Domingo Gris i Veas (Molins de Rei, 1949), en Mingo, ha pastat la seva vida personal i professional amb el motociclisme, per això, malgrat viure ara feliçment retirat, mai deixarà de ser mecànic i pilot de motos. Als catorze anys va començar a estudiar formació professional i a practicar el ciclisme, i aviat va entrar d’aprenent de mecànic en un taller de motos. El 1967, instat per un conegut seu, va participar en una cursa de motocròs on va conèixer el fundador de Bultaco. L’any següent va conquerir el subcampionat d’Espanya de 250cc i el 1970 va ser el Campió d’aquesta cilindrada. L’any 1972 guanyà els dos campionats, el de 125cc i el de 250cc. El 1975 va fundar un taller de reparació de motocicletes, Moto Gris, que va regentar fins a la seva jubilació. Va retirar-se de la competició l’any 1980 després d’haver estat pilot oficial de tres marques que formen part de la història industrial d’aquest país: Bultaco, OSSA i Montesa.
—Montgai és un petit poble de la Noguera dedicat a l’activitat agropecuària, però als anys setanta va ser un referent internacional en el món del motociclisme. Tu no ets aliè a aquesta història.
—L’any 1967 vaig córrer com a júnior en una cursa de motocròs al circuit de Montgai. Allà vaig conèixer Ramon Montsonís, President del Moto Club Segre, i em va comentar que volia fer un circuit diferent, amb un traçat on es poguessin disputar proves del campionat d’Espanya i també d’internacionals. El senyor Monsonís estava molt il·lusionat i els pagesos propietaris dels terrenys on s’havia de construir el circuit també s’hi van posar amb ganes. Uns quants corredors hi vam col·laborar amb els nostres consells tècnics i esportius. I pocs anys després aquell somni va ser una realitat.
—D’adolescent pensaves que el ciclisme seria el teu esport i, de fet, segueixes practicant-lo, però la trobada amb Paco Bultó va canviar el guió.
—A casa sempre es parlava de ciclisme. Als dotze anys el meu pare va comparar-me una bicicleta de segona mà i em va fer soci del Club Ciclista Molins de Rei per sortir a les excursions que feien cada diumenge. Vaig començar a competir en curses de bicicletes amb el Club.
—Però…
—Però al setze anys vaig entrar a treballar en un taller de motos com aprenent i vaig començar a respirar l’ambient del motociclisme i la benzina amb oli. A més el meu cap al taller era corredor oficial de la marca Bultaco.
—Va ser a través d’ell que vas conèixer Francesc Xavier Bultó, don Paco, com li deien.
—No, no va ser ell. Va ser en Santi Prat, ciclista com jo al Club de Molins, que treballava al servei d’exportació de Bultaco. Ell va insistir fins que em van deixar una Pursang per competir en una carrera. La primera vegada no vaig ser capaç de prendre la sortida. Però en una altra cursa vaig trencar la palanca de canvi i vaig anar a demanar una peça a l’equip de Bultaco. Don Paco era allà i va dir que no, que m’havia vist córrer durant la primera mànega i ja no volia patir més. El meu desencís va ser gran, però don Paco no havia acabat: «A partir d’ara correràs amb nosaltres. Vine a Sant Adrià —que és on tenien la fàbrica— i t’ensenyarem a córrer i, quan en sàpigues, tindràs motos i suport de fàbrica». I així va ser.
—Ser pilot oficial d’una marca comporta comptar amb tot tipus de reconeixements i recursos per part de la companyia constructora de les màquines.
—Sí, ser pilot de la marca comportava comptar amb motos oficials, mecànic i tot els recanvis necessaris. A més t’abonaven els desplaçaments en forma de dietes. Però tu viatjaves com millor et convenia o et podies permetre.
—Vols dir que viatjaves amb cotxe, duies les motos en un remolc i t’allotjaves on podies? És això?
—Exactament, ens buscàvem la vida. I això va donar per moltes anècdotes divertides.
—Explica’ns una, vinga.
—En els països del bloc soviètic era complicat menjar bé. A Polònia, l’any 68, amb un company pilot vam veure gallines campant pel pati d’una casa i vam saltar la tanca. En vam atrapar una, però van sortir dues dones de la casa. No hi comptàvem amb això, però fent un gest amb els dits de la ma els hi vàrem preguntar què ens cobrarien. Jo duia un dòlar de plata que m’havien regalat uns americans i les dones van matar i plomar dues gallines. A l’arribar a l’hotel ens les van cuinar, però quan vam fer la primera queixalada vam descobrir que eren dues gallines velles, amb la carn dura com un roc. Però hi havia tanta gana que vàrem convidar a menjar altres companys corredors i només vam deixar els ossos.
