Més tard va cursar un cicle d’il·lustració a l’Escola d’Art de Manresa. Actualment, a més de ser aprenent de pagès i pare de família nombrosa, fa il·lustracions en el camp de la publicitat, l’escenografia, el cartell, l’àlbum il·lustrat i els jocs tridimensionals. Ha estat professor d’il·lustració a l’Escola d’Art i Disseny de Tarragona durant més de vint anys.
—Empènyer a sortir l’il·lustrador que l’alumne duu a dins, o donar-li les eines perquè el descobreixi ell mateix. Quina ha de ser la tasca del professor?
—Acompanyar en el camí de descoberta i no pas guiar. Per mi aquest és el secret de la docència. Cada alumne ja porta ell mateix les eines. Té mans, ulls, cor, ment, i moltes més coses. Aleshores només cal exercitar la creativitat, observar molt, i provar i equivocar-se, i caure i continuar,… i escoltar-se un mateix. Moltes escoles són massa tècniques i fredes, guien en excés i coarten la capacitat de pensar i sentir per tu mateixa. Jo prefereixo agafar de la mà, però deixant que l’alumne imprimeixi el seu ritme vital i creatiu. La il·lustració és un ofici que es cuina dins del cor, i en això cadascú és únic.
—Parlant sobre el teu ofici has escrit en algun lloc que quan un és il·lustrador, ho és sempre, estigui on estigui, durant les vint-i-quatre hores del dia; fins i tot quan somnia. Tan substantiva és aquesta vocació?
—Sí, i tant. No vas al teu “despatx” de vuit a dues a treballar per il·lustrar encàrrecs. De fet, és més com viure en una casa sense portes ni finestres. Sents els ocells de fora, la moto que passa, les converses dels veïns, la llum que entra per la finestra, el fred trist de l’hivern,…i tu vius allà dins, i tot t’influeix. I aprofites aquella olor del pastís de llimona que està fent la veïna per incorporar aquell color groc a la teva il·lustració, o el crit d’alegria de ton fill per esquitxar de vermell el cartell que estàs pintant. La il·lustració és una manera de viure.
—Sí il·lustrar és explicar amb imatges una història, una idea o un sentiment, aleshores trobo que aquesta concepció de l’ofici té molta solta.
—Aquesta mirada me la va transmetre la Carme Solé Vendrell, que em va agafar de la mà en els inicis del meu camí com a il·lustrador.
—Em disculparàs la meva ignorància… Qui és la Carme Solé?
—La Carme és una de les il·lustradores catalanes més internacionals. Forma part de la primera generació d’il·lustradores del nostre país. Ha obert camí. Les seves il·lustracions, fetes amb traç clar, tenen sentit escènic i regalimen sensibilitat. I darrerament es dedica a pintar rostres infantils que són un clam per defensar els drets dels infants i les víctimes de les guerres.
—Gràcies per presentar-nos-la. Continuem. Segons el diccionari, il·lustrar és donar llum a l’enteniment, és a dir, al concepte, a la paraula. Podríem dir que una il·lustració glossa, narra alguna cosa, però tota condensada en una sola imatge?
—No necessàriament en una sola imatge. Un àlbum il·lustrat, per exemple, narra en vàries imatges encadenades un text, i el concepte que es vol transmetre és el que fa de fil conductor. És molt maco el concepte d’il·luminar la paraula. L’il·lustrador dona llum a través de la mirada, del color, la línia, la composició, els sentiments,.. fent recerca dins d’ell mateix i enfocant la llum cap enfora perquè el lector la rebi.
—Entenc que per poder fer una bona il·lustració, primer cal observar sense presses. Què aporta la fotografia a aquesta mirada?
—Jo vinc de la fotografia analògica i aquesta manera de fotografiar m’ha aportat la capacitat d’observar diferents enquadraments, esperant el millor moment de llum, i llavors clic!, captar aquella imatge com a única, com a viscuda. Ara disparem milers de fotografies sense mirar gaire, perquè confiem que ja en triarem una i, a més, podrem manipular-la amb filtres que no formen part de la nostra experiència viscuda. És freda aquesta mirada. Un il·lustrador observa la vida i va omplint la mirada amb tot el que veu; i de sobte s’enamora d’alguna cosa i clic!, dispara.
