Al seu llibre Lo barroco, el filòsof Eugeni d’Ors, va escriure, i tradueixo: «En les èpoques de tendència barroca, l’arquitecte es fa escultor, l’escultura pinta…» En efecte: el Barroc és un art arquitectònic, teatral, un art del decorat i la representació, i sovint recarregada d’elements, si bé de la seva contemplació a vegades n’emergeix una subtilesa inesperada. Me’n vaig fer cabal els anys que amb la família vaig estiuejar al Priorat: em quedava encantada davant les boniques i historiades portalades de les seves esglésies que contrasten amb la factura més pura, més simplificada de les seves façanes, així com vaig viure una l’apoteosi visual en la visita a la llavors encara en ruïnes cartoixa d’Scala Dei: una immersió en les aigües d’aquella monumentalitat barroca que es retallava en el cel blavíssim de l’estiu i reverdia en els arbres i plantes enfiladisses que l’estètica barroca justament reprodueix amb magnificència en les columnes salomòniques.
Amb aquestes pròdigues imatges a la retina a les quals he anat sumant els fastuosos retaules de les esglésies parroquials de Cadaqués, Arenys de Mar i la més propera per veïnatge: Santa Maria de La Geltrú, a Vilanova, o la porta del recinte del monestir de Santes Creus, o la capella dels Dolors de Mataró, vaig visitar el Museu del Barroc de Catalunya que el febrer passat va obrir les portes a Manresa, ciutat al cor de Catalunya i seu d’una representació de les més barroques del repertori com és l’espectacular revestiment interior de la Cova de Sant Ignasi de Loiola, ben bé el contrari del que sembla que s’hagi de trobar en un lloc de meditació. Però així és el Barroc: busca el cop d’efecte no només visual sinó també emotiu: un terrabastall anímic i sensitiu.
Pintures, gravats, vidres, ceràmiques, escultures, exvots i fragments de retaules com el Retaule del Roser del convent de Sant Pere Màrtir de Manresa, omplen els ulls dels visitants del Museu del Barroc en una festa de l’art dels segles XVII i XVIII, un paisatge artístic i cultural que sempre hem tingut a la vista i que amb una mirada postmoderna potser no hem valorat prou. En les peces exposades en aquest itinerari pel nostre Barroc s’hi descobreixen les joies amagades en l’enlluernament, vistositat i fins i tot monstruositat d’un art en què el pa d’or fa brillar imatges religioses i escenes bíbliques: figuracions de la història sagrada que vam aprendre a l’escola i que ens retorna en imatges de bellesa tan serena com l’escultura de Santa Anna amb la petita Maria a la falda, o la tan corprenent de Sant Francesc d’Assís al seu jaç, o la impactant imatge de Sant Josep Oriol, i, encara, la graciosa i fins i tot moderna figura de la Verge del Roser. En aquesta època d’un art tan elaborat hi ressalta l’ofici d’artesans de la ceràmica, del vidre, de la forja, dels esgrafiats, dels estucs, dels daurats.
Aquesta exposició es pot ampliar amb la lectura del treball de Maria Garganté publicat en un llibre de referència en aquest camp: Paisatge Barroc. L’art a Catalunya durant els segles XVII i XVIII (Farell Edicions), que il·lustra i acompanya el coneixement del Barroc català present a tot arreu del país, ja sigui en la silueta de molts dels campanars de les seves esglésies, o en el record desgraciadament ja només fotogràfic de tants dels retaules que es van cremar o desballestar durant la Guerra Civil.
Podem veure art del Barroc on menys ho esperem, ja sigui en capelles domèstiques de masies del territori, ja sigui en petites ermites com la de Sant Gervasi, a Vilanova i la Geltrú, del segle XVII, que sorprèn per la espectacular manifestació de la devoció popular: un fabulós altar barroc que ressalta en les parets nues. Perquè hi ha un Barroc monumental i un Barroc popular que s’estén també en la celebració de romeries en capelles que encara guarden aquell aire subtil i inesperat amb què obria aquest comentari i que connecta amb una espiritualitat molt autèntica per més complexa que es presenti en la fesomia de sants, marededéus i àngels barrocs. Cal recordar que el folklore es va fixar en l’època del Barroc, per exemple en les figures de les comparses o entremesos de la festa del Corpus Christi a Berga, amb la Patum que tanta emoció provoca any rere any en petits i grans pel que representa com a teatre d’origen litúrgic al carrer. A la nostra comarca del Garraf, a Sitges, en la solemne processó del Corpus Christi s’ha pogut admirar com cada any la creativitat popular en les seves ja famoses catifes de flors.
