Josep Maria Miró i Gellida (Barcelona, 1969) és llicenciat en Arquitectura per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. El 1995 va començar la seva activitat professional i el 2004 va fundar el despatx Nitidus Arquitectes. Ha participat en projectes com el Teatre Municipal de Palafrugell, l’Arxiu Històric de Castelló, habitatges amb protecció oficial i CEIP en diversos municipis i ampliació de l’Arxiu de Montserrat, entre d’altres. El 2002 van començar les obres de la Biblioteca Pública Estatal de Barcelona al Mercat del Born, però l’aparició de restes arqueològiques va aturar-les. El Ministerio de Cultura, amb la participació de l’Ajuntament i la Generalitat, va presentar el 2010 una nova proposta per edificar-la a tocar de l’Estació de França. Nitidus Arquitectes va guanyar el concurs internacional davant de 85 equips, però contratemps polítics en forma d’eleccions continuades i problemes econòmics derivats de la crisi han congelat les obres fins aquest 2024.
—Ara va de debò. La tardor passada va preparar-se el solar i ja ha començat la construcció del soterrani que acollirà els dipòsits dels llibres i algunes sales polivalents.
—Sí, sembla que ara va debò. Tot i que el que s’ha fet des de principis d’any i fins aquest estiu ha estat l’enderroc de l’ala de Correus de l’Estació de França. Era un requisit indispensable per poder disposar del solar complet per a la Biblioteca. Hem presentat el projecte modificat abans de l’estiu i comptem que durant l’últim trimestre s’iniciarà la licitació de l’obra. Aleshores, durant el primer trimestre del 2024, si Déu vol, podrem començar les obres.
—Les biblioteques van aparèixer a Mesopotàmia fa cinc mil·lennis. Aleshores eren una mena de temples de la saviesa. Actualment, més enllà del saber que contenen els llibres que hi guarden, les biblioteques públiques són difusores de cultura i coneixement i espais de trobada i integració. Acadèmia i centre cívic.
—A mesura que passa el temps valoro més les obres que han conformat la història de l’arquitectura, especialment pels seus sistemes constructius, que són la veritable ànima de l’arquitectura, però també perquè me’n adono que el concepte de programa com a definidor dels edificis és força modern. Els edificis històrics responen, en molts casos, a uns espais genèrics que poden arribar a acollir pràcticament tot tipus d’usos. La nostra visió en aquest projecte ha sigut una mica això: espais neutres i confortables, adaptables als criteris que la contemporaneïtat anirà determinant.
—L’espai humà s’ha de pensar i resoldre. Josep Lluís Sert deia que l’entorn projectat ha de tenir un efecte simfònic sobre les persones, ha de tenir en compte les seves necessitats espirituals i l’harmonia.
—Efectivament, és el que abans apuntava amb el concepte de confortabilitat que inclouria aquesta visió. Al meu entendre la bona arquitectura és la que s’imposa sense cridar, és a dir, la que obté el vistiplau del temps, la que esdevé atemporal perquè genera unes condicions adequades, no només als usuaris, sinó a l’entorn. És el temps el que atorga l’atemporalitat a una obra, però també cal cercar-la amb les decisions que es prenen quan es projecta.
—Els conceptes arquitectònics emprats en un edifici tenen molt d’antropològics i, en part, depenen de la concepció de l’ésser humà del projectista. Existeix una arquitectura ideològica?
—És una bona pregunta. Per a mi l’única ideologia possible en projectar són aquells aspectes que sempre seran vigents. Com per exemple la manera com Mies van der Rohe definia l’arquitectura: Baukunst o sigui, l’art de construir. Aconseguir la màxima coherència constructiva que l’entorn, el context i el talent et permetin a cada moment, perquè aquesta coherència farà possible una obra forta i audaç i amb un bon envelliment en tots els sentits.
—Doncs passem a la secció específica de Parells i senars. T’agrairíem que ens confiessis un parell de cançons que han marcat algun moment de la teva vida.
