Xavier García Cardona (Calella, 1991) és músic i, com tots els músics, viu la música, la gaudeix i la fa gaudir. Esmentar que és director, compositor, pianista, cantant i docent musical, no afegeix gaire a la cosa. A Calella va començar els estudis de llenguatge musical i piano, i els va continuar al Conservatori del Liceu, on es va llicenciar en l’especialitat de direcció. Entre les formacions que ha dirigit hi ha l’Orquestra Barroca de Barcelona, Òpera Jove, l’Ensemble Liceu XXI i Revoice International Vocal Ensemble. Com a compositor, ha estrenat diferents obres corals i pianístiques i ha obtingut diversos guardons. In Paradisum, una composició per a soprano solista i cor mixt a capella, va rebre el 2021 el tercer premi del Certamen Internacional de Composición Universidad de Alcalá. Des del 2014 dirigeix el Cor Tessàlia, però també ha estat director titular del Cor Ariadna de l’Agrupació Cor Madrigal i el Quòdlibet Grup Coral, entre d’altres.
—Tens veu de baríton. Entre d’altres formacions, has cantat al Cor Bruckner Barcelona, a l’Orfeó Català, al Cor Jove Nacional de Catalunya i a l’Eurochoir. D’aquí deu venir la teva dedicació a la direcció de cors i a la composició de música coral.
—Cantar en moltes i diverses formacions corals amateurs, però de qualitat, m’ha sigut un gran aprenentatge. M’ha permès interessar-me i endinsar-me en la música coral, aprendre dels millors directors i descobrir tot tipus de repertori. Tot i així, de ben petit, ja volia dedicar-me a ser director.
—Cantes, dirigeixes, i… toques molt bé el piano. Vas ser finalista dels Premis Extraordinaris del Conservatori del Liceu. A més, actues en concerts com acompanyant i ets correpetidor. Però la teva trajectòria musical no ha seguit el camí de la interpretació pianística.
—Pau Casals deia que «l’orquestra és el mitjà suprem per a qualsevol que senti profundament la música i vulgui traduir la forma dels seus pensaments més íntims». M’hi sento molt identificat. Malgrat dedicar-me a la direcció i la composició, mai deixo de banda el piano. És un instrument polifònic —pot fer més d’una veu a la vegada—i amb ell puc descobrir tot tipus de música.
—No me’n puc estar de preguntar-te sobre la creació. Perquè compondre és crear una composició musical. Com t’hi poses? Existeix la síndrome del pentagrama en blanc?
—En primer lloc sempre hi ha d’haver una llavor, una idea inicial a partir de la qual poder anar estirant i desenvolupant a base d’hores de cerca al piano i de donar-hi voltes. Aquesta primera idea pot venir inspirada per un poema, un text religiós, un paisatge, una història o un motiu musical. Però sí, hi ha dies en els quals no hi ha inspiració. La inspiració no ve, s’ha de buscar, i hi ha moments que no acompanyen per trobar-la.
—«Tot és possible en el món de la música si hi ha treball, esforç, responsabilitat i rigor». Què en penses d’aquesta màxima? Em penso que no és el primer cop que l’escoltes.
—I il·lusió, hi afegiria. Els músics ens devem a la música i hem d’intentar aconseguir el millor so i la millor expressió en cada obra que interpretem. I tan si val si es tracta d’un intèrpret excepcional, d’un estudiant o d’una coral amateur. Aplicant aquesta màxima podem obtenir la millor interpretació possible d’una obra i, segurament, avançarem com a músics. Com més es treballa una peça, més es coneix, més se’n gaudeix i es fa gaudir al públic.
—En dono fe. A tall d’exemple gaudiu d’aquesta interpretació del Cant de l’alegria de Joan Maragall, musicat pel Xavier i cantat per l’Orfeó Català i Quòdlibet Grup Coral. I ara, encetem el qüestionari. Suggereix-nos si us plau un parell de llibres que et sembli que hauríem de llegir.
—Les Leyendas de Bécquer. I recomano molt lectura de Laia Aguilar, una escriptora excepcional que escriu de forma molt transparent i fresca, tractant de forma novel·lada temes concrets i profunds de la nostra societat. Especialment el seu darrer llibre, Les altres mares.
—Prenem nota. I un museu o exposició que hauríem de visitar?
