Llegim en un bella pàgina de la Bíblia (Ecles. 3, 1-10): “Per a tot hi ha el seu moment, i un temps per a cada cosa, sota el sol; un temps de néixer i un temps de morir; un temps de plantar i un temps de recollir; un temps de matar i un temps de curar; un temps d’enderrocar i un temps d’edificar; un temps de plorar i un temps de riure; un temps de queixar-se i un temps d’alegrar-se; un temps de llançar pedres i un temps d’agafar-ne; un temps d’abraçar i un temps d’apartar-se’n; un temps d’exigir i un temps de perdre; un temps de guardar i un altre de llençar; un temps d’esquinçar i un temps de cosir; un temps de callar i un temps de parlar; un temps d’estimar i un altre d’odiar; un temps de guerra i un temps de pau…”. Tots aquests temps es viuen entre el naixement i la mort: aquests dos grans moments de la nostra vida. Ens podem preguntar si “aquests temps” són sempre oportuns o moltes vegades els hem de titllar d’inoportuns.
Els dos més importants – el de néixer i el de morir – haurien de ser sempre, per a tots, temps escaients; temps que obren i tanquen l’existència “in bellezza”, com acostumen a dir els italians. Moments que ens els trobem sense buscar-los i si els assumim amb ganes els convertirem en “bons” i “oportuns”. Són el que són i val la pena aprofitar-los fins al màxim, vivint-los sempre profitosament. La visió que en tinguem d’ells ens ajudarà a “viure’ls” en plenitud i seran, doncs, un naixement i una mort escaients.
“Cotidie morior, cotidie carpiamur”, deia el gran Sèneca en una de les seves cartes: “Morim quotidianament, cada dia se’ns treu o arranca alguna cosa en la nostra vida”. Donem la raó a Sèneca i a tots els altres clàssics que ho repetiran, com ho féu, fins i tot, el mateix Pau de Tars en una de les seves cartes. Efectivament cada dia morim una mica. En relació a aquest “cotidie morior”, crec que cal pensar freqüentment en la mort si es vol assaborir el valor dels diversos esdeveniments. En un comentari fet a Polibi afegia també Sèneca que “la vida de l’home no és altra cosa que un camí cap a la mort”. El pensador romà vivia la realitat de la caducitat de la vida i això el portava a considerar sovint la precarietat de la condició humana. D’aquí que en la seva obra literària hi trobem tants encerts, tants bons consells. Segles més tard, un altre gran escriptor castellà, Quevedo en “Los Sueños”, dirà: “Lo que llamáis morir es acabar de morir, y lo que llamáis nacer es empezar a morir, y lo que llamáis vivir es morir viviendo”. Un altre clàssic, Shakespeare, farà dir a un tràgic personatge: “Tots els nostres ahirs il·luminen el camí cap a la pols de la mort. Apaga’t, apaga’t !, breu resplendor !….La vida no és més que una ombra errant, no és altra cosa que una part d’una comèdia d’un pobre comediant que s’agita i gesticula per uns breus moments sobre l’escenari i calla després per sempre. És una història narrada per un idiota, plena de soroll i furor i que no significa res” (Machbeth, V, 5, 19.28).
En aquestes tres citacions hi trobem un realisme i un verisme, que potser per a alguns són un xic desconcertants, ja que hi trobem un cert pessimisme que no ens acaba d’agradar. Però ens han d’ajudar en sospesar els anys de vida i el seu transcurs. Sobre quin significat té el terme de “temps oportú o escaient”, els clàssics grecs distingien entre el que ells anomenaven “kairós” i el “cronos”. D’aquesta distinció en treien tot el suc i el bruc possible.
