Isabel Rodà de Llanza (Barcelona, 1948) és arqueòloga i epigrafista. Als 12 anys va quedar fascinada davant l’amfiteatre d’Arle i el Colisseu de Roma i va decidir dedicar-se a l’estudi d’aquest món. El 1970 es llicencià en Història Antiga a la Universitat de Barcelona i va doctorar-se quatre anys més tard. Especialitzada en arqueologia, epigrafia i escultura romanes, ha estat conservadora dels Museus d’Art i Història de Barcelona i directora de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC). El 1985 esdevingué professora titular d’Arqueologia de la UAB i el 1993 n’obtingué la càtedra. És autora i coautora de diverses obres acadèmiques i de divulgació i ha estat comissària d’exposicions nacionals i internacionals. Actualment és membre numerari de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i membre corresponent de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. Defensa amb persuasió que el primer món globalitzat d’occident va ser el romà.
—L’Epigrafia estudia les inscripcions antigues. La sola existència d’aquesta ciència especialitzada ja indica la seva la rellevància en l’Arqueologia.
—Les inscripcions són les fonts directes de l’Antiguitat que ens permeten endinsar-nos en tots i cadascun dels aspectes, tant públics com privats, de l’Imperi romà. L’Epigrafia les llegeix, les interpreta i n’extreu tota la informació possible.
—El Corpus Inscriptionum Latinarum (CIL) és un catàleg exhaustiu i actualitzat de les inscripcions llatines conegudes arreu del territori de l’antic Imperi Romà.
—Va ser un gran projecte que va endegar al segle XIX el gran Theodor Mommsen, abraçant totes les províncies de l’Imperi romà. D’Hispània se n’encarregà Emil Hübner, que va recollir més de 6000 inscripcions de la Península Ibèrica en dos volums. Amb gran mèrit, i més tenint en compte les dificultats de comunicació de l’època, va contactar amb els experts locals i consultà els manuscrits que feien referència a les inscripcions.
—Llavors a Espanya no hi havia gaires trens, ni telèfons…
—Exacte. Ara el nombre d’inscripcions conegudes ha augmentat moltíssim i per això està en curs una nova edició (editio altera). A Hispània ja s’han publicat fascicles i volums que apleguen les peces epigràfiques de les diverses subdivisions (conventus iuridici, els hi deien) en els que es dividien les circumscripcions jurídiques.
—Solem associar l’Arqueologia a la prehistòria i al món antic, però potser ara ja no està circumscrita a aquestes èpoques.
—Els horitzons s’han ampliat molt més, tant des del punt de vista cronològic com geogràfic. D’aquesta manera té carta de naturalesa, per exemple, l’arqueologia medieval, la industrial, o millor, de l’era industrial, i també l’arqueologia que es dedica a èpoques molt recents, com la que pertoca a la memòria històrica. D’altra banda, no només es fa arqueologia a les àrees del nostre món antic sinó que en tots els continents es practica aquesta ciència, que va més enllà del que és l’excavació.
—En el nostre imaginari tenim inevitablement lligada l’Arqueologia a les excavacions.
—L’excavació és una tècnica que utilitza a l’Arqueologia, que és una ciència que intenta comprendre i reconstruir el món que estudia, sobretot tenint en compte la cultura material, però no només… Les fonts literàries, per exemple, són també un complement essencial.
—No em puc estar de preguntar-te com han incidit les noves tecnologies en els estudis arqueològics.
—Els arqueòlegs emprem la tecnologia en cadascun dels nostres camps, i som conscients que hem de practicar la interdisciplinarietat. Per ser més eficients necessitem de la Física, la Química, la Geologia… Per poder afinar en datacions, components i procedències és essencial comptar amb especialistes. També disposem d’aparells i sistemes, com el Sistema d’Informació Geogràfica (SIG), amb què cartografiem els territoris. O les prospeccions geofísiques, una tècnica no destructiva que permet esbrinar que hi ha sota terra abans d’intervenir-hi. Parlaré d’un cas que m’és proper: l’Arqueometria per a l’estudi dels materials orgànics i inorgànics. Per exemple, pels materials lapidis és determinant saber-ne el tipus i la procedència geogràfica, i a aquests aspectes s’ha dedicat intensament durant anys l’equip de la Unitat d’Estudis Arqueomètrics de l’ICAC, que integra investigadors d’altres Universitats, com la de Saragossa.
—Jo em referia també als drons, les recreacions en tres dimensions, i totes aquestes coses tan cridaneres.
—Els drons són essencials per tenir unes visions aèries correctes i per detectar possibles jaciments. La planimetria en 3D ens permet tenir una idea de quins eren els volums. Les analítiques d’ADN i les restitucions facials, per exemple, ens apropen als entorns familiars i els rostres dels nostres avantpassats.
—Fa tres anys vas publicar Ahir Roma, avui nosaltres on descobreixes al lector un munt d’herències romanes, de tipus cultural, pràctic o consuetudinari, amb una gran vigència actual.