—Soc molt reiteratiu quan una peça m’agrada, i crec que mai he tingut cap cançó que m’hagi marcat. Dir-ne només dues és difícil, però som-hi: Ramble on de Led Zeppelin o Cold sweat de James Brown.
—John Bonham, el bateria de Led Zeppelin, és un dels millors de la història del rock; va canviar la manera de tocar aquest instrument. La teva afició per la bateria deu venir d’aquí. En fi, suggereix-nos una exposició o un museu que hauríem de visitar si encara no ho hem fet.
—Suggeriria la Fundació Maeght, a Sant Pau de Vença, a la Provença, obra de Josep Lluís Sert de qui parlàvem abans. No només per l’edifici, sinó també perquè m’evoca la joia de viure: família, amics, personatges, una bona taula parada en una porxo, bon menjar i beure, i bona conversa.
—Un parell de pel·lícules que ens recomanes de veure.
—Sempre m’han acompanyat Blade Runner, de Ridley Scott, i les pel·lícules de Claude Chabrol. En tots els casos perquè contenen conceptes i sentiments atemporals.
—Un membre destacat de la nouvelle vague i un britànic creador de fites cinematogràfiques de referència. Continuem. De ben segur que t’has enamorat d’alguna ciutat o contrada del món que ens aconsellaries que no deixéssim de conèixer si mai tenim l’oportunitat.
—Berlín és la meva ciutat preferida, però en termes de contrades on es poden descobrir racons, paisatges o arquitectura, esmentaria la Conca de Barberà.
—Ho dius pels castells, els monestirs, els cellers cooperatius i les muntanyes de Prades?
—També… La meva família paterna prové de Sarral i em sento molt identificat amb aquesta comarca. A la Conca encara et retrobes amb l’austeritat i elegància intemporal de les persones, pobles i paisatges catalans.
—T’agrairíem que ens diguessis un parell d’obres d’art que t’han colpit especialment.
—L’obra en general de Paul Klee, per la seva abstracció realista i la d’Edward Hopper, pel seu realisme abstracte.
—Una acurada definició de la mirada d’aquests pintors. Seguint amb aquestes confidències personals, assenyala una de les injustícies que es cometen en el món que hauríem d’aturar sense perdre ni minut més.
—La persecució de cristians en alguns països musulmans.
—I ara, podries esmentar dues novel·les o relats de ficció que hagis gaudit, amb les que et trobes que et fan companyia cada vegada que reprenies la lectura.
—Llegeixo poca novel·la o ficció. Estic més interessat en l’assaig. En diré dos: Memòries d’ultratomba, de François-René de Chateaubriand, i Ortodòxia, de G.K. Chesterton; ambdues em donen pau a l’ànima en aquest món capgirat.
—Un optimista que fa rumiar, en Chesterton, un apologeta del sentit comú i dels vincles existencials. Però no ens aturem. Revela’ns un dels teus moments estel·lars, brillants, de la humanitat.
—La construcció de les catedrals amb tot allò que comporta: escollir el lloc, determinar la forma, tots els intervinents… Sembla un miracle que amb totes les dificultats es poguessin aixecar aquests magnífics edificis, i que en la majoria dels casos hagin arribat fins avui en molt bon estat.
—I per acabar, ens agradaria que ens proposessis un parell de personatges dels quals hauríem de conèixer de la seva biografia. No cal que siguin homes i dones extraordinaris.
—Doncs qui va ser el meu metge de capçalera i amic durant 35 anys, el Dr. Domènec Vendrell i Vila, un metge extraordinari, i un savi, diria jo. Persona d’origen humil que va fer-se a si mateix i va esdevenir el metge amb l’ull clínic més brillant que he vist mai. Fins a l’últim moment no va deixar de dedicar-se en cos i ànima a la seva professió vocacional, sense deixar mai el seu aprenentatge constant. La seva mort ara fa quatre anys m’ha deixat un buit enorme.
—Segur que va ser un gran metge i una bona persona, i n’estàs agraït. Moltes gràcies.