En parlar avui, per segon cop, del “pas del temps” també podem aprofitar aquesta distinció tan coneguda: no és el mateix considerar el temps com a “cronos”, és a dir cronològicament, que fer-ho com a “kairós”, que significa “moment o lloc oportú”, “ temps convenient”, “ocasió o conjuntura favorable”, uns “instants”, vistos com a do i gràcia. El primer, el “cronos”, és un temps que passa; un període, una època…que té una durada determinable; quelcom que es pot mesurar i distribuir successivament en diverses parts: segons, minuts, hores, dies, anys, lustres, segles…; per tant, és el temps extens que té una durada precisa. El segon, el “kairós” – temps oportú – és el temps decisiu; és a dir, el més pregon i important; el temps, desitjat i viscut com un do, en què prenem les millors decisions o opcions, de les quals un en pot gaudir i fruir per créixer i madurar íntimament; és un temps vist sempre positivament, com una ocasió única per perfeccionar-se. Per tant pot ser un curt temps – uns segons, uns instants – decisius i únics i sempre meravellosos i gloriosos.
Quan a un se li acaba el temps de vida cronològica – diu l’Escriptura Sagrada: “no tenim aquí, a la terra, una morada permanent” – i ve la mort, també aquesta podrà participar del “kairós” i ser una mort oportuna, un traspàs que ens obre les portes a l’existència de la vida definitiva. Al llarg del anys, quan hom aprofita els diversos i abundants moments per viure’ls convenientment, aleshores es pot assegurar que “la futura mort” ja ha començat a ser oportuna, de tal manera que el punt de vista cronològic no té tanta importància com, de vegades, se li vol donar. Si la vida no s’assumeix amb la deguda alegria – amb la convenient “joie de vivre” – llavors hom pot perdre anys preciosos en mancar-li aquells compromisos vitals que fan, a la fi, de tota l’existència un definitiu “instant d’amor”.
No ens hem de permetre viure la vida amb una buidor existencial. Hi pensava fa pocs dies arran d’uns fets puntuals. El temps de vida terrena dura poc; se’ns escapa de les mans…i no ens ha de quedar cap buit per omplir. Si els dies, mesos, anys, lustres i dècades…es contagien de la buidor que ens envolta, llavors tot el “passat-present-futur” d’una persona pot quedar en un decensís irremeiable. Tot i que l’única solució o el gran remei el tindrem sempre en allò que deia Teresa de Lisieux quan pregava: “Senyor, si em presento a Vós amb les mans buides, estic segur que Vós – que sou Amor – me les omplireu”. Una oració en la qual hi podem pensar molt sovint per esperar una definitiva i més alta plenitud.
Deia algú que “el temps es guanya per elecció i es perd per obligació”. Per això cada dia tinc més clar que els objectius més importants, en la vida, s’han d’operar vocacionalment amb l’ús del temps com a “kairós”: hi haurà un ritme vital, transcendent i lliurement estimat que ens portarà constantment a plantar, recollir, curar, edificar, plorar i riure – sempre enamorats de la vida -; a abraçar, alegrar-se, donar, bastir en profunditat, callar o parlar el que convingui, estimar i pacificar sempre i arreu…, per tal que els anys – aquest pas del temps que avança indefectiblement cap endavant – ens perfeccionin bellament i harmònicament. Llavors els temps seran sempre “kairoi”, tant els molt importants i assenyalats – com els de néixer, d’iniciació, de formació, de vocació i d’elecció d’estat, quan es prenen decisions compromeses, els dedicats al treball, els moments d’agraïment pels dons rebuts – com també els més difícils o contradictoris en aparença…; tots ells, seran temps bons oportuns.
I així la vida ja no serà, llavors, el pur i pagà “carpe diem” d’Horaci, que té un significat hedonista i que respon, tal vegada, a la pressa per viure intensament plaers que no perduren…, satisfaccions que no ens permeten de viure la plenitud humana ni tampoc ajuden el present de manera adequada…, moments que, vinculats amb el passat i el futur, no participen d’aquella manera madura, perfecta i desitjable de viure a què fèiem referència la passada setmana, quan citàvem escriptor francès Antoine Saint Exúpery. És a dir, la de l’home que “s’ha anat guanyant, lentament, la maduresa que li és pròpia”…i que “s’ha fet contra tants obstacles vençuts, contra tantes malalties greus guarides, contra tantes penes calmades, contra tantes desesperacions superades, contra tants riscos, inconscients la majoria. S’ha fet a través de tants desigs, de tantes esperances, de tants penediments, de tants oblits, de tant d’amor”.
