Teresa Ciges Barberán (València, 1992) és periodista especialitzada en comunicació política i estratègia digital. A la Universitat de València va estudiar Periodisme i un Màster en Comunicació Científica, i després va marxar a Barcelona per ampliar els seus estudis a la Universitat Autònoma amb un Postgrau i un Màster en Comunicació i Màrqueting Polítics. Des de molt jove, conscient de la necessitat de preservar els trets propis del poble valencià, és una ferma activista cultural. A més d’estudiosa de la digitalització de la comunicació política —n’està fent el doctorat—, també n’és divulgadora. El seu llibre Dels faristols als pòdcasts va rebre el Premi València Nova d’Assaig 2023 de la Institució Alfons el Magnànim. En l’actualitat treballa en una consultoria de comunicació, Ideograma, que assessora institucions públiques i empreses. Ha fet anàlisi política en diversos mitjans com À Punt, La Vanguardia, Catalunya Ràdio i TV3. Entre el 2019 i 2021 va ser directora de El Matí Digital.
—En el teu assaig assenyales que avui dia la comunicació política té el repte de fer arribar els missatges a unes noves generacions interessades més per causes que per ideologies. Com es fa, això?
—Les causes ocupen un espai cada cop més important de l’esfera pública i les dades corroboren que són les noves generacions les que més es veuen interpel·lades per aquestes. Per tant, els partits i els lideratges polítics han d’enviar els seus missatges utilitzant els canals habituals amb que aquest electorat consumeix informació, és a dir, les xarxes socials. A més, els joves solen defugir el corporativisme, i és important utilitzar formats comunicatius que no esperen. En aquest sentit és rellevant aliar-se amb un dels seus referents: els influencers.
—En començar el parlamentarisme democràtic hi havia una relació més o menys personal amb el polític i a l’hora de votar pesava més la persona que el partit. Després es va considerar més la ideologia. Fa unes dècades que es torna a votar el lideratge. Però ara la coneixença del polític ja no és tan personal, és més aviat un producte mediàtic de la seva imatge.
—No crec que la coneixença dels líders no siga personal, sinó que ara tenen a l’abast més canals per arribar a més persones de les que troben pel carrers. El líder es veu reforçat per l’aposta per la humanització que es fa a les xarxes socials, amb l’objectiu de generar identificació entre l’electorat. Però és veritat que hi ha una tendència a la personalització política, ja que en alguns casos converteixen als líders en una mena de celebrities.
—La distància entre ciutadans i partits polítics ha augmentat a mesura que disminuïen les diferències entre els partits, apuntava Daniel Innerarity fa gairebé deu anys en el seu assaig La política en tiempos de indignación.
—I aquesta distància s’ha transformat en desafecció política, fins al punt que hi ha gent que ha desconnectat completament. No cal anar molt lluny: a les passades eleccions generals del 23J, a Catalunya l’abstenció va créixer 6 punts percentuals respecte als comicis de 2019. No obstant això, els Ajuntaments continuen rebent altes taxes de confiança per part de la ciutadania. Per això es parla d’instaurar els valors del municipalisme en tots els àmbits polítics.
—Això ens ho hauries d’explicar.
—La política municipal té la capacitat d’implicar persones en projectes polítics que en altres àmbits no s’implica o fins i tot vota unes sigles diferents. Al Parlament o al Congrés també es treballe per millorar la vida de la gent, però als municipis els canvis es veuen directament: una nova llar d’infants, un carril bici, un espai d’oci per a joves… A més, les persones que ostenten les alcaldies solen tenir un tarannà proper i d’atenció a la ciutadania. Per això les persones no polititzades consideren aquesta política com la més útil.
—L’octubre de 2017 la revista Saó publicava un article que començava així: «Que bonic és criar, acaronar, educar i estimar en valencià».
—Aleshores era cap de redacció de la revista i vaig cobrir una campanya de la Diputació de València per impulsar la llengua als hospitals entre les famílies dels nadons. Regalaven un disc amb versions de cançons de bressol tradicionals. En vaig fer un article. Dos anys després un professor em va enviar una captura de pantalla de l’examen de valencià de la PAU on hi eixia el meu article, que compartia espai amb un conte de Quim Monzó! Em va fer moltíssima il·lusió.
—Ara potser caldria fer més campanyes com aquesta, però no sembla que les actuals institucions públiques valencianes estiguin gaire al cas.
—Durant més de vint anys el PP ha dut a terme una contra-planificació lingüística per reduir l’espai de la nostra llengua en l’àmbit educatiu i cultural. I ara que el valencià havia guanyat espais de normalització gràcies a la dignificació i la feina feta pel Govern del Botànic, arriben ells de nou. Durant la campanya no van tocar la qüestió lingüística per semblar moderats i atraure votant de centre, però en arribar al govern van començar a parlar-ne. A més, governar amb coalició amb Vox els força encara més.
—Doncs passem a la secció específica de Parells i senars. T’agrairíem que ens confiessis un parell de cançons que han marcat algun moment de la teva vida.
