Costa ben poc d’amanir els arguments amb banderes, oripells, lluentons o cops de maça. És senzill: on no arriba la idea arriba el símbol. El que volem dir ja no és veritat o mentida, ja no és encertat o no, raonable o totalment irracional segons el que hem escrit o dit en veu alta, sinó en funció de les estrelles de general que portem a la guerrera o els carnets que duem a la cartera.
És curiós. Alhora, aquest fenomen conviu perfectament amb la necessitat – gairebé compulsiva – de “dir” pels descosits. Tota l’estona estem dient: parlem amb un i altre, escrivim articles, actualitzem el facebook o el twitter. No parem, en un món que sembla que ningú no calla. I evidentment, les converses es desdibuixen en perdre’ns en confondre’ns les complicitats, els sobreentesos, les ironies, i apareixen les batusses, les grolleries, els mals entesos i els rots emesos en directe, via satèl•lit.
Costa d’assumir suposo, però si alguna cosa he anat aprenent a força dels anys, és que només podem parlar en nom propi, i això potser ja és massa agosarat. Pretendre que el que diem és fruït d’un fantasmagòric “jo” plural, que tenim darrera guardant-nos les espatlles és no comprendre res. Diem, parlem, opinem, cridem… però realment algú ens escolta, o bé el nostre discurs és tan fragmentari, tan buit, tan intranscendent que només se’n senten els retalls i els moments més banals o més grotescos?
Si el que pretenem és articular un discurs coherent, ordenat i ric, haurem d’entrar a escena amb energia, amb ímpetu, però sobretot amb solidesa. Amb alguna cosa darrera del crit, la lletra impresa o el que aparegui a la pantalleta de la xarxa social. Ara, si només volem la notorietat de l’estupidesa – els cinc minuts de fama -, i a més pensar que estem fent és un discurs a les masses enfervorides, els nostres temps ens diuen que quan més grossa la fem, més ens assegurem l’èxit.
Per això, només ens queda, a banda d’escoltar afinadament i intentar parlar només amb la força dels arguments, anar a cavall de l’escepticisme de que – per molta raó que tinguem – res ens permet pensar que el nostre discurs està sustentat en un exèrcit de fidels o en la inspiració divina d’una sibil•la. Sempre estem parlant en nom propi, amb la supèrbia que això comporta.