—Sembla una història extreta de les aventures d’en Massagran. Passem a la secció específica de Parells i senars. T’agrairíem que ens confiessis un parell de cançons que no t’importa escoltar una vegada i una altra.
—«Encara existeix una oportunitat, i la veuran; hi haurà una resposta», deien els Beatles a Let it be. I jo, quan a les curdes els resultats no eren els que esperava, recordava la cançó i aquesta frase, que em van acompanyar durant els dotze anys de la meva carrera esportiva. I l’altre cançó que recordo sovint és The sound of silence, de Simon & Garfunkel, que parla del silenci com a una barrera per resoldre els problemes de la humanitat per falta de comunicació.
—Dos clàssics. I ara suggereix-nos una exposició o un museu que hauríem de visitar si encara no ho hem fet.
—El Museu de la Moto de Bassella, a l’Alt Urgell.
—No t’ho has pensat ni un segon.
—És que el trobo molt interessant tant pels aficionats a les motos com pels que no ho són tant. El museu mostra l’evolució de la motos de competició i de les més corrents, les que s’utilitzen per anar treballar o per viatjar.
—Un parell de pel·lícules que ens recomanes de veure
—Doncs, West Side Story. Va ser el primer musical que vaig veure. La música i el ball em van agradar molt. Actors magnífics, gent jove i la història de Romeu i Julieta ambientada a la Nova York del anys 50. I també he gaudit molt amb Avatar, amb la denúncia que fa de l’esgotament de la Terra, i amb la defensa de la natura i de la cultura indígena contra l’explotació dels que tenen poder, que no dubten en destruir al més feble.
—Continuem. De ben segur que t’has enamorat d’una ciutat o contrada del món que ens aconsellaries que visitéssim si mai tenim l’oportunitat.
—La ciutat soterrada d’Edimburg, que està sota la Royal Mile, a prop de la catedral de St. Giles. Des de el 2003 es pot visitar amb guies que es vesteixen de la època fent el recorregut pels estrets carrers i cases, que estan tal com eren fa segles. Si aneu a Escòcia, a Edimburg, us recomano la seva visita.
—I ara, t’agrairíem que ens diguessis una obra d’art que t’hagi colpit especialment.
—El Guernika de Picasso, on va plasmar l’horror, el dolor i la brutalitat de la guerra. Tot això et transmet quan et poses a contemplar-lo.
—Podries esmentar una de les injustícies que es cometen actualment i que hauríem d’aturar de seguida
—La fam en el món. Es llencen tones d’aliments cada dia i cap govern o estament és capaç de solucionar el problema.
—I a continuació, dos llibres que hagis llegit i que et semblen prou interessants.
—Doncs mira, Los Beatles. Cuatro melenudos cambian el mundo, Joan Singla. Els Beatles varen ser els arquitectes d’una revolucionària transformació de la música i ens van obrir els ulls a una generació que necessitava caminar endavant i descobrir tot el que se’ns prohibia, i l’autor d’aquest llibre ho explica. L’altre que us diré és molt diferent: Els catalans als camps nazis, de Montserrat Roig. Vaig llegir-lo empès per la curiositat de saber dels meus avantpassats i d’altres deportats. Quan era jove no es parlava d’aquests fets tant dolorosos que havien patit moltes famílies. És un llibre escrit amb documentació històrica i molts testimonis.
—I ara revela’ns un dels teus moments brillants de la humanitat.
—La caiguda del Mur de Berlin va ser un moment històric. Als anys 60 i 70 jo havia viatjat a països comunistes. Sabíem que els ciutadans del país no en podien sortir, i els que veníem de fora havíem de passar tot tipus de controls, on en molts casos els militars t’apuntaven amb les armes. I a Berlín, a més, el mur va dividir famílies i va comportar molts patiments afegits.
—I per acabar, proposa’ns si us plau un parell de personatges la biografia dels quals et sembli suggeridora.
—Em sembla admirable Muhammad Ali-Cassius Clay, que va negar-se a lluitar en la guerra del Vietnam fent ús de l’objecció de consciència. Li van retirar la llicència per boxejar i el van engarjolar més de dos anys. Va ser un activista antibel·licista i pro drets civils i se’l considera un dels esportistes més importants del segle XX. I un altre de qui hem d’aprendre és Mahatma Gandhi. Per guanyar només li calia la resistència pacifica i la desobediència civil no violenta.
—Dos il·lustres personatges de l’activisme polític compromès i la no-violència. Moltes gràcies.
