Si confessem que Déu existeix com a creador i remunerador, i apostem per ell, no hi haurà mai cap acció veritablement indiferent en el nostre món social, familiar, polític, econòmic…La finalitat d’aquella vida ho amara tot. Encara que alguns no creients o agnòstics se’n riguin potser de tot això com si fossin paraules buides, no obstant al llarg de la seva vida, tal vegada no oblidin que han estat capaços de fer una aposta diferent i més alliberadora, que els portaria cap a on tots els humans desitgen a arribar: la felicitat. No pot ser que un desitgi un final que sigui essencialment dolent.
Si un elegeix conscientment viure com si Déu no existís -el famós “etsi Deus non daretur”-, haurà d’acceptar llavors totes les possibles conseqüències, Quines? Només Déu ho sap ! Ningú de nosaltres no pot entrar en el fons de les decisions personals, en les consciències i les motivacions dels altres sense saber què hi ha al darrere. Així ho creiem. Per tant, a cada pregunta, doncs, que ens fem sobre aquest tema, no sorgeix sempre una acabada, clara o irrefutable resposta. Ara bé, em preguntem: podem pensar en una vida buida d’amor o de tota altra motivació elevada ? Si així algú ho decideix des d’un nihilisme desesperançador, llavors un es pot preguntar, tot seguit, “per què existim” i “quina esperança puc tenir” ? És l’existència humana una broma pesada del destí o del atzar ? No caiem en l’absurd més desesperançador i no correm el risc de trobar-nos amb quelcom que no esperàvem ? Una vida buida d’amor total és possible ?
Coneixem ateus o agnòstics que estimen, que viuen l’entrega i el servei al proïsme, que malden per trobar la veritat i que exerceixen la llibertat millor que molts creients hipòcrites o panxacontents. Què passa en aquest casos ? Pot succeir que qui ha apostat per la negació o la no cognoscibilitat de Déu intenti, potser, omplir la seva vida amb altres raons, en les quals hi posi una “gran fe i convicció” (l’art, la investigació, l’esport, els toros, el sexe, el poder i els diners, l’èxit polític, etc.). També això és possible, però n’hi ha prou ? Tal vegada, algunes d’aquestes postures poden ser considerades com certament nobles, amb independència de si la vida s’acaba o no aquí a la terra. Però, si un no l’encerta del tot -ja que no és el mateix viure per als diners i el poder embriagador que viure per servir i ajudar els altres- el dany pot ser gran, i el desassossec vital continu i descomunal. “De què m’haurà servit la vida”, un es pot preguntar ? El servei als altres, l’honradesa haurà estat un saludable substitutiu ? O haurà estat només un succedani fictici o suficient ?…Potser sí, potser no ! I els dubtes s’amunteguen a cada nova pregunta.
Si, en l’aposta esmentada, un ha rebutjat l’amor total que el seu “inconegut” creador li oferia, tal vegada no es pot assegurar que ha encertat. Si hi ha vida eterna després de la mort, un recollirà allò que ha sembrat: si ha sembrat buidor, es trobarà amb la buidor més absoluta. En canvi, si, davant l’aposta, un ha triat el cantó més positiu -no només teòricament, sinó amb veritables obres d’amor-, tindrà més possibilitats de trobar-se amb la seva vertadera identitat. Si ha apostat en contra -ja no diguem si ho ha fet amb mala fe– sembla que ha escollit la pitjor opció.
Se m’acut ara pensar en tants que han triat aquesta darrera opció, essent, en canvi, molt amics d’amulets, d’endevinaires, de sortilegis, de mals o bons “esperits”, de sorts o d’atzars, d’ambigües futurologies i d’horòscops…! Són uns “altres creients” !
Repeteixo allò que Joan Sales -“un científic de l’ànima humana”, com el qualificava un entès crític literari- fa dir a un dels protagonistes d’ “Incerta glòria”: “Com [Déu] ens hauria deixat sols amb això tan horrible que és la intel·ligència, la lucidesa davant el no res, una lluerna insignificant perduda al fons de la fosca eterna i sense fi que ens envolta? Si fos així, si estiguéssim sols, quan mirem el cel de nit l’espai interestel·lar ens hauria de glaçar de terror: un espai buit, fred, més enllà de l’imaginable, eternament tenebrós, incomprensible teló de fons de l’univers…“¿Per què, doncs, la visió del cel de nit ens asserena, ens fa companyia, ens omple de confiança? ¿Per què? ¿Qui ens fa companyia? ¿Qui? “Existeixen tantes coses sense suc ni bruc ¿I Déu no existiria?”
Joan Sales provenia de la no-creença, i passà, per la conversió, a la fe. Darrere d’aquestes paraules citades hi va haver molta experiència: durant una guerra civil, amb molts entrebancs, amors, treballs i lluites personals -que ara no vénen al cas-, però que podrien il·luminar molt bé, amb el seu itinerari, a molts que es troben “cercant la veritat”…
Continuarà…
