- Teresa Garrigosa i Massana (Barcelona, 1961) és soprano i musicòloga. Va titular-se en el Conservatori de Barcelona i va obtenir el doctorat en Musicologia a la UAB amb una tesi sobre compositores catalanes del segle XIX. Ha sigut membre del Quartet Vocal Taltabull i de la Capella Reial de Catalunya. El 2005, el responsable de l’arxiu de l’Associació Musical de Mestres Directors, va ensenyar-li unes composicions d’Isabel Güell perquè les estudiés. De llavors ençà, la seva investigació s’ha adreçat a recuperar de l’oblit i el silenci la vida i l’obra de les compositores catalanes. El 2008 va enregistrar el disc Compositores catalanes. Generació modernista, amb cançons de compositores nascudes entre 1810 i 1880, i el 2014, va enregistrar-ne un de les compositores noucentistes. Actualment és professora de cant del Conservatori de Vila-Seca, i està investigant la creació musical femenina catalana fins al final de la República.
—Recuperar del silenci aquestes compositores era una tasca pendent i indispensable, no només per rescabalar la injusta invisibilitat a la que han sigut sotmeses, sinó pel mateix valor musical i musicològic de la seva obra.
—Em vaig trobar amb un grup de dones nascudes al llarg del segle XIX, fins a tombants del XX, que van tenir accés a la cultura i van compondre música, i que, a més, havien contribuït als canvis i expectatives que demanava la societat d’aquell moment. Calia treure-les de l’oblit i mostrar-les a plena llum! La qualitat i quantitat de la seva obra artística va despertar el meu interès de bon principi. Cultiven sobretot la cançó per a veu i piano i obres per a piano sol, però també es prodiguen en la música de cambra i la música religiosa.
—A altres països ja fa molts anys que malden per conèixer i reconèixer la música feta per dones. Aquí continuàvem tenint-la oblidada en calaixos i carpetes. Podries posar números a aquest oblit?
—L’any 2006, quan vaig començar la investigació, no hi havia gairebé res escrit sobre elles. En l’actualitat, per sort, hi ha cada vegada més musicòlegs i intèrprets interessats en conèixer la seva obra.
—Una bona notícia.
—Respecte al nombre de compositores localitzades fins aquest moment, de la primera meitat del segle XIX en tenim cinc; nascudes del 1850 al 1880 —el període modernista— n’he trobat vint-i-nou; i del 1880 al 1901 prop de quaranta-set. Les que començaven a fer eclosió just abans de la Guerra Civil són un capítol a part. Són prop de vint i totes elles disposen d’obra arxivada. La majoria tenen composicions que van ser editades en revistes musicals o editorials de prestigi.
—Dons són més d’un centenar: hi ha molta feina a fer. Una troballa molt rellevant va ser la partitura de l’òpera Schiava e Regina de la compositora Lluïsa Casagemas.
—Coneixíem que l’òpera havia estat a punt d’estrenar-se i era estrany que no es trobés enlloc. El 2015 vaig rebre un correu on em comunicaven que a una casa particular tenien l’obra que estava buscant. Aquest exemplar, l’únic que tenim fins ara, és el que Lluïsa Casagemas va regalar al seu professor de composició, en Francesc de Paula Sánchez Gavagnach, el qual havia viscut a casa de la família de l’actual propietari. Malauradament, l’estrena prevista de l’obra s’hagué de cancel·lar, i la seva publicació va quedar aturada. Per això no s’havien trobat partitures.
—Aquesta obra s’havia de representar al Liceu, fins i tot tenia fixada la data de l’estrena.
—Efectivament, s’havia d’estrenar dins la temporada 1893-1894. Amadeu Vives, Lluís Millet, Isaac Albèniz, Enric Granados, Tomás Bretón i Antoni Nicolau, entre d’altres, havien pogut escoltar alguns fragments en diverses vetllades musicals a casa de la família Casagemas. El cinc de novembre la compositora va saber que la seva obra havia rebut el primer premi amb medalla i diploma a l’Exposició de Chicago. Dos dies després, durant la inauguració de la temporada al Liceu, hi hagué l’atemptat anarquista i l’estrena de l’òpera es va frustrar.
