Jordi Santasusagna Davins (Cardona, 1971) és escriptor, dramaturg i actor. A casa tenien una botiga d’electrodomèstics i va començar a estudiar Enginyeria de Telecomunicacions. Als disset anys va descobrir el món del teatre participant en una obra de la companyia amateur de Cardona, El Traspunt. Aquella coneixença va esdevenir passió i pocs anys després ja dirigia una obra. Però el negoci no acabava de rutllar i va deixar la universitat per posar-se al capdavant. El 2002 va escriure la seva primera obra teatral. L’any 2005 va haver de tancar el negoci familiar i marxà a Manresa a treballar en botigues del mateix ram. Però la seva vida s’entossudia a transformar-se en una tragicomèdia: el 2012 pateix una hèrnia discal amb tres operacions i acaba quedant-se sense feina i amb tres fills d’entre uns mesos i deu anys. Poc després, amb la Núria, la seva dona, van constituir una productora teatral, i se’n han sortit feliçment fins avui.
—La vostra empresa, Udurae Teatre, va començar amb la producció d’una representació teatral per explicar el setge de Cardona del 1714.
—Era un moment molt complicat per nosaltres, perquè tots dos estàvem a l’atur; i potser per això que ens vam agafar a l’oportunitat amb totes les nostres energies. Érem a les portes de l’any del Tricentenari del 1714.
—I Cardona era un dels epicentres d’aquella commemoració.
—A Cardona s’estava fent una feina molt potent per aprofitar aquell 2014. Recordo que es va plantejar el Tricentenari com “les nostres Olimpíades”. La qüestió és que La Núria i jo vam aprofitar aquella escletxa per plantar la llavor del que és ara la nostra productora teatral.
—Una cosa és explicar la història i una altra és viure-la. Vosaltres l’expliqueu fent-la viva. És això?
—Efectivament. És una altra manera de fer avinent el patrimoni, sigui cultural, natural o industrial. No tothom està disposat a passar una o dues hores rebent una classe d’història, i calia implementar un format més amè. Rigorós, però amb un punt de distracció. Ens estem acostumant a rebre la informació amanida amb el màxim d’estímuls possibles, i és el que vam plantejar. Ve a ser una versió no tecnològica del que ara s’anomenen experiències immersives.
—També expliqueu ciències naturals en les visites que heu preparat per conèixer el diapir salí de Cardona, la Muntanya de Sal.
—La Muntanya de Sal de Cardona és un fenomen únic al món, i per explicar-ne l’origen vam fer una immersió en temes geològics i químics. Intentem fer-ho de manera amena i sense emprar tècniques i tecnologies sofisticades. I ho adrecem als adults, no només als visitants més petits. Es tracta d’intentar explicar les coses d’una altra manera, tenint en compte que el receptor de la informació està participant en una activitat d’oci i potser no té gaire ganes de pensar.
—L’any passat la teva comèdia The Move (la mudança) va rebre el Premi Galliner. Però també has escrit tragicomèdies, teatre juvenil, recreacions històriques, musicals…
—Crec que ho he tocat tot, sí. La gran majoria d’obres estan escrites per un context concret, bé per encàrrec, o bé pensant en algun dels grups de teatre als que pertanyo. Crec que mai he escrit cap obra de teatre sense saber qui l’ha de representar.
—El primer premi literari que vas rebre va ser el 8è Memorial Agustí Vehí de novel·la negra, l’any 2021. Entre obres de teatre i novel·les, n’has escrit una vintena. D’on sorgeixen totes aquestes històries, què és el que t’empeny a escriure-les?
—Sempre hi ha el que jo anomeno “l’espurna”, un fet o circumstància que em fa pensar que podria formar part d’una història, sigui teatre o novel·la. Llavors es qüestió de deixar-la reposar, d’anar-hi pensant, per si l’espurna pot convertir-se en flama, i després en un incendi. A vegades, una novel·la ha sorgit de dues espurnes. És un procés complex i gens sistemàtic. Cadascuna de les meves històries s’ha teixit d’una manera diferent.
—Passem a la secció específica de Parells i senars. T’agrairíem que ens proposessis un parell de personatges la biografia dels quals et sembli suggeridora.
—La primera que em ve al cap és Marie Curie. Els seus èxits i descobriments en un món totalment masclista tenen un mèrit immens. I l’altre, Dario Fo; per la manera d’escriure teatre, utilitzant la comèdia per fer una crítica social descarnada, pel seu compromís… A més, era un autor que escrivia i muntava les seves companyies, d’aquells que s’ho talla i s’ho cus a la mida del seu gust, i en aquest aspecte m’hi puc sentir força identificat.
