Nora Ventosa i Rull (Barcelona, 1963) és enginyera química, científica i emprenedora. Graduada per l’Institut Químic de Sarrià i doctora per la Universitat Ramon Llull, amb el seu treball post-doctoral, i amb la col·laboració d’una empresa, va iniciar una nova línia de recerca a l’Institut de Ciències de Materials de Barcelona (ICMAB) del CSIC: el desenvolupament de nous processos químics emprant gasos comprimits en comptes de dissolvents orgànics, que són contaminants. Des del 2009 és investigadora i dirigeix un equip que estudia la química supramolecular i l’obtenció de materials per a aplicacions biomèdiques mitjançant processos verds. Des del 2018 és membre numerària de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquests darrers anys està bregant per consolidar una infraestructura europea que faciliti la transferència dels nano-medicaments del laboratori a la pràctica clínica. La química al servei de la societat.
—La química supramolecular cerca construir objectes de dimensions nanoscòpiques que siguin capaços d’organitzar-se i replicar-se com una cèl·lula. Aquests objectes supramoleculars es formen per l’acoblament de diverses molècules. Quina aplicació tenen?
—L’estudi de l’organització de la matèria a escala supramolecular i la nostra capacitat d’emular-la té interès per a múltiples aplicacions. Gràcies a la química supramolecular produïm materials d’altes prestacions per fabricar dispositius electrònics cada vegada més potents, ordinadors amb capacitat de càlcul més gran, medicines amb major eficàcia per tractar malalties o sistemes més sensibles per a detectar-les. En dues ocasions, el 1987 i el 2016, el premi Nobel de Química ha guardonat la química supramolecular.
—Per tot el que dius, no m’estranya gens.
—Els avenços en aquest camp han fet possible, per exemple, el desenvolupament de motors fets amb molècules; uns motors mil vegades més petits que el diàmetre d’un cabell. Però tot i els progressos, la capacitat dels químics supramoleculars per controlar l’organització, la interacció i el moviment de les molècules és molt i molt limitada en comparació amb la natura.
—Coneixem les molècules que constitueixen la matèria viva, però estem molt lluny d’entendre i reproduir l’estructura de relacions i combinacions entre elles de manera que realitzin totes les funcions vitals d’una cèl·lula.
—Sí, podríem dir que hem arribat a conèixer les peces del Lego i hem aprés a construir algunes estructures, però no podem canviar-les, les peces; ens han estat donades. I tampoc podem inventar-nos la manera de combinar-se entre elles per assolir totes les funcions d’un organisme viu i auto-replicar-se.
—Una de les teves especialitats són els anomenats materials tous. Quina relació tenen aquests materials amb els nano-medicaments?
—Els soft materials són materials, lliures de metalls, formats per l’acoblament de molècules orgàniques. Aquests materials estan despertant molt interès en el desenvolupament de teràpies més eficients i mètodes per la detecció ràpida de malalties. Sense anar més lluny: les nanopartícules que van permetre el desenvolupament de moltes de les vacunes contra la COVID-19, són materials tous. Aquests materials també estan jugant un paper clau en el desenvolupament d’un nou tipus de medicaments, els nano-medicaments, que actuen només en els òrgans malalts i, per tant, produeixen menys efectes adversos.
—Tot això és fascinant. Com a reconeixement a l’aplicació pràctica de les teves investigacions, la UAB i el Banco de Santander et van concedir i dotar una càtedra de transferència de tecnologia. Ens podries explicar què és això de la transferència tecnològica?
—La transferència tecnològica consisteix en convertir els resultats de la recerca científica en productes o processos útils, en aplicacions que es puguin vendre o intercanviar i que estiguin al servei de la societat.
—Tu ja n’has aconseguit alguna, de transferència tecnològica.
—En el nostre cas vam descobrir que utilitzant gasos a alta pressió enlloc de dissolvents orgànics, nocius pel medi ambient, es podien desenvolupar processos per fabricar nanopartícules molt útils en l’àmbit farmacèutic, molt més efectives a nivell terapèutic. I així, amb el meu grup de recerca, el 2010 vam constituir l’empresa Nanomol Technologies, que s’ha especialitzat en aquest àmbit.
—Passem al qüestionari de Parells i senars. Si et demanéssim alguna pel·lícula per anar a veure al cinema o per recuperar d’una filmoteca, quines dues ens suggeriries?
—La darrera pel·lícula que he vist és El 47 i m’ha impactat molt. Descriu un esforç col·lectiu molt bonic i passa en la Barcelona dels 70 que vaig conèixer quan era petita. Està molt ben caracteritzada i els actors ho fan esplèndidament bé. I us diré també que de la filmoteca recupero regularment Cinema Paradiso. A més de la seva excepcional banda musical, és una pel·lícula que explica molt gràficament l’afició per un art tan meravellós com el cinema i descriu de manera amable i tendra la gratitud cap als mestres.