—En tinc un grapat, de cançons especials! Però, sens dubte, triaria Al país de l’olivera, d’Obrint Pas, per l’estima a la terra, per la bellesa de les melodies i per tot el significat que té. I, l’altra cançó, en homenatge a la recuperació de la cultura valenciana, al meu poble i a la meua família, és Malaguenya de Barxeta, de Pep Gimeno Botifarra.
—Dues cançons d’amor a una terra i una llengua, que diuen molt del País Valencià i de tu. Suggereix-nos una exposició o un museu que hauríem de visitar si encara no ho hem fet.
—Fa poc vam anar al Museu Picasso a veure l’exposició conjunta Miró-Picasso, i em va agradar molt. Contemplar en directe La Masia de Miró i parar atenció als detalls és un goig!
—Un parell de pel·lícules que ens recomanes de veure.
—No soc massa cinèfila, soc més de sèries. Però les últimes pel·lícules que he vist…
—Doncs recomana’ns dues sèries.
—D’acord, perfecte! The Crown, sens dubte; i Shtisel, d’una família ultraortodoxa de Jerusalem.
—Continuem. De ben segur que t’has enamorat d’alguna ciutat o contrada del món que ens aconsellaries que no deixéssim de conèixer si mai tenim l’oportunitat.
—Un lloc especialment important per a mi és València. Us recomane passejar sense pressa per la Llotja, el Mercat Central i els seus voltants. I l’albufera, on em vaig casar. Crec que és un paisatge que no hem reivindicat com tocava, i ens identifica molt.
—Seguint amb aquestes confidències personals, t’agrairíem que ens diguessis un parell d’obres d’art que t’han colpit especialment.
—Recorde que als llibres d’història d’art sempre parlaven de l’Èxtasi de Santa Teresa, i la primera vegada que vaig anar a Roma, després de visitar les principals esglésies i museus, el darrer dia em vaig adonar que no l’havia vist. L’església on és, Santa Maria de la Victòria, tancava en poc temps i vaig agafar un patinet elèctric per arribar a temps. Em va impactar molt veure l’obra de Bernini en directe i la gesta va valer la pena. Altra obra que recorde amb estima és la Venus de Milo, que està al Louvre, tot i que amb ella no tinc cap anècdota [rialles].
—L’afectació, tan característica de les figures del Barroc, en aquesta obra de Bernini no molesta, sembla natural. I el cos de la santa, de marbre, sembla que hagi de començar a surar. En fi, assenyala una de les injustícies que es cometen i que hauríem d’aturar de seguida.
—Una de les principals injustícies que es cometen hui en dia és la desigualtat estructural que patim les dones amb l’altra meitat de la població en tots els àmbits de la nostra vida. Tot i que a poc a poc anem trencant sostres de vidre, encara queda molt de camí per fer. No ho dic per dir: les darreres enquestes mostren que els homes joves consideren que la reivindicació de la igualtat de les dones ha anat massa lluny.
—Sí, encara queda feina per fer. I ara, podries esmentar dos llibres que hagis llegit i que et semblen prou interessants.
—Fa molt de temps que no llegisc novel·la, ja que em centre més en l’assaig. L’últim que he llegit i que més m’ha agradat és Influencers: la ideologia dels cossos publicitaris, d’Ole Nymoen i Wolfgang M. Schmitt. Un altre assaig és Democracia de trincheras: Por qué votamos a quienes votamos, de Lluís Orriols, que comença amb una escena de Belén Esteban a Sálvame explicant a qui vota ella, que em sembla fantàstica.
—Revela’ns un dels teus moments estel·lars, brillants, de la humanitat.
—El sorgiment dels mitjans de comunicació de masses al segle XX, en va ser un, i podríem dir que al XXI ho ha estat l’aparició d’internet i les xarxes socials. És cert que han generat un ecosistema saturat d’informació, amb massa soroll, però més enllà d’això, la clau és el canvi comunicatiu que ha produït en les relacions humanes, fent que puguem estar connectats les 24 hores del dia, amb totes les conseqüències positives i negatives que això comporta.
—I per acabar, ens agradaria que ens proposessis un parell de personatges dels quals hauríem de conèixer de la seva biografia. No cal que siguin homes i dones extraordinaris.
—Voldria destacar la figura de Carme Miquel, una mestra valenciana que va treballar incansablement per la nostra llengua. I m’agradaria fer un xicotet homenatge al meu tio, Julio Ciges, que era un capellà obrer que va tenir un paper important en la lluita veïnal de Sant Marcel·lí (València) durant la dictadura franquista i la Transició. Va ser un dels pocs que va treballar per normalitzar l’ús de la llengua pròpia a l’Església a la ciutat de València. Crític amb els excessos dels representants eclesiàstics, va estar sempre al costat dels més desfavorits —va acollir immigrants que l’arquebisbat es va negar a ajudar, entre d’altres exemples— i al costat de les mobilitzacions populars. Vull reivindicar la seua figura i la seua història.
—I tant que sí; aquí queda escrita aquesta ressenya encomiàstica que ens has fet d’ell. Moltes gràcies.
