Joan Monné i Bonillo (Molins de Rei, 1968) és pianista de jazz. Va fer estudis clàssics al Conservatori de Barcelona i va capbussar-se en el jazz a l’escola Zeleste i al Taller de Músics. Ha rebut classes de pianistes com Tete Montoliu, Mulgrew Miller o Brad Mehldau. Monné és una persona propera, que no viu als núvols, però com tots els ferits per la musa Euterpe, vessa música per tots costats: en compon, n’arranja, n’interpreta i n’ensenya. Ha compost gran part dels temes que interpreta amb el Trio que lidera, i com a pianista ha tocat amb saxofonistes com Benny Golson, Jesse Davis i Dick Oatts, o guitarristes com Peter Bernstein. Ha estat professor a diversos conservatoris municipals i actualment ensenya a l’ESMUC i al Taller de Músics. Com a director musical, arranjador i/o pianista, ha col·laborat amb Perico Sambeat, la Jazz Band de Sant Andreu i amb Joan Chamorro i Andrea Motis. La llista continua amb Raimon, Nina, l’OBC, Dagoll Dagom,… En fi, un músic total, esfèric, ho miris per on t’ho miris.
Sonny Rollins assegurava que és impossible pensar i tocar jazz a la vegada. Suposo que ho deia per remarcar que l’essència del jazz és la improvisació. Però això ho afirmava en una entrevista a Barcelona, amb els vuitanta anys acabats de fer i després d’haver deixat clar que seguia practicant cada dia sense excepció.
Efectivament, la relació i la dicotomia entre tècnica i creativitat està íntimament lligada al fet de la improvisació, que és un dels elements fonamentals d’aquesta música que anomenem jazz. El que busquem sempre és que la ment interfereixi el mínim possible quan estem tocant, per evitar que talli la inspiració o el flux d’idees espontànies. Però, alhora, si no hi ha hagut un treball previ exhaustiu en el llenguatge i en la tècnica és impossible que les idees flueixin.
Vaja, que si no hi ha tècnica, estudi i exploració previs, no és possible la llibertat interpretativa d’un solista.
Sempre ho comparo amb la llengua parlada. Quan parlem no pensem en cada una de les paraules que diem, o en la concordança entre subjecte i predicat. Però si no tenim prou vocabulari o no estructurem bé les frases que construïm, no s’entendrà res del què diem ni el missatge que volem transmetre. Abans de fer poesia hem de saber escriure amb correcció.
Amb la Carme Canela actueu i enregistreu junts des dels anys noranta, però el darrer treball en format duet, Ballads (2018), em sembla un obsequi exquisit pels amants del jazz. Hi Interpreteu estàndards de Gershwin i de Porter, entre d’altres, i a la caràtula de l’àlbum expliqueu que la gravació ha sigut «com qui prepara un plat sense salses ni elaboracions massa sofisticades, per poder-ne apreciar el veritable gust de la matèria primera». Però cuinar una cançó a veu i piano nus, no és un plat senzill d’elaborar.
Sí, a vegades el que sembla més senzill és el més difícil. Jo sempre he admirat els músics que toquen d’una manera natural, com si parlessin, com si allò no els suposés cap esforç. I cada cop aprecio més la música feta sense escarafalls ni artificis, que a vegades, pel que fa a l’emoció que transmeten, acaben sent foc d’encenalls. Per a mi allò més important de la música és la seva capacitat d’emocionar, i quan toco i quan escric busco arribar a aquesta emoció.
No podria estar més d’acord amb tu.
Crec que la millor manera d’assolir aquest objectiu és a través de la senzillesa. A més, en el jazz d’avui dia hi ha una certa tendència a la intel·lectualitat, a la deconstrucció, a la complicació de les formes. No dic que no estigui bé o que no m’agradi, però a vegades em sembla supèrflua i gratuïta, i llavors es perd de vista un dels objectius principals de la música.
Vas iniciar els teus estudis a l’escola municipal de música de Molins. Per gaudir de la música sempre n’estem a temps, però per a aprendre-la de debò i arribar a ser un mestre cal començar de ben jove.
Sempre s’ha aconsellat de començar com més aviat millor. Suposo que això és cert en gran part perquè, com en el cas de qualsevol idioma, si s’aprèn de ben petit es fa d’una manera més natural, com qui no fa res. I això facilita allò que comentàvem abans de tocar sense adonar-se’n, com qui està parlant. Però jo no vaig ser tan precoç, vaig començar a estudiar amb 13 anys. A vegades, quan penso en les meves limitacions com a pianista, em pregunto com m’hauria anat si m’hagués iniciat de ben petit. Però crec que el fet de fer-ho més tard em va permetre tenir una idea més clara del què volia. Si hagués començat amb 4 anys potser ho hauria deixat en arribar als 12.
Al tombant de segle el Joan Monné Trio enregistràveu l’àlbum Mireia, que és el nom de la teva filla. Entre els agraïments hi ha una nota a la teva dona i els teus fills on afirmes que per més cançons boniques que els regalessis mai seria prou per demostrar com els estimes. La dedicació a la música fa voltar molt i resta temps per compartir amb els teus.
