En pocs dies, el món dels ucraïnesos, que ha estat també el nostre des del final de la Guerra Freda, s’ha capgirat. Aquest poble pro-europeu i els seus dirigents ens donen dia rere dia una lliçó heroica de determinació. Mereixen tot l’ajut que els puguem oferir, àdhuc per a defensar-se militarment. Protegeixen llurs cases, llurs famílies, llur llibertat i drets democràtics. Es neguen a tornar enrere en el túnel del temps, de submissió a la dictadura soviètica. La UE reconeix a Ucraïna la seva lluita pels valors europeus de llibertat, democràcia, drets humans i dret d’autodeterminació. Curiosament, els mateixos que Catalunya reclama a Europa que apliqui davant la repressió espanyola de les nostres aspiracions democràtiques.
Han corregut ja rius de tinta des que l’assassí Vladimir Putin envaí Ucraïna la matinada de dijous, 24 de febrer. Des de la tribuna d’El Matí voldria fer algunes apreciacions, atès que a Catalunya hi ha qui dona signes d’una forta desorientació política.
L’OTAN, d’entrada, no participa en aquesta guerra. Els intents de carregar-li els morts, literalment, estan mancats de tota lògica. L’OTAN és una aliança defensiva enfocada a l’estabilitat i la cooperació, de caràcter voluntari i que no ha envaït cap país, mai. Si alguna cosa ens ha demostrat Putin, és que l’OTAN és més necessària que mai a Europa. Els seus membres estan protegits per l’article 5 del Tractat de l’Atlàntic Nord: Un atac armat contra un, és un atac contra tots. No és pas casualitat que les neutrals Suècia i Finlàndia sospesin demanar-hi l’accés: el president rus les ha amenaçat explícitament.
Els països de darrere de l’antic teló d’acer coneixen de primera mà l’imperialisme rus. Els més afortunats han estat acceptats a la Unió Europea i l’OTAN, com desitgen també Ucraïna i Geòrgia –Moldova vol entrar a la UE i romandre neutral. Es dona la paradoxa que les agressions militars de Putin i ocupació de territori georgià i ucraïnès a Abkhàsia i Ossètia del Sud, Crimea i Donbass, respectivament, han estat premiades amb el que volia, que no és altra cosa que barrar-los el pas a l’Aliança Atlàntica. Abans de poder ingressar a l’OTAN, un país candidat ha de resoldre pacíficament les seves disputes internacionals, ètniques o territorials. Ergo, si Rússia crea un conflicte armat a les seves fronteres, saboteja que els seus veïns s’escapoleixin de la seva esfera d’influència.
Encara més xocant que l’antiamericanisme ja tronat és l’equidistància entre l’invasor rus i les seves víctimes, “perquè a Ucraïna hi ha nazis”. D’extremistes n’hi ha arreu. Oimés, a Ucraïna son extraparlamentaris. Per la mateixa regla de tres, Putin, que s’autoerigeix en jutge i botxí, tindria també dret a envair Alemanya, on els neonazis han arribat a infiltrar parts de la policia, han assassinat immigrants i polítics, i han tenyit sinagogues de sang en anys recents.
“Nazis” a Ucraïna, i “lazis” (sic) a Catalunya. Salvant les distàncies, no costa gaire copsar certes analogies entre dues nacions privades del seu dret d’autodeterminació per un veí imperialista i decadent. Qui s’empatolla històries d’ucraïnesos nazis davant d’una invasió bàrbara i injustificable escampa el discurs manipulador de criminals de guerra amb botó nuclear. Ves per on, a l’igual que certs opinadors nostrats, el ministeri de Defensa rus criminalitza la distribució d’armes a civils ucraïnesos. Els ciutadans lliures no son xais.
La invasió d’Ucraïna canvia el paradigma polític i de seguretat internacional. Els més espavilats, com l’esquerra alemanya al govern, han efectuat un gir de 180º des de posicions happyflowers sostingudes des de la caiguda del Mur de Berlín. La neutral Suïssa ha congelat els actius bancaris de l’elit russa. La Unió Europea sosté per primer cop militarment una zona en guerra amb €500 milions i admet que Kíiv hauria de pertànyer al club.
Europa és corresponsable de la tragèdia ucraïnesa perquè amb la nostra passivitat, implícitament vam donar permís a Putin per a envair parts de Geòrgia, Moldàvia i Ucraïna i annexionar-se Crimea. Hem viscut ben còmodes amb la nostra defensa subcontractada als Estats Units i amb pressupostos militars sempre minvants, mentre el Kremlin (i la Xina) es rearmaven.
Tot això s’ha acabat. La Unió Europea s’ha fet adulta de cop. Ja era hora.
