“Senyor, feu-me conèixer la meva fi, la durada dels meus anys: sé que passo de pressa. Els meus anys es mesuren amb pocs pams, la meva vida, davant vostre, és un no-res; l’home dura tant com un respir. L’home passa com les ombres, les riqueses que acumula són fum, no sap pas qui les ha d’arreplegar…” ens diu la Bíblia. El lema del “tempus fugit” el porten escrit molts rellotges de paret. El rellotge és símbol o imatge del temps que camina cap a endavant: el rellotge mesura d’alguna manera – segon a segon – el temps present com si fos seu, i en això sembla més “savi” que nosaltres mateixos que mesurem el temps amb molta superficialitat o amb estúpida tristesa. Els rellotges posseeixen – afirmà algú – la paciència en màxim grau: saben esperar. I en l’espera ens descriuen bé com és el tresor del temps. S’han dit moltes coses sobre la brevetat de la vida i com aquesta se’ns pot escapar de les mans sense adonar-nos-en. Però l’impecable rellotge va endavant sense cap mena d’aturador. Com deia l’escriptor Jesús Moncada: “No badi, cregui’m, això dura poc. En un tres i no res passem d’embrions incerts a calaveres atònites”.
En acabar aquesta quarta reflexió em vénen al cap paraules tan conegudes com les d’Horaci – “el temps fuig irreparablement” – o bé les de Sèneca, el qual té un tractat sobre “la brevetat de la vida”. Ell ens diu que “el temps s’escapa irremeiablement”; i afegeix, emperò, altres consideracions: “no és breu la vida; som nosaltres els qui l’abreugem; els vicis, les ocupacions inútils, les oficiositats vanes…ens roben una part preciosa del temps. Aquest solament l’esmerçarem útilment, si el consagrem bé a la Saviesa”…”Treballa, doncs, durant aquesta vida com si haguessis de viure eternament, i prepara’t per a l’altra vida com si haguessis de morir demà”… Pensant en el dolor de la mort també escriu: ”A qui tu plores perquè ha mort, no ha fet altra cosa que precedir-te”. D’altra banda Plini el Jove escrivia: “Si comptem només els anys, aleshores el temps ens sembla breu, però si valorem els esdeveniments, els mateixos anys ens poden semblar un segle”. Cada vegada que algú mor – quan se li ha acabat ja el seu temps terrenal – tots despertem a una millor consciència obre les realitats vitals, empesos pel pensament de la fugacitat o caducitat de la vida. I a mesura que anem envellint, se’ns fa més clara i patent les anomenades “etapes de pèrdues” pròpies o alienes. I, a més, un veu que el fet de mirar massa cap el passat pot escurçar psicològicament el nostre esperançat esdevenidor, impedint-nos mirar el “futur” com un temps que podem dedicar-lo a reparar i estimar cada dia més i millor.
Si ens assabentéssim, en començar a viure, com de breus seran els anys i amb quina pressa correran les més variades situacions que compondran l’entreteixit de la vida, potser els aprofitaríem millor, amb un deler més entusiasta. En efecte, breus són les alegries i les penes; breus són els dolors i els plaers; breu és la durada de la potència intel·lectual; fugissera i feble és la voluntat pel fet de ser criatures; la desgastada memòria esdevé oblit; i veiem com els anhels o desitjos no acaben mai de ser satisfets. Tot això i moltes altres coses, a algunes persones de conviccions lleugeres, els fa dubtar sobre si val la pena venir aquest món, afirmant que si els deixessin triar entre ‘un no ‘haver estat’, és a dir ‘el no ésser’ i ‘una existència concreta no del tot reeixida’, potser haurien demanat una altra mena d’existència – la de les pedres, tal vegada? -. De fet, no sabem ben bé perquè ho manifesten així o és que potser no s’expressen bé. A més a més, en passar els anys, s’adonen que la vida corre massa de pressa, sense que ells puguin acabar de ser bons protagonistes de la Història. Se’ls podria respondre amb aquelles paraules del savi emperador Marc Aureli: “Quin valor té per a mi la vida en un món sense Déu, sense providència? No! No és cert – deia l’emperador filòsof -; Déu existeix i es preocupa d’aquest món”. No es trobarà aquí – en la falta de fe, els dubtes sobre la pròpia llibertat, en la manca d’amor…el seu gran problema – per tant el ‘quid’ de la qüestió?
