Maria Teresa Llach i Galilea (Barcelona, 1933) és germana carmelita de la Caritat Vedruna. Va llicenciar-se en Belles Arts i Història i ha dedicat gran part de la seva vida a l’educació en el camp de les lletres i les humanitats. Va ser directora del Secretariat Interdiocesà de Catequesi de Catalunya i Balears. Després de molts anys viscuts amb l’esperit de servei als altres —la formació de les persones i l’atenció dels necessitats, trets propis, carismàtics, de la Congregació—, i amb la perspectiva d’aquesta vivència, ha dedicat gran part del seu temps a investigar, documentar i escriure sobre la vida i el missatge de la fundadora de les Carmelites de la Caritat i sobre la història de la Congregació. L’any passat va publicar Joaquima de Vedruna. Quatre vides en una, una biografia que actualitza fonts documentals i presenta la santa como una figura propera, una persona «experta en humanitat».
—Allà on es pot treballar per la capacitació i la promoció de les persones, allà estan les Carmelites de la Caritat Vedruna.
—Hem intentat fer-nos-hi presents des de l’inici i al llarg dels temps, amb tots el canvis i accents que això suposa. Joaquima va fer ben seva la promoció de les nenes i noies i entre les classes socials més desfavorides. I anava més enllà, el seu desig era posar remei a totes les necessitats dels pobles. «Vull que les meves filles vagin a molts llocs», havia dit.
—Ajudar les dones a empoderar-se és una de les finalitats de la Congregació. Aquesta tasca hi és des de l’inici, és fundacional.
—Aquella humil fundació l’any 1826 esdevenia la primera en educació a Espanya. Joaquima havia rebut una educació prou bona a casa. Per tant, la ignorància i l’analfabetisme de la immensa majoria de nenes i noies era un repte, i l’escola pública fou el mitjà per ensenyar i educar les nenes de famílies més necessitades.
-I avui ?
—Pel que fa a la dona, faig quatre pinzellades repartides per tot el món. A Espanya i Catalunya, hi ha comunitats que poden acollir dones que arriben de l’Àfrica o de Llatinoamèrica, fent un bon acompanyament, en convivència. A l’Índia tenim un internat de noies a la selva per facilitar l’educació i es treballa per la capacitació de dones de diferents poblats. A Amèrica llatina estem presents activament en els grups que actuen a favor de la dignitat de les dones. I a l’Àfrica, al Gabón, treballem intensament per evitar el tràfic de nenes esclaves.
—Les germanes Vedruna intenten aplicar una pedagogia d’amor on sigui que treballen, dius en el teu llibre. És això el que va transmetre santa Joaquima a les seves filles?
—Sens dubte, l’amor a Déu i als altres presidí la seva vida. En primer lloc, ho exercí amb la seva experiència com a mare de nou fills, per bé que una morí abans de complir el primer any, i altres dos va morir amb sis i vuit anys. Els fills eren diferents de temperament i caràcter, i estigué sempre al seu costat oferint consell, ajut i companyia. El fet de ser fundadora no li restà res a l’amor familiar. Però aquesta pedagogia de l’amor que mirem d’exercir arreu i, sobretot, en situacions de marginalitat, Joaquima no l’escriu en tractats, sinó que la viu en el dia a dia, i la coneixem per las seves cartes i els testimonis propers. Pels que fa a l’educació de nenes i la cura de malalts, exhorta sempre a tractar amb estimació, amabilitat, etc.
—En un món en canvi constant, educar és un repte. Com ho entomeu, això?
—Tenint present en la pràctica, que no hi ha res més lluny d’aconseguir-se que allò que no es comença.
—A Catalunya teniu trenta-set escoles, on treballen 2.000 professors i estudien 20.000 alumnes. Com es conjuminen tots aquests actors en el vostre projecte educatiu?
—El projecte Educatiu Vedruna és el marc de referència, el punt d’inici i, a la vegada, la fita educativa. Com escoles cristianes les escoles Vedruna són obertes i respectuoses amb l’alumnat divers. Precisament, a l’alumne el volem protagonista del seu procés. Pel que fa als docents, s’impliquen des dels claustres respectius, i amb les trobades grupals amb els mestres i professors de les altres escoles de la Fundació. Les famílies ho fan a través de les Ampes, i en les reunions per cursos.
—I ara comencem amb el qüestionari. Podries dir-nos dos llibres que et semblin interessants des d’una vessant literària, històrica, científica o d’esbarjo?
—D’entrada vull dir que les restriccions pròpies d’un qüestionari m’incomoden.
—Ho entenc perfectament, i perquè no sigui dit avui farem una excepció: en pots citar tres, de llibres.
—Doncs vinga. El primer que esmento és La promesa de Gertruda, de Ram Oren, una novel·la històrica, fascinat i entranyble sobre l’aventura d’una maianadera catòlica que fa de mare a un nen jueu, polonès, i que amb els anys acaba portant-lo a Palestina. I acabo amb Les Confessions de Sant Agustí i El Petit Príncep, d’Antoine de Saint-Exupéry.
—Esmenta’ns un moment de la humanitat que consideris especialment lluminós, extraordinari, o estel·lar, que en diria Stefan Zwieg.
—Doncs em remunto als inicis, a la bipedestació, amb l’alliberament de les mans, i les seves immenses conseqüències, com el fet de produir foc de manera voluntària.
—Què ens suggeriries si et demanéssim dues pel·lícules que hauríem de veure si encara no ho hem fet?
—La lista de Schinler. I una pel·lícula basada en la història real d’uns monjos cistercencs a Algèria, que van ser segrestats i assassinats per fonamentalistes islàmics el 1996, De Dioses y Hombres. El relat de les seves pors i la seva coherència és commovedora, i el guió i la interpretació, extraordinaris.
—Quina ciutat, llogarret o una contrada ens proposes per gaudir, aprendre i passejar?
—El Montseny i, en concret, el Matagalls.
—Els tens ben a prop; els deus haver passejat moltes vegades.
—Oi tant! Quan puc, algun dia, m’escapo una estona a caminar-hi.
—Dues obres d’art que mai no et cansaries d’admirar.
—La catedral de León, més que res, els vitralls. I La noia de la perla, de Johannes Vermeer, que et mira i sembla que vol dir-te alguna cosa.
—Seguint amb aquestes confidències personals, revela’ns una de les injustícies que es cometen en el món que hauríem d’extirpar sense ajornar-ho més.
—Em sento incapaç de dir-ne una. Però, per sintetitzar, encara que és un concepte prou ampli, et diria que qualsevol tipus de violència. I, no cal dir, la corrupció.
—I ara, t’agrairíem que ens confiessis dues cançons o peces musicals que mai no has deixat de sentir.
—El Moldava de Smetana i El cor dels esclaus, de Nabucco, de Verdi.
—Música romàntica en estat pur. Continuem. Segur que has visitat algun museu o exposició que has visitat t’ha aportat coneixement, gaudi estètic o ambdues coses alhora. Quin un ens aconsellaries?
—Sense dubtar-ho, el Museu Episcopal de Vic, una joia d’art romànic i gòtic.
—Un museu que cal visitar, certament. I per acabar, ens agradaria que ens recomanessis un parell de personatges la biografia dels quals ens sorprendria i ens enriquiria.
—El pare Pedro Arrupe, la vida del qual es pot conèixer amb la biografia que va escriure Pedro Miguel Lamet, i Santa Teresa de Jesús, que s’explica ella mateixa en les seves Obras Completas.
—Dos personatges d’empenta i caràcter, dos fora de sèrie. Moltes gràcies.
