Jordi Folch i Pons (Barcelona, 1967) és enginyer i ha treballat en diverses consultories d’enginyeria civil catalanes i suïsses. Va estudiar a l’École d’Ingénieurs de Ginebra, on vivia tota la família quan el seu pare, Ramon Folch i Camarasa, treballava com a traductor de l’OMS. Va completar la seva formació amb un màster a l’Escola Politècnica Federal de Lausana. Des que va tornar de Suïssa, fa trenta anys, viu a Palau-Solità i Plegamans, a la torre que va construir el seu avi, Josep Maria Folch i Torres, i que ell ha renovat. També fa trenta anys que el seu pare va constituir la Fundació Folch i Torres amb el propòsit de salvaguardar i difondre el patrimoni i l’obra dels cinc germans de la nissaga. Després d’impulsar una campanya per salvar de la ruïna el Castell de Plegamans, l’Ajuntament va cedir la planta noble del castell a la Fundació perquè establís allí la seva seu. En Jordi Folch n’és actualment el Director.
—En Josep Maria Folch i Torres va escriure una versió de Els Pastorets que és l’obra de teatre catalana més representada. És conegut també per organitzar els Pomells de Joventut i per escriure Les aventures extraordinàries d’en Massagran i més de mil Pàgines Viscudes a la revista En Patufet. Però tots cincs germans, cadascú amb la seva personalitat, van influir en la llengua i el patrimoni cultural de Catalunya.
—Així és. El pare, que inicialment només pensava en l’avi, de seguida va veure clar que la resta de germans mereixien també tenir una fundació que pogués aplegar i conservar la seva obra. Per raons diverses, en Lluís –precursor de la psicopedagogia a Catalunya-, en Joaquim –primer director del que serà l’actual MNAC– i en Josep Maria són els germans tenen més entitat. Però en Manuel –el més gran, iniciador de la saga i director de la revista Cu-Cut!– i l’Ignasi –escriptor i musicòleg, que morí massa jove-, completen la nissaga. Tots ells van ser part integrant del renaixement cultural i intel·lectual de la Catalunya de principis del segle XX.
—El principal responsable de la salvaguarda del patrimoni artístic del país durant la guerra del 1936 va ser Joaquim Folch i Torres. Aquest 2022 s’han publicat dos estudis sobre aquest episodi. Ambdós historiadors, Joaquim Nadal i Santos. M. Mateos, van documentar-se profusament en l’arxiu de la Fundació. Aquesta és una de les finalitats per la qual va crear-se?
—Val a dir que la figura d’en Joaquim Folch i Torres ha tardat en emergir en tota la seva magnitud, i en aquest sentit, sempre caldrà recordar la historiadora Mercè Vidal i Jansà com la precursora de l’actual reconeixement. El nostre arxiu és encara humil pel que fa a instal·lació i mitjans, però, amb més de 20.000 entrades, constitueix un fons prou important i interessant perquè els estudiosos hi trobin documents inèdits útils a la seva recerca. A la nostra web es pot consultar aquest fons en forma de llistat. Ara el nostre objectiu és continuar amb la tasca de digitalització del fons documental per a garantir-ne la perennitat i facilitar-ne l’accés.
—Enguany la Fundació celebra trenta anys d’existència. Quines fites assenyalaries com les més remarcables d’aquests inicis?
—La primera, sense cap mena de dubtes, és la d’haver arribat fins aquí. La Fundació és una entitat privada, sense ànim de lucre, que es manté essencialment gràcies a l’esforç dels seus socis i de molts voluntaris fidels a l’obra d’aquesta nissaga. Haver aconseguit mantenir-la en funcionament de manera contínua durant 30 anys és un èxit, també de país. Podríem fer menció d’actes commemoratius rellevants, com el cinquantenari de la mort de Josep Maria Folch i Torres, amb un homenatge sincer i emocionat de tot el país, o moltes altres efemèrides que han permès recordar l’obra i la personalitat dels cinc germans. Però personalment em quedaria amb la constància amb què aquesta entitat ha mantingut viva aquesta memòria.
—Efectivament, la Fundació va celebrar els centenaris d’en Massagran i de l’estrena dels Pastorets. Quines són les properes que voleu celebrar?