—De proximitat: el Museu del Cau Ferrat, a Sitges. L’edifici, farcit d’elements característics de l’arquitectura catalana i situat davant del mar en un entorn idíl·lic, ja és en si mateix una obra d’art, a més a més de tota la col·lecció de Casas, Rusiñol, Picasso i companyia. Modernisme pur!
—Quines dues pel·lícules ens proposaries per anar a veure al cinema, o per recuperar d’una filmoteca i veure-les al sofà de casa?
—En diré dues que parlen sobre un dels fets històrics més greus de la història de la humanitat, però precisament des de la vessant més humanista i esperançadora. Per una banda, La llista de Schindler, amb la colpidora banda sonora del mestre John Williams. I El Gran dictador, pel seu missatge de pau en plena Segona Guerra Mundial. Soc un fan de les pel·lícules de Chaplin.
—Si et demanéssim una ciutat, llogarret o contrada per anar a conèixer, quina ens recomanaries?
—És molt difícil triar-ne només un… Una ciutat que em fascina per l’empremta que han deixat les diverses cultures que hi van passar és Granada. Hi he estat diverses vegades, però sempre descobreixo nous racons que fan que me’n enamori encara més. Si no hi heu anat, aneu-hi; i si ja heu estat, torneu-hi, i busqueu un nou turonet des d’on contemplar la posta de sol sobre la ciutat, un nou carrer de l’Albaicín per on passejar o aneu a sentir música sefardita.
—Segur que has contemplat algunes obres d’art que t’han impressionat i commogut de manera especial. Esmenta’ns un parell.
—El Guernika de Picasso. I també em fascinen els quadres de Dalí i Brueghel el Vell. Però, com que només en puc dir dues, esmentaré l’Èxtasi de Santa Teresa de Bernini. Les figures semblen levitar, i això ens permet entrar dins l’obra i copsar aquesta transfiguració gairebé com si ens estigués passant a nosaltres mateixos.
—I de les injustícies que es perpetren al món, quina és la que hauríem d’erradicar amb més urgència?
—Penso que s’hauria d’erradicar la creixent deshumanització de la societat, que es manifesta en la falta d’empatia i un egocentrisme exacerbat. Amb més empatia i humilitat aconseguiríem reduir les injustícies. Els poderosos serien generosos amb els qui tenen menys, l’assassí sentiria com a propi el dolor aliè i no mataria… I em direu que escombro cap a casa, però penso que cantar en un cor és un continu exercici d’humanitat, un bon entrenament. Penseu-hi.
—Bona falca publicitària. Seguim. Assenyala’ns, si us plau, un parell de personatges que ens hagin precedit i dels quals pensis que hauríem de conèixer la seva feina i la seva vida.
—El proper octubre farà 50 anys de la mort de Pau Casals. És un bon motiu per acostar-nos a aquest personatge únic. I també us vull parlar de María Lejárraga, una escriptora excepcional que durant molts anys va romandre amagada sota un altre nom, el del seu marit Gregorio Martínez Sierra. Les seves obres portaven la firma d’ell.
—Una altra injustícia… Revela’ns un dels teus moments estel·lars de la humanitat, que en diria Zwieg, un d’aquells fets on descobreixes espurnes de la nostra grandesa com a éssers humans.
—Qualsevol descobriment científic que ens mostra que la humanitat és capaç de posar el seu coneixement al servei de tots i d’avançar unida pel propi bé comú. Especialment rellevants em semblen els que es produeixen en l’àmbit de la medicina.
—Acabem amb música, però amb música molt personal. Et demanem que et confessis. Digues dues cançons o peces musicals que estimes i estan unides a la teva existència.
—Per una banda, el motet coral O Crux, de Ferran Sors. És una obra corprenedora que vaig tenir la immensa sort de dirigir a la Sagrada Família amb 600 cantaires i, a més, em transporta a la música que he sentit des de petit a les processons de Daimiel, el poble del meu pare. I l’Amor Brujo de Manuel de Falla: va ser la peça principal del concert de graduació al conservatori i, sobretot, perquè en aquell concert vaig conèixer la Isabel, la meva parella.
—Doncs sí, les dues estan lligades íntimament a la teva persona. Moltes gràcies.
Febrer de 2023