—Isabel Güell, Narcisa Freixas, Carme Karr,… Totes componien música i eren dones de la burgesia, però també tenien en comú l’ideal feminista. Aquests dos aspectes, van influir en la seva activitat creativa musical?
—Sense elles no es pot explicar el moviment feminista català. Cadascuna, també amb la música com a fil conductor, mostra una mirada rica i diferent sobre tot allò que les envolta. A través de projectes compartits van procurar dotar les dones amb eines per a exercir una professió i van crear xarxes de complicitats. Al seu voltant van aglutinar perfils progressistes posant en pràctica el que Carme Karr havia dit i escrit: «La veritable missió social de la dona ha d’estar basada en la consciència del seu poder, els seus deures i els seus drets».
—Passem ara a les qüestions més personals. T’agrairíem que ens recomanessis un parell de novel·les o relats.
—De part de la princesa morta, de Kenizé Mourad, un llibre meravellós que em va transportar i fer viatjar de Turquia a París d’una manera esplèndida a través de la narració de la vida de l’autora. El segon, El romanç de Tristany i Isolda, de Joseph Bédier traduït per Carles Riba, un text etern en una versió bellíssima d’aquest erudit romanista.
—De ben segur que coneixes una exposició o un museu que creus que hauríem de visitar.
—El Museu Nacional d’Art de Catalunya, una veritable caixa de sorpreses artístiques.
—Atenció, lectors: fem-ne cabal. I què ens pots dir sobre el setè art? Cita’ns un parell de pel·lícules que hauríem de veure si no les hem vist mai.
—The sound of music (Somriures i llàgrimes), la pel·lícula de la meva infantesa. I Ordet (La paraula), de Carl Theodor Dreyer, que és, encara ara, la que més m’ha impactat per la seva força i bellesa.
—Dreyer és un dels grans, però no n’he vist cap del seves. Hauré de posar-hi remei. Prosseguim. Deus haver estat en alguna ciutat o contrada del món que ens aconsellaries que coneguéssim si mai tenim l’oportunitat. Suggereix-nos una.
—Aigalier, un municipi occità encisador amb els seus exuberants camps de lavanda, que es troba prop de les vil·les històriques de Sant Romieg i Avinhon de la Provença.
—Tal com ho dius, venen ganes d’anar-hi. I ara, si fossis tan amable d’esmentar-nos un parell d’obres d’art que t’hagin captivat especialment.
—Le berceau (el bressol), de la pintora impressionista Berthe Morisot, al Museée d’Orsay, i Nena davant del piano, de Francesc Torrescassana, que es pot veure al Museu de Montserrat.
—Assenyala’ns una injustícia que persisteix en els nostres dies i que hauríem de fer desaparèixer del món.
—N’hi ha moltes, però jo en destacaria el sensellarisme. Sense llar no hi ha vida, i ens trobem que cada vegada hi ha més gent afectada per aquesta precarietat. L’any passat es va presentar al Parlament de Catalunya una proposició de llei per fer-hi front.
—Menciona’ns, si us plau, un parell de personatges que ens hagin precedit i la vida dels quals valgui la pena de conèixer.
—Santa Joaquima de Vedruna dedicada al servei dels malalts i l’educació de nenes i noies en un context —el primer quart del segle XIX— gens senzill i amb un projecte inèdit fins aquell moment. I Mahatma Ghandi i el seu concepte de no-violència.
—I tant que sí: encara que no se li reconeix habitualment, santa Joaquima va ser feminista avant la lettre. Continuem. Revela’ns un dels teus moments estel·lars, singulars de la humanitat.
—L’adquisició evolutiva del llenguatge humà, que utilitzem per a comunicar-nos i expressar-nos.
—Acabem amb la música. Confia’ns un parell de peces musicals o cançons que no et canses d’escoltar. O de cantar.
—La Passió segons Sant Mateu, de Bach, i La Dama d’Aragó, cançó popular catalana que cantava als meus fills quan eren petits i que ara canto a les meves netes.
—Moltes gràcies. Si et sembla, deixo l’enllaç de La Dama d’Aragó interpretada per la inoblidable Victòria dels Àngels, acompanyada pel mestre Manuel García de Morante, i així en podem gaudir tots.