—L’any que ve farà 60 anys de la mort d’en Joaquim i serà una bona oportunitat per donar a conèixer la seva figura. El 2024 farà cinc anys de la mort de Ramon Folch i Camarasa, que juntament amb el seu cosí, Lluís Folch i Camarasa, han passat a formar part de la nissaga, incorporant el seu llegat a la Fundació. Aquest cinquè aniversari serà una nova oportunitat per reconèixer la seva obra i la seva figura. Davant la diversitat, la qualitat i el volum de l’obra d’aquesta nissaga, em sembla que no hem de patir per les oportunitats de commemorar, és a dir, fer memòria. No obstant, deixa’m recordar que la fundació fa i té moltes altres activitats, algunes de molt recurrents, com les visites al Museu, les presentacions de llibres, les activitats didàctiques per a escoles i famílies, i un llarg etc.
—A la pàgina d’inici de www.fundaciofolchitorres.org hi ha un bàner que es pot clicar i mostra totes les activitats actualitzades de la Fundació. Apa, ja està dit. Encetem ara el qüestionari de Parells i senars. Suggereix-nos si us plau un parell de llibres —ficció, història,…— que et sembla que hauríem de llegir.
— M’ho poses ben fàcil, venint d’on vinc… En Jep Ganàpia, de Josep Maria Folch i Torres, i Manual del perfecte escriptor mediocre, de Ramon Folch i Camarasa.
—I un museu o exposició que has visitat?
—El museu de la Fundació Folch i Torres no val?
—És clar que sí.
—Perfecte. Però n’afegiré un més. Vaig tenir l’oportunitat de visitar el museu municipal de Molins de Rei, amb obra de Miquel Carbonell i Selva, que és un dels meus preferits com a pintor.
—El seu Retorn del soldat és colpidor. I els retrats del teus besavis paterns, els pares de la nissaga, són d’una factura magnífica. Però, seguim. Si et demanéssim dues pel·lícules per anar a veure o per recuperar d’una filmoteca, quines ens recomanaries?
—Doncs haurem de tirar de filmoteca… Per ambient i imatge, Bladerunner, de Ridley Scott. I en contraposició, El que queda del dia, amb Anthony Hopkins i Emma Thompson.
—Proposa’ns una ciutat, llogarret o contrada del món que hauríem de conèixer si mai tenim l’oportunitat.
—Soc de molt poc de viatjar, tot i que per feina he fet molts quilòmetres per tot Catalunya i sempre hi he trobat llocs amables i interessants. Aneu per Catalunya.
—Turisme de Km 0. Molt bé. De ben segur que has estat davant d’algunes obres d’art que t’han impressionat i commogut de manera especial. Esmenta’ns un parell.
—M’agraden la pintura i l’escultura, més aviat clàssiques. D’artistes d’aquí, m’agrada molt La càrrega, de Ramon Casas, i La primera comunió, escultura de Josep Llimona.
—No diré que La primera comunió m’agrada tant com el seu Desconsol, però gairebé. A més és ja una obra amarada de modernisme. I de les injustícies que es perpetren al món, quina és la que hauríem d’erradicar amb més urgència?
—La fam, i de seguida, després, la incultura.
—Podries assenyalar-nos, si us plau, un parell de personatges que ens hagin precedit, dels quals valgui la pena de conèixer la seva vida i llegir-ne una biografia?
—Trobo a faltar estudis i biografies sobre herois catalans que ens permetin tenir un imaginari col·lectiu, amb referents, com tenen totes les nacions, però esmentaré Charles Péguy, poeta, assagista i editor, que va aportar una visió interessant sobre el nacionalisme i la condició humana. I Sant Maximilià Maria Kolbe, el franciscà polonès que va oferir-se a morir en lloc d’un pare de família a Auschwitz, quan els comandaments nazis del camp van elegir deu presoners per executar-los com a represàlia per una presumpta fuga d’un intern del seu barracó.
—Revela’ns un dels teus moments estel·lars de la humanitat, un d’aquells fets on descobreixes espurnes de la nostra grandesa com a éssers humans.
—L’abolició de l’esclavatge com a reconeixement de la dignitat humana per sobre de la seva condició.
—Finalment, t’agrairíem que ens confiessis dues cançons o peces musicals que t’han acompanyat sovint, i que et segueixen acompanyant.
—El Rèquiem de Mozart i la sardana L’Empordà, d’Enric Morera i lletra de Joan Maragall.
—Déu-n’hi-do. Moltes gràcies.
