Jaume Gabarró i Canals (Molins de Rei, 1944) és monjo cistercenc i prevere. El 1955 va entrar al Seminari Menor de la Conreria, i després passà al Major. Amb vint anys va ingressar al monestir cistercenc de Poblet, on va fer el noviciat, però no va poder professar i va tornar a casa. Era el 1966. Va començar a fer de corrector a Edicions 62 i altres editorials. El curs 1967-68 fa el servei militar a Melilla. En tornar, ingressa al monestir de Santa Maria de Solius, fundat l’any anterior, on professa com a monjo cistercenc. Després d’estudiar Teologia, el 1975, és ordenat prevere. Net de la poetessa Montserrat Pujol, ha traduït al català poesia de sant Joan de la Creu i ha escrit un llibre sobre els poemes del Dr. Pere Tarrés. El 2023 va publicar Des del Monestir, un recull d’articles escrits a Catalunya Cristiana entre els anys 2010 i 2022. Encara viu al Monestir de Solius, on ha fet d’hostatger durant molts anys acollint els forasters amb el seu somriure franc i inesgotable.
—La vida del monjo: pregària, treball i fraternitat.
—Certament, primer la pregària, que pauta tota la nostra jornada. Anem a pregar en comunitat vuit vegades al dia, que aviat és dit. Tot el dia en presència de Déu i tenint presents els anhels i necessitats de tothom. Treball domèstic o segons les aptituds de cadascú. I la vida de comunitat, que és com un rierol que flueix i els còdols es van polint.
—Vida senzilla i sense artificis, i tanmateix, encara que sembli un oxímoron, d’una simplicitat riquíssima.
—Senzillesa, naturalitat, recolliment que enriqueix i predisposa. T’explico l’experiència que estic fent aquest any?
—Endavant.
—Estic llegint seguits, ordenadament, els quatre Evangelis, un bocí cada dia. Em quedo parat de l’actualitat de cada episodi i de cada ensenyament. Aquelles discussions de Jesús amb els seus contraris, són d’un realisme contemporani. I, les paràboles, d’una perennitat comprovada. Cada dia m’hi quedo atrapat. La dificultat d’acceptar Jesús com a veritable Déu i veritable home és la mateixa d’avui.
—És que trobar-se Déu fet un dels nostres és realment extraordinari.
—Un Déu tan proper que pot entendre el que ens passa perquè també li ha passat a ell, és propi del cristianisme. Però un Home-Déu és impensable; només s’explica per una misteriosa iniciativa divina. L’evangelista Joan constata que els jueus, «després que li havien vist fer tants miracles, encara no creien en ell». I això que els profetes, vuit segles abans de Crist, ja parlaven del qui havia de venir. Doncs, ja es veu que és difícil creure-hi, si no hi ha predisposició a rebre el do de Déu.
—Els monjos, les monges, no sortiu gaire del monestir. Més aviat és la gent que hi ve a passar alguns dies. És aquesta la funció d’un monestir, ésser un far, una referència, un indici?
—El monestir és un far en tant que irradia l’amor i la llum de Déu. En la seva Regla sant Benet organitza el monestir perquè tot l’ambient contribueixi a l’objectiu principal, que és el servei a Déu i al proïsme, en la pau. El que podem oferir, a casa, és aquesta pau. No sortim però acollim. La proverbial hospitalitat benedictina.
—I la gent que ve a passar uns dies, la troba aquesta pau?
—Bé se’ls nota, i ho diuen, i molts ho consignen per escrit en el Llibre d’hostes, on lliurement expressen els sentiments de l’experiència que han viscut durant l’estada.
—En un article del 2016 et preguntaves discursivament si la fe és un salt al buit.
—La fe no es dona si no t’hi entregues. Qui no vol, no neda. No és pas del tot impossible convèncer-se que al mar hi ha aigua, i que d’altres hi naveguen. Però es tracta d’un acte completament personal, el més lliure de tots. Confiant en l’Amor que t’arriba com els primers suaus raigs de sol. Si et deixes acaronar per ells, la fe anirà creixent, fins que seràs capaç de donar fruits abundosos. La fe dona molt de si, és una relació amorosa.
—És a dir, la fe no és com el darrer recurs, com l’armilla salvavides dels passatgers o la xarxa de seguretat d’un funàmbul.
—És una gràcia per a anar desenvolupant cada dia i cada període de la vida, en recerca i confiança contínues, amb gran goig i enmig de les dificultats. Ens acompanya i ens sosté.