Sí, mantenir la carrera com a músic i una vida de família no és senzill. I no només per les absències que representa aquesta feina a nivell físic, quan marxes de gira, o quan has de deixar un àpat o has de faltar a una celebració familiar perquè tens concert. Moltes vegades és més dura l’absència mental, la de quan estàs component una obra, o quan estàs pensant en aquell tema que has de preparar pel concert de demà i no ets capaç de concentrar-te en res més que no sigui allò. En aquest moments hi ets però no hi ets, i diria que això encara és més difícil de suportar i d’entendre que quan no hi ets físicament.
O sigui, que la dedicació a la música segresta cos i ànima, podríem dir.
Però jo he tingut la sort de que a casa sempre m’han fet costat i han entès en bona mesura aquesta circumstància, que va íntimament lligada a la meva feina i a la meva manera de ser. Per tant, haver pogut mantenir aquesta mena de doble vida no ha estat tant mèrit meu com de la meva dona i els meus fills.
… Per cert, el meu primer disc està dedicat al meu fill Marc, però quan el vaig gravar encara no havíem triat el seu nom, i per això es titula Son Song.
Un aclariment molt oportú. Passem ara al bombardeig de preguntes directes. T’agrairíem el títol d’un parell de novel·les, actuals o no, que recomanaries a un amic.
Ostres, només dues? Ho poses difícil… Et diré la última que he llegit, El cel no és per a tothom, de Marta Rojals. I la que va ser una de les primeres, El Barcelonauta, de Pep Albanell.
Suggereix-nos, si us plau, una exposició o un museu que hauríem de visitar si encara no ho hem fet.
No es tracta d’un museu d’art, però em va impressionar el Museu Jueu de Berlín. A més, el disseny del nou edifici que van construir per allotjar-lo és espectacular.
Una parell d’obres d’art, pintures o escultures, que et commouen cada vegada que les admires.
Doncs he entrat vàries vegades al Thyssen-Bornemisza de Madrid per tornar a veure el Retrat d’un camperol, de Cézanne. M’admira l’aparent senzillesa del traç, amb pinzellades gruixudes, i els colors. I, pel seu significat i per ser un retrat de l’horror de la guerra, el Gernika de Picasso.
Una injustícia que no podem permetre que continuï existint.
N’hi ha tantes… La injustícia és una de les coses que pitjor porto en aquesta vida. I darrerament, amb tots els fets polítics que afecten el país, n’anem ben servits. Però potser, en els darrers temps, allò que em remou més la consciència és la notícia de cada nou desnonament. Sobretot perquè em sembla que seria un problema relativament senzill de resoldre si hi hagués voluntat de fer-ho.
Si fossis tan amable de dir-nos dues pel·lícules que et sembla que no ens hauríem de perdre.
No sóc especialment amant dels musicals, de fet en detesto molts, però et diré dues pel·lícules que pertanyen a aquest gènere. West Side Story, un clàssic, amb la meravellosa música de Leonard Bernstein, de qui n’he adaptat algun títol en versió jazzística en els meus discos. I Dancing in the dark, una commovedora pel·lícula de Lars Von Trier amb música de Bjork, on ella mateixa fa el paper protagonista. És d’aquelles que quan s’acaba et deixa una estona clavat a la cadira.
I una ciutat o una contrada que hauríem de passejar i gaudir?
És impossible dir-ne una de sola! M’encanta París, però també Roma. En un altre ordre de motius, no tant per passejar com per la vida que té, Nova York em fascina. I si parlem de ciutats diferents, Delhi o Marràqueix em van impressionar. I no he estat mai Tòquio o Beijing… El món és molt gran i divers!
Un parell de vides que faríem bé de conèixer.
Portant-ho al meu terreny, el del jazz, et diria que la vida de Billie Holiday va ser especialment intensa i dura, tot i que, a causa precisament d’aquesta duresa, no va ser exemplar en tots els sentits. I la biografia de Thelonius Monk també és molt interessant, un pianista diferent, un músic únic, un ésser humà ben particular.
Segons Stefan Zweig, un dels moments estel·lars de la Història és la composició del Messies per George Händel. En el benentès que no cal que sigui musical, esmenta’ns un dels teus moments estel·lars de la humanitat.
El desenvolupament d’Internet ens ha canviat la vida, sens dubte, tot i que a vegades no sé si per bé o per mal, com gairebé tots els grans invents de la humanitat.
Acabem amb dues cançons que t’han deixat empremta en algun moment.
Si parlem de cançons en el sentit literal, que tenen lletra i són cantades, et diria De mica en mica, d’en Serrat. La meva mare tenia tots els seus discos, i quan jo era petit l’escoltava a casa dia sí i dia també. En vaig gravar una versió en el meu disc Mireia. I… es poden anomenar peces musicals o discos?
No et tallis.
Aleshores potser et diria el Köln Concert, de Keith Jarrett. Però també les Variacions Goldberg, de Bach. La gravació que va fer Glenn Gould el 1981 és una delícia. És que només dues…
I’m so sorry, que diria aquell. Són coses d’aquesta secció d’entrevistes, que es diu Parells i senars.