—Encetem ara el qüestionari de Parells i senars. Confia’ns, si us plau, dues cançons o peces musicals que t’han acompanyat sovint.
—Sens dubte. Oxalà, de la cantant portuguesa Maro. Només cal tancar els ulls i deixar-se gronxar per la seva sensibilitat. Tal com diu la cançó: Fecho os olhos, vejo sorrisos. I l’altra podria ser Ojalá de Silvio Rodriguez, una cançó que ens parla dels primers amors.
—Revela’ns un dels teus moments estel·lars de la humanitat, un d’aquells fets on descobreixes espurnes de la nostra grandesa com a éssers humans.
—No hi crec gaire en la grandesa dels éssers humans. Més aviat en la seva estupidesa.
—Home…
—Digueu-me negatiu, però l’estupidesa de la humanitat la veiem cada dia amb les guerres. Si fóssim tant “grans” ja les hauríem eliminat.
—A veure si ho arreglem una mica. Podries assenyalar-nos un parell de personatges que ens hagin precedit, dels quals valgui la pena de conèixer la seva vida?
—L’Arcadi Oliveres, sens dubte. Va anar al capdavant de nombroses lluites a favor de la pau, la justícia social i els drets dels pobles. Un exemple a seguir. I no sé, crec que val la pena conèixer la vida de totes les persones. Per exemple la meva padrina: després de marxar d’aquest món vam descobrir etapes de la seva vida, especialment durant la Guerra Civil, molt exemplars.
—I ara hauries de dir-me una injustícia que et sembla que hauríem d’erradicar com més aviat millor, però potser no cal insistir, ja ha estat prou clar.
—Sí, ja t’ho he dit. Les guerres, l’odi, la prepotència,…
—Ha quedat clar. Esmenta, si us plau, dues obres d’art que t’hagin commogut de manera especial.
—Les tres edats de la dona de Gustav Klimt. Ens parla del pas del temps amb una bellesa i sensibilitat que t’abraça. Pura màgia per parlar-te de la vida. I, d’altra banda, sempre m’ha emocionat l’obra d’un fotògraf poc conegut, en Tony Keeler. Els seus retrats i les atmosferes que captura són pura poesia visual. Un ull que treballava amb l’impuls, l’experimentació i la intuïció.
—Fantàstic. Proposa’ns una ciutat, llogarret o contrada del món que hauríem de conèixer si mai tenim l’oportunitat.
—Sempre he pensat que tenim llocs fantàstics a prop de casa, però un indret que em va fascinar fa vint-i-cinc anys va ser una petita illa siciliana, Marettimo, tranquil·la, perduda, ideal per desconnectar del món. Així era en aquella època, ara no sé pas si el turisme hi haurà fet estralls.
—Aconsella’ns dues pel·lícules per anar a veure o per recuperar d’una filmoteca.
—Brazil, de Terry Gilliam. Una pel·lícula trepidant i futurista, del 1985, que retrata perfectament la nostra societat i la supervivència de les persones a través de mons imaginaris. I Un chien andalou de Luis Buñuel, una icona surrealista que barreja els somnis del mateix Buñuel i de Salvador Dalí. Un còctel explosiu.
—Distòpia, somnis, surrealisme. I un museu o exposició on has estat i que ens recomanaries d’anar a visitar?
—La Sala Parés del carrer Petritxol està molt vinculada a la meva vida. Entrar-hi, quedar embolcallat pel silenci i aturar-se el món, és tot u. I sempre ens regala petites exposicions que et sorprenen. I desprès, en sortir, et pots regalar el clàssic suís en una de les granges del mateix carrer.
—Tot plegat, un consell deliciós. I per acabar. Suggereix-nos un parell de llibres que et sembla que hauríem de llegir. De qualsevol gènere; no cal cenyir-se només a la ficció narrativa.
—La quarta paret de Sorj Chalandon, realment colpidora i actual, que s’immergeix en aquell espai que separa la pau i la guerra. Hauria de ser lectura obligada als instituts. I Los sueños de Helena d’Eduardo Galeano, on ens fa somniar amb la narració dels somnis de la seva dona. Us recomano l’edició il·lustrada per Isidro Ferrer, un altre poeta visual que cal seguir.
—Poesia, humanitat i somnis de pau i reconciliació. Moltes gràcies.