Aquesta celeritat amb què transcorre el temps ens parla, sobretot, de la “pressa” cronològica, mentre que el “kairós”, de pressa, no en té cap ja que roman en nosaltres omplint-nos de goig. Hi ha una pressa que és fruit del neguit humà, del qui vol abastar-ho tot en poc temps, però no pot aconseguir-ho degut les pròpies limitacions, desordres, incapacitats o mandres…I aleshores cauen en el pecat de voler enllestir tot el més aviat possible. Allò que no es féu abans, per la causa que fos, s’intenta fer-ho a cuita-corrents; i amb les presses ens trobem amb les feines mal fetes, amb la manca de prudent ponderació, amb decisions equivocades i irreversibles. La física ens ensenyava que un pes llançat a una determinada velocitat cap una concreta direcció – si fos un experiment fet en el buit i sense la gravetat – seguiria sempre a la mateixa velocitat. Doncs, com una mena d’inèrcia – diguem-ne espiritual – es dóna en aquells que empesos per unes finalitats concretes, però essencialment buides es llencen cap uns objectius davant els quals no poden aturar-se, quan potser els convindria molt sospesar el perquè, el com i el quan de totes aquestes acceleracions que els ofeguen i esclavitzen. Són els mateixos que no saben descansar ni fer ús del lleure de manera racional, ja que també en aquests moments de possible recuperació de forces volen fer massa activitats juntes i improvisades: exemples els tenim en les cues que es formen a les carreteres els caps de setmana, els nervis que salten de dins cap enfora en aquells moments, els mals humors, les faltes de caritat en la convivència social, etc.. I, a la fi, també tantes atzagaiades o bajanades inesperades. Recordo que, als anys seixanta, un dels Beatels deia, més o menys, que la vida és allò que se’ns escapa mentre estem ocupats en altres coses menys importants. O allò altre de l’Amèrica “kennedyana”: “Mai ningú no anat mai tant de pressa envers cap lloc”. Quina pena!.
Hi ha qui passa el seu “temps” sense aquesta pressa boja i assaboreix la vida, al mateix temps que la lliura als altres. Els considerem uns “escollits”. A més a més, són els que fan més feina i donen més fruit. Els altres – els adelerats, els atrafegats…- “devoren” la vida, però no la “viuen” perquè, de fet, la destrossen. Després se senten assedegats i no poden calmar la seva set. I, al final, comprovant que no han fet gran cosa, els agafa la desesperança. La pressa no els ha deixat viure en plenitud. Hi ha qui va de pressa buscant dreceres i hi ha qui escull el camí més llarg, però més planer, sense tenir pressa. En la tria, uns l’encerten i els altres s’esgarrien; qui vol viure per a ell mateix i qui pensa contínuament en l proïsme. De tot hi ha en aquesta vida tan rica i variada. Però el fet més important és arribar al final del trajecte buscant la voluntat explícita o implícita del Senyor de la Història..
Conclusió. De temps, en tenim tots: el que ens pertoca, tot i que per a cadascú aquest temps s’esmuny més o menys de pressa. Tots som fills d’un moment de trànsit en el recorregut de la història, del moment que ens toca viure. Uns anys, com ja vaig apuntar, amb penes i alegries, amb salut i malalties, en adolescència i maduresa, amb joventut i decrepitud. La vida és un viatge en el temps i “contra el temps”; un llarg viatge que té una cronologia – el cronos – i uns preciosos moments importants i decisius – el kairós o temps oportú -; els dos es necessiten mútuament. Viatjar en el temps també suposa un haver nascut i un haver de morir; i enmig, aturades vitals per prendre les decisions oportunes; per aclarir dubtes, buscar seguretats i apuntalar-se amb fermes conviccions; descansar quan convé i reprendre la marxa. Temps per valorar el que és essencial o substantiu i el que és circumstancial o adjectiu. Tots caminen cap endavant. Si un es perd, hi ha a qui preguntar per on anar, però s’ha de tenir clar l’objectiu, el terme final, per fer-li cas i arribar al definitiu estat de Vida, fora del temps.
