Un cop aprovat al registre el nom de Partit Demòcrata Europeu i Català (PDEC), la seva ratificació per la militància hauria de ser un tràmit. No hi ha ànims per a sobresalts innecessaris. Amb un nom nou, a l’antiga Convergència confiem en tancar una etapa de més de 40 anys de fites brillants i algunes ombres allargades.
Parlo en nom propi perquè després d’una veterana militància a Unió i algun temps de reflexió, vaig decidir-me a ingressar al partit tot sentint la confessió de Jordi Pujol el dia de Sant Jaume de 2014. Un cop tocat fons, em vaig sentir cridada a contribuir a un projecte polític central que pot seguir fent grans serveis al país.
A partir de l’11-S de 2012 el President Artur Mas va ser prou hàbil per conduir amb minves limitades el partit i amb ell el gruix del catalanisme cap a l’independentisme, acompanyant el país fins a les portes d’una majoria social a favor d’alliberar-nos d’Espanya. És una fita immensa que Catalunya li acabarà reconeixent, un cop morin tots els que l’envegen. Que són molts.
Si Convergència no hagués abraçat l’independentisme, assumint-ne els riscos i costos –també judicials- de liderar-lo, ara llanguiria fent companyia a la difunta Unió. Una vegada més, el pal de paller fou prou audaç per mantenir-se com a tal i seguir manant, la seva vocació de sempre.
Això és el que no li perdonen les esquerres independentistes de tota la vida. Esquerra Republicana va acceptar Junts pel Sí el2015 acontracor, espantada pel triomf d’Ada Colau a Barcelona. El mateix fenomen que empenyé Convergència a finalment trencar amb el paràsit de Duran i la seva colla d’Unió. Ada Colau, l’enzim de l’independentisme.
El gener d’enguany, de nou l’encert d’Artur Mas en escollir un successor tan solvent com Carles Puigdemont com a President dela Generalitatsalva Convergència del sectarisme destructor dela CUP, i així arriba al congrés de la refundació al juliol: tocada però no enfonsada. I liderant.
Ara ens trobem a l’hora de la veritat, de refrescar idees i algunes cares, de reconfigurar un Volkspartei o partit de masses, centrista i homologable a Europa. El nom “Partit Demòcrata” ja és post-independentista, projectant-se cap a un país normal i lliure. I l’adjectiu “Europeu”, malgrat ser producte de les circumstàncies, ja ens va bé de moment, en temps de brèxits.
Els primers mesos de vida són els més vulnerables per a un bebè. També per a la nostra criatura política, que està donant senyals de desorientació ideològica preocupants, i d’absurdes cacofonies al govern i al Congreso de Madrid.
Concretament: Com és possible que el PDEC s’abstingui en una resolució contra el lliure comerç al Parlament de Catalunya? Ens hem begut l’enteniment?
Hem permès fer via al populisme anti-TTIP, al que s’han apuntat partits que crèiem raonables com el PSC i Esquerra. Donem la imatge de país de pandereta i ningú no ens prendrà seriosament a Europa.
Al PDEC no podem competir a ser més esquerranistes i populistes que els experts en la matèria! Mai no podrem guanyar en un concurs de progres i pseudoprogres. D’altres partits com ERC, també flirtegen amb ser més d’esquerres del que en realitat són. En el passat aquesta tàctica els ha fallat, i tampoc no se’n sortiran ara.
El PDEC ha de ser una versió moderna i millorada de l’antiga Convergència. I amb el cap ben alt, recordant sempre el que fou un gran partit. I per millorar-la cal començar per:
1) Escollir els candidats i candidates amb primàries competitives de veritat.
2)Aplicar l’adjectiu “europeu” del nostre nom, és a dir: Apartar de càrrecs de representació qualsevol persona sospitosa d’irregularitats, tot agraint-los els serveis prestats. Això inclou plagi de tesis doctorals i pagament de lloguers de locals okupes.
3) Desenvolupar un corpus ideològic en base al liberalisme i l’humanisme, bevent també d’aportacions de la democràcia cristiana i socialdemocràcia. Sempre des de l’europeisme i la centralitat.
4)Comunicar més i millor. Ada Colau pot ser una inspiració: és boníssima.
La millor prova del paper central de l’antiga Convergència al panorama polític català és que tots els partits, aliats i adversaris, socis actuals i anteriors, van a per ella. Tots. Des de l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra, des de l’unionisme fins a l’independentisme. Algú en dóna més?
Llarga vida al PDEC. I honor a la memòria de la seva mare!
