Hom fa servir aquelles paraules que ha après per tradició familiar i social, per l’educació, formació o estudis rebuts, pel que ha heretat dels savis de totes les èpoques, pel que ha llegit al llarg de la seva vida, etc. Tots hem après un llenguatge determinat, uns conceptes; tenim una manera concreta i alhora variada d’enraonar. Tal vegada també podem parlar i escriure en altres llengües: som poliglotes, bilingües, com es vulgui anomenar aquest fet cultural tan enriquidor. A més, parlem o enfoquem de manera diferent segons el públic al qual volem arribar per fer-nos entendre. Cadascú, en parlar o escriure, hi posarà els seu propi “accent” o el seu característic “pes” segons llocs i circumstàncies.
Es pot parlar i escriure clara i directament o amb circumloquis i expressions vagues. Un ho pot fer amb sarcasmes, amb ironies…o amb una gran rectitud i bona voluntat. Qui ho fa jocosament, i qui seriosament. Un pot saber ben bé el que vol dir; i, en canvi, a un altre li pot interessar entendre només allò que li convé, o també fer-ne una interpretació esbiaixada o falsa. Les mateixes paraules, per a uns, poden significar quelcom molt diferent que per a uns altres, segons formació i ideologia prèvies. N’hi ha qui llegeixen tant sols en diagonal i no comprenen les paraules que llegeixen, Qui ho fan entre línies, cercant només segones intencions. Qui mal interpreten alguns escrits pel fet que provenen d’una persona que ”a priori” tenen mal conceptuada, Qui, i això passa sovint, es troba que després d’unes bones i esforçades “explicaderas” li responen amb unes males “entendederas”, com solen expressar els castellans aquesta falta de mútua comprensió. Qui ens convencen de coses que potser fins a aquell moment no veiem clar i que, de sobte, com per art de prestidigitació, se’ns aclareixen per unes paraules encertades d’un amic, d’un bon company, d’un professor…
Una escriptora molt coneguda, deia, fa temps, que “les paraules tenen un poder que escapa a qualsevol intent de contenció o mesura. Serveixen per descriure i per transmetre, per aclarir els dubtes i per crear les confusions. Són utilitzades, emmotllades o manipulades.” També tenim la possibilitat de canviar d’opinió, davant d’afirmacions inexactes, per lleugeresa, vanitat o per pura conveniència subjectiva. I en tot això hi entra també del bon o el mal ús de la llibertat humana.
Vaig llegir fa temps que algunes paraules -segons per qui o com siguin dites- poden “crear” una realitat inexistent o una situació utòpica. I allò que s’ha dit o escrit pot arribar a ser més real que allò que vertaderament ha passat. Sobretot si pensem en el poder d’aquella possible enganyosa i deliberada persuasió que posseeixen algunes persones per ensibornar el proïsme. Una vegada -segons vaig llegir- un personatge públic parlava d’un pròcer “inexistent”, al qual – i ho proclamava des de la més abrandada peroració- se li havia de dedicar un monument i, poder acomplir així un deure de justícia ja que tots el tenien oblidat; efectivament se li dedicà el monument, a instàncies i amb els diners d’aquells “ciutadans injustos”, però, de fet, totalment “enganyats”. És a dir, es feren sevir paraules –parole, parole, parole, com deia aquella cançó italiana de la cantant Mina- per construir una història que no era vertadera. Quan algun fet no ha succeït però la gent en parla com si fos una realitat palpable, llavors, per a molts, la falsedat esdevé veritat. Una mentida repetida mil vegades es converteix en “veritat”, tal com afirmava Goebbels, ministre de Propaganda Nazi. I al contrari, si succeeix un fet qualsevol, i ningú no en parla, és com si no existís.
Segons alguns tècnics de publicitat, la falsedat o la realitat disfressada pot ser necessària per tal d’introduir alguns productes al mercat i poder-los vendre millor, tot i que no siguin el que diuen. Quantes vegades les paraules, els discursos o els escrits polítics o econòmics ens mostren només una part de la veritat, amagant, en canvi, altres aspectes més substancials. I es pot arribar, fins i tot, a la més gran mentida per tal de fer pur “marketing”, falsejant la veritat. Afirmava un conegut escriptor -referint-se al famós cas de Galileu- que “qui no coneix la veritat és un ignorant, però qui la sap i no la diu és un criminal”. Paraules fortes, per poder pensar-hi.
Les paraules, doncs, serveixen per a moltes coses: per construir històries irreals i convertir-les artificiosament en “reals”, per persuadir, per calumniar i destruir, per lloar, per formar…En principi, hauríem d’utilitzar sempre les paraules més clares possibles, les més inequívoques, les més exactes i encertades…, totes aquelles que responen o intenten dur-nos a la veritat. El que no s’ha de fer mai és pactar o acontentar-se amb mitges veritats o amb mitges mentides o amb explicacions insuficients. Tot això porta al descrèdit -començant pel qui es dedica a la Història- en qualsevol de les activitats humanes. Finalment haig de confessar que el que temo més és el fet que es puguin matar les paraules per tota mena de censures o per la sordesa que suposa la manca de diàleg. “Sense diàleg no hi ha solució” digué Plató fa molts segles, i com a conseqüència moltes paraules moren…