—Passem ara al qüestionari de Parells i senars. Podries suggerir-nos un parell de llibres que creguis que val la pena llegir?
—Una parell de llibres? Entre l’infern i la glòria, d’Àlvar Valls. Finalment, Jacint Verdaguer ben explicat, com una novel·la. O bé La drecera, de Miquel Martín i Serra, per l’estil, i per l’adolescent que tots portem a dins.
—Una delícia de llibre. I a continuació, si fossis tan amable d’esmentar una exposició o un museu que hauríem de visitar.
—Si amb prou feines he vist el MNAC i el Prado! Me n’aniria al Kunsthistorisches de Viena, per admirar les escoles centreeuropees, per fruir del Bosch i companyia, amb aquelles fantasies de la vida tan atrevides i divertides, però que fan pensar.
—Quan hi vagis, m’apunto a acompanyar-te. Continuem. Un parell d’obres d’art que t’han commogut especialment.
—Del pintor suís Eugène Burnand, Els deixebles Pere i Joan corrent al Sepulcre el matí de la Resurrecció, per l’expressivitat aconseguida d’un neguit important. I en escena,…
—En escena?
—Si, una obra en viu, en escena. A la deriva, amb Marta Montiel i Elies Barberà, un espectacle de teatre documental sobre els ingressos psiquiàtrics, a partir de testimonis reals.
—I ara recomana’ns una ciutat o contrada del món que podríem visitar i gaudir.
—Per mi, totes. A Amèrica, fa tants anys descoberta per Colom, encara no hi he estat. Però si vols que et digui la veritat, no em deleixo per cap lloc en concret, perquè el meu viatge és interior.
—Aquesta idea té una força tremenda, formidable. I a continuació, podries citar dues pel·lícules que penses que hauríem de veure si encara no ho hem fet?
—No sé si s’haurien de veure, perquè El gran silencio, de Sergio Corbucci, dura quasi tres hores, veient passar les estacions de l’any des de la finestra d’una cel·la cartoixana. Més recomanable és De déus i homes, dirigida per Xavier Beauvois, basada en una història real. Una petita comunitat de monjos cistercencs a les muntanyes del Magrib algerià, en perfecta harmonia i compromesos amb els veïns musulmans, és assassinada durant la guerra civil.
—També em sembla una pel·lícula molt recomanable. Seguim. Les injustícies del món s’haurien d’erradicar totes, però assenyala’n una que et sembla més urgent de fer desaparèixer.
—La pèrdua del sentit de la vida, que és estimar. De la buidor interior deriven totes les injustícies i egoismes. Què li passa al món occidental, havent eliminat Déu i el proïsme?
—Continuem. Proposa’ns un parell de personatges que ens han precedit que hagin tingut una trajectòria vital que mereix que coneguem.
—Francesc de Borja Moll, que va realitzar una tasca gegantina com a lingüista i editor, amb la fundació de l’Obra Cultural Balear i l’edició del gran Diccionari Català-Valencià-Balear. I el beat Pere Tarrés, metge que va exercir durant onze anys al barri de Gràcia i dirigent de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, per la qual cosa va ser perseguit en començar la Guerra Civil i hagué d’amagar-se durant un any. Després va ser metge de campanya amb l’exèrcit republicà. L’any 1942 va ser ordenat prevere i el 1947 fundà un sanatori per a malalts sense recursos afectats de tuberculosi i altres malalties infeccioses. Un exemple d’heroisme i espiritualitat.
—I ara revela’ns un dels teus moments esplendorosos, estel·lars, de la Humanitat.
—Sens dubte, l’encarnació, mort, resurrecció i ascensió de Jesús: Aneu, i prediqueu a tothom la bona nova de l’Evangeli. A partir d’aquí neix una nova comunitat universal i un humanisme que es reflectirà, per exemple, en la Declaració universal dels drets humans del 1948.
—Finalitzem amb dues composicions musicals o cançons que no et cansaries mai d’escoltar.
—El cant gregorià Ad te levavi animam meam, que és la pregària d’entrada del primer Diumenge d’Advent i correspon a l’inici del Salm 24.
—El cant gregorià, oi?, no pas la versió renaixentista a quatre veus de Palestrina.
—Sí, exactament, el cant gregorià. I la segona, La santa espina, del mestre Enric Morera i text d’Àngel Guimerà.
—Una ens mena a la pau en mans de Déu i l’altre a l’amor a la vida. Moltes gràcies.
*Fotografia de Cris Gabarró
