La participació ciutadana és una peça clau en el funcionament del sistema democràtic. Així, amb aquesta afirmació comença la Llei de la Iniciativa Legislativa Popular que va aprovar el Parlament de Catalunya l’any 2006.
És ben cert que la participació en les eleccions no esgota ni molt menys les possibilitats de participació directa dels i les ciutadanes en la cosa pública; i que el gran esforç sempre ha estat en fomentar i seguir cercant altres formes de fer possible la implicació de la ciutadania en la política.
Són molt importants els instruments, com la Iniciativa Legislativa Popular, que permeten als i les ciutadanes impulsar legislativament aquelles inquietuds socials que poden no haver estat plantejades per les forces parlamentàries i elevar-les a la discussió política; i que permeten alhora apropar-los la política. Per això no ens podem permetre no fer un bon ús d’aquests instruments.
Sap molt greu en aquest sentit que en les darreres setmanes una part de la Mesa del Parlament hagi admès a tràmit una ILP titulada Proposició de llei de declaració d’independència de Catalunya.
Sabent que el que es proposa contradiu els continguts de la Llei de les ILP que deia a l’inici; i al·legant que al Parlament s’ha de parlar de tot. Frase que hem sentit massa
vegades. Es pot i es parla de tot, el que no es pot fer és saltar-se les regles del joc democràtic.
I amb això és ben clara la llei i l’informe del lletrat de la comissió de control que especifica que la Iniciativa Legislativa Popular ha de versar sobre aquelles qüestions sobre les quals el Parlament de Catalunya pugui adoptar decisions per ell mateix, sense la intervenció d’altres òrgans de l’Estat.
Per tant, aquesta decisió va en contra de la pròpia llei aprovada pel Parlament de Catalunya, no de cap altre institució, alhora que corromp el principi de participació democràtica, encara que es vulgui fer veure que això és el que es defensa. Perquè, per una banda, no parlem dels apercebiments del Tribunal Constitucional, sinó dels límits de la llei que va establir la pròpia sobirania de Catalunya en el seu moment i, per l’altra, perquè tots i totes estem subjectes – tant expansiva com restrictivament -, als límits que estableix la participació.
Una iniciativa sobre la independència que, entrant en el seu contingut, ha estat rebutjada altres vegades per la Mesa del Parlament, algunes d’elles en ple procés i ara políticament a destemps, s’ha admès sense atendre els riscos jurídics que comporta.
I dic a destemps, perquè tenim a sobre la taula el debat al voltant de la llei d’amnistia, el que vol dir de dinàmica de la desjudicialització, de la convivència i de la recerca d’un acord polític que resolgui el conflicte també polític.
En un moment on volem i necessitem passar pàgina després de deu anys que no han estat bons per Catalunya en molts àmbits. Ha estat una dècada perduda, de governs que van oblidar la gestió del dia a dia, que van fer ressentir els serveis públics bàsics i que van generar a més una fractura social.
I què hem de fer ara? Esperar noves resolucions judicials? Esperar que recullin 50.000 signatures perquè pugui ser admesa a discussió en el Ple del Parlament i generar de nou expectatives? Catalunya no pot estancar-se de nou en debats que ja sabem són caducs.
En tot cas no era la meva intenció entrar en el contingut, sinó en el fet de la responsabilitat que tenim de protegir i blindar la participació política en tots els seus àmbits i no induir a enganys que ens allunyin.