—I a continuació, suggereix-nos una exposició o un museu que hauríem de visitar si encara no ho hem fet.
—Per proximitat i per qualitat, el Museu de Solsona, que és un dels més antics del país. Hi podem fer un viatge arqueològic i artístic per la història de la Catalunya interior, amb col·leccions i peces extraordinàries.
—Em sembla que és urgent confeccionar i difondre un mapa dels museus d’art i d’història tan extraordinaris que hi ha per tot Catalunya fora de la capital. Continuem. Un parell de pel·lícules que ens recomanes de veure.
—La vita è bella, de Roberto Benigni. És preciosa i dura al mateix temps, i convé recuperar la temàtica del nazisme i els camps d’extermini, ara que sembla que hi ha una campanya mundial per relativitzar-los. I en clau comèdia, The full monty. En el seu moment la vaig trobar genial, per la manera de transmetre una societat decadent i fer-ne sàtira al mateix temps.
—De ben segur que t’has enamorat d’alguna ciutat o contrada del món que ens aconsellaries que visitéssim si mai tenim l’oportunitat.
—Praga. Hi vaig viatjar l’any 2010. I m’agradaria tornar-hi: ho tinc pendent. Em van entusiasmar els seus carrers i l’autenticitat d’un munt de racons. Allà vaig gestar la meva segona novel·la, que es diu precisament La lluna de Praga.
—Ves per on!, aquell viatge va ser una de les teves espurnes. I ara t’agrairíem que ens diguessis un parell d’obres d’art que t’han interpel·lat de manera especial.
—Sí, hi ha quadres que m’agrada contemplar, que em transmeten alguna sensació. Sobretot els pintors impressionistes, com Renoir, Monet… Si n’he de dir un, faig menció del Ball al Moulin de la Galette de Renoir, potser perquè va ser el primer que em va cridar l’atenció.
—Doncs hauries de dir-nos una altra obra. Pot ser una pintura, escultura, un monument…
—Doncs, L’absenta, de Degàs. El posat trist de la noia és realment impactant.
—I l’enquadrament de l’escena, o el des-enquadrament, en aquest cas, també és colpidor. Seguim endavant. Assenyala una de les injustícies que es cometen actualment i que hauríem d’aturar de seguida.
—Una de les grans injustícies mundials és el segrest de la veritat. Un fet o circumstància, en el terreny que sigui, pot ser completament diferent en funció de qui l’explica. Les fake news, els lobbys, els grups pressió sense escrúpols… Actualment és molt difícil accedir a una informació veraç, sense cap ingerència tendenciosa, i això és trist i perillós al mateix temps. El primer que fas en llegir una notícia a les xarxes és mirar qui la publica per establir-ne el grau de fiabilitat. És una acció que hem normalitzat, però que té un rerefons molt pervers.
—I ara, podries esmentar dos llibres que hagis llegit i que et semblen prou interessants?
—Us en diré un d’actual i un de clàssic.
—Perfecte! Endavant.
—Fa un parell anys vaig llegir La companyia nòrdica, d’Albert Villaró, una barreja de novel·la històrica i ciència ficció molt ben travada i molt interessant. I no fa gaire he rellegit 1984 de George Orwell. Ostres!, em va posar els pèls de punta adonar-me de com la societat del futur que relata l’autor s’assembla cada cop més al que veiem que passa ara en el món. Esfereïdor.
—És el que comentaves sobre la veritat parlant de les injustícies. Continuem. Revela’ns un dels teus moments brillants de la humanitat.
—El descobriment del fenomen natural de l’electricitat, ja abans de Crist. No tenim clar qui va ser el primer en observar-ho i considerar-ho —egipcis, grecs, romans,…—, però tots els avenços que han vingut després, els invents de Volta, Faraday, Edison, i tota la tecnologia que tenim avui, tenen el seu origen en el moment que algú va creure que estudiar aquell fenomen seria una bona idea.
—I per acabar podries confiar-nos un parell de cançons d’aquelles que no et fa res escoltar una vegada i una altra.
—No soc gens de cançons o cantants preferits, però si que m’agrada molt la música, i m’acompanya sempre que puc, però escoltar una cançó una i una altra vegada m’acaba cansant. Escolto molt jazz, i pop indie, i tinc llistes a Spotify amb més de 90 hores de música, justament perquè no es repeteixin les cançons. Soc una mica especial en aquest aspecte: depenent del moment, em pot venir de gust escoltar Norah Jones o José Luís Perales.
—Queda clara l’amplitud dels teus gustos musicals. Moltes gràcies per l’entrevista.