—Trobem Roma fins i tot en els aspectes més quotidians, com he intentat presentar en aquest llibre, que em va fer molta il·lusió d’escriure. Vaig utilitzar un estil i llenguatge que pretenien ser planers i, sense perdre rigor històric, volia transmetre la vigència i persistència del món romà. El ressò que està tenint sembla corroborar que no anava massa errada. Som hereus d’un llarg recorregut històric i cultural que ens pot semblar molt –massa- llunyà i, en canvi, el sentim dia a dia. La nostra llengua, el dret, les ciutats i els traçats viaris formen part del llegat romà i n’hem de ser conscients. És clar que no tot va ser positiu. Com totes civilitzacions, Roma té les seves llums i ombres, però només el fet que aquesta civilització es regis per un dret que és la base del nostre, és per treure’s el barret.
—Passem al qüestionari de Parells i senars. Si et demanéssim alguna pel·lícula per anar a veure al cinema o per recuperar d’una filmoteca, quines dues ens suggeriries?
—Escipió l’Africà, de Luigi Magni, que ens apropa a un personatge cabdal per a la història de Roma i els seus contemporanis. L’escenari és la ciutat de Pompeia tal i com la veiem avui en dia, sense restitucions hollywoodianes, i els actors són tots ells excepcionals. I l’altre, Golfus de Roma, una comèdia de Richard Lester que recrea amb vivacitat una de l’estil de Plaute.
—Esmenta’ns un dels teus moments estel·lars de la humanitat.
—La Declaració dels Drets Humans, un enorme pas endavant, malgrat que el seu compliment és desigual, i molts països són ben lluny d’aplicar-la.
—Quines dues obres d’art t’han commogut especialment? No cal que siguin romanes o del món clàssic.
—El Moisés de Miquel Àngel em sembla la millor escultura mai creada. La seva perfecció i força expressiva són tals que et ve a la ment aquell tòpic atribuït al seu autor: «Parla!». I l’altre és el retrat del Papa Innocenci X de Velázquez. És d’una vivacitat impressionant i el Papa ens continua interpel·lant amb la seva mirada tan potent.
—Aquest retrat de Velázquez, juntament amb el que va fer del seu criat Juan de Pareja, em semblen també els més extraordinaris mai pintats. Però continuem. De ben segur que ens pots recomanar un lloc o un racó del món que paga la pena de conèixer.
—Ui, molts! Tots tenen el seu encant, història, cultura, paisatge,… Ho tinc malament per dir-ne només un… Però diria que Roma és imprescindible: aglutina la història d’Occident.
—Podries citar-nos dos llibres que creguis que hauríem de llegir si encara no ho hem fet?
—Les memòries d’Adrià de Marguerite Yourcenar, que recrea amb un estil directe la personalitat de l’emperador. Per a mi és la millor novel·la històrica. I dels nombrosos llibres de Carlos García Gual no sabria quin triar, però no us deixeu perdre la seva lectura!
—Em sembla que n’ha escrit molts: haurem de triar-ne algun. I ara, revela’ns si us plau una de les injustícies que es perpetren en el món i que caldria erradicar com més aviat.
—Per a mi una de les més flagrants és l’acumulació d’enormes riqueses en mans d’uns pocs, mentre altres milers de milions passen tantes penalitats. M’indigna la disbauxa dels països de la península Aràbiga, tan farcits de diners i que no allarguen la mà als seus germans musulmans que pateixen circumstàncies dramàtiques, penalitats, malgrat que geogràficament els tenen tant a prop, a Gaza, per exemple.
—Seguint amb aquestes confidències personals, t’agrairíem que ens confiessis dues cançons o peces musicals que t’acompanyen o t’han acompanyat sovint.
—De totes les obres de Beethoven, el seu Concert per a piano i orquestra núm. 4 em commou especialment. I Imagine de J. Lennon, una cançó universal amb una música deliciosa.
—I un museu o exposició que ens aconselles de visitar?
—En els museus i exposicions sempre aprenc. La darrera que he anat a veure és la que s’acaba d’inaugurar al Caixaforum de Barcelona sobre Berlanga: m’ha entusiasmat per la seva documentació extraordinària i la seva atractiva presentació.
—Mirarem d’anar-hi abans no la tanquin. I, per acabar, ens agradaria que esmentessis un parell de personatges reals, la vida dels quals és suggeridora.
—Començaré amb Marie Curie, dona excepcional en un moment en què les dones ho tenien més difícil que ara. Els seus descobriments van ser cabdals i reconeguts amb dos premis Nobel. I m’agradaria dir dues persones més, uns titans en la lluita per la justícia i els drets humans. Com que només em demanes dos personatges…
—Sí van units pel mateix tema, farem una excepció. Endavant.
—Martin Luther King i Nelson Mandela. Van lluitar tenaçment per la igualtat i van saber superar les dificultats. El primer ho va pagar amb la seva vida i el segon amb llargs i durs anys de presó.
—Els tres personatges han estat un molt bon final d’entrevista. Moltes gràcies.