—Un clàssic; i per molts també una pel·lícula de culte. I ara, esmenta’ns un dels teus moments estel·lars de la humanitat.
—En tenim un de molt recent, encara que no ens agrada gaire de parlar-ne: la manera com vam superar col·lectivament la pandèmia i l’esforç per desenvolupar vacunes en un temps record. No hagués estat possible sense internet i sense totes les eines de treball en comú que tenim per agrupar dades i unir els esforços de diferents empreses, institucions públiques i laboratoris farmacèutics.
—Quines dues obres d’art t’han commogut especialment?
—Com a pintor, Sorolla, especialment per les seves pintures marines, perquè soc una enamorada del mar. I com a obra, La primavera de Boticelli, que he pogut veure fa poc a Florència. Em va impactar; no et sabria dir del cert el perquè. Potser pel moment: les explicacions de la guia i la immersió florentina d’aquells dies van fer que em sentís especialment commoguda davant d’aquella pintura. A vegades l’art no té explicacions racionals.
—Hi estic d’acord: t’atrapa o no t’atrapa, i és difícil d’explicar-ho. Continuem. De ben segur que ens pots recomanar un lloc o un racó del món que paga la pena de conèixer.
—Sens dubte Menorca, però fora de la temporada turística.
—Ara has tocat el viu.
—Sí, la massificació turística fa mal, en tots el sentits. Però he anat a Menorca des de petita, hi tinc molts vincles afectius i, inevitablement, els llocs estan condicionats per les nostres vivències. Per mi representa la calma, la llum, el mar, la vida amb plenitud.
—Podries citar-nos dos llibres, només dos títols, que et sembli que hauríem de llegir?
—Patria, de Fernando Aramburu. Descriu els límits que té la defensa dels ideals. Per mi tracta amb realisme i delicadesa les línies que hem d’evitar creuar si no volem caure en l’absurd i el terror. L’altre és Lliçons de química, de Bonnie Garmus. D’una manera divertida i realista alhora, descriu la vida de una química als EUA dels anys cinquanta, en un mon on no hi havia dones. Tot i tractar temes delicats, com l’assetjament, evita els tòpics, i t’ho fa passar molt bé.
—I ara, revela’ns si us plau una de les injustícies que es perpetren en el món que caldria erradicar com més aviat.
—Mira, ara estic llegint La trena, de Laetitia Colombani, que tracta de les experiències de tres dones en tres racons del mon: Sicília, Montreal i la Índia. És del tot colpidor quan descriu la manera tan miserable com viuen a la Índia. Sé que és un tòpic, però mai serem prou conscients de les grans diferències que hi ha en el mon i totes les injustícies que generen.
—Mai n’hi ha prou, de denunciar-les. Seguint amb aquestes confidències personals, t’agrairíem que ens confiessis dues cançons o peces musicals que t’han acompanyat sovint.
—El Messies de Händel és una peça preciosa. A casa, la meva mare sempre la posava tot just començar el desembre. A casa meva la segueixo posant per anunciar aquestes festes de família, un temps on tot torna a començar. I em consta que algun dels meus fills també ho fa.
—Un costum ben maco. I un regal per l’esperit, aquesta obra de Händel.
—L’altre cançó és l’Al·leluia de Leonard Cohen, un magnífic cant d’agraïment pel do de la vida. A vegades oblidem que la vida és un misteri meravellós, i quan els problemes se’ns acumulen, aquest Al·leluia ajuda a esborrar-los una mica, com si la llum sempre acabés triomfant.
—I un museu o exposició que has visitat i on has gaudit i après?
—No puc evitar retornar al meu recent viatge a Florència i reviure les estones passades a la Galleria degli Uffizi. El museu recull totes les obres de un moment fundacional on els grans genis del Renaixement van coincidir en el temps i l’espai. L’havia visitat altres vegades, però sempre m’acaba fascinant. Vam tenir la sort de que ens acompanyés una guia jove i entusiasta que s’explicava molt bé i transmetia un amor gairebé reverencial per un període de l’art i de la història que no et cansaries mai de transitar.
—I per acabar, ens agradaria que esmentessis un parell de personatges reals, la vida dels quals et sembla suggeridora i exemplar.
—Vaig tenir un mestre i bon amic, en Carlos Córdoba. Era molt curiós, tremendament innovador, segur de si mateix, però també molt crític amb el què feia. Em va inculcar un gran amor per la ciència i la conveniència de la pràctica l’autocrítica, de no donar res per suposat i buscar els punts febles dels raonaments. L’altre personatge és Angela Merkel, una científica que va excel·lir en política. El seu caràcter sincer, planer i decidit alhora, segur que hi va ajudar. Em va semblar admirable la seva actitud davant de la COVID. Ella és la demostració palpable de que és possible estar al servei del país sense deixar de banda la vida personal i el bon humor.
—Necessitem amb urgència polítics d’aquesta mena. Moltes gràcies.
