La interpretació del cristianisme en clau humanista duta a terme per Jacques Maritain s’ha d’emmarcar en el procés general de revisió i d’adaptació de les doctrines cristianes al món modern. En aquest punt, cal recordar que el viratge de l’Església comença a partir de l’encíclica Rerum Novarum de Lleó XIII (1891) on es construeix una doctrina social contraposada tant al liberalisme com al socialisme. Així, s’afirma el dret a la propietat privada, però també a la solidaritat que exigeix el bé comú i a la recíproca responsabilitat entre la persona i la comunitat. A partir d’aquí, l’Església veu amb bons ulls la formació de partits de masses d’inspiració cristiana i amb una visió i una ètica del món capaços de donar resposta a les necessitats més profundes de l’home. És en aquest punt, on apareix Maritain reprenent el fil de l’evolució històrica del cristianisme i del seu perfeccionament en la societat interromputs pel pensament modern, laic, secular, racionalista, materialista, i determinista, que va dur a la descristianització d’Occident, i que tenia arrels llunyanes en l’antropocentrisme renaixentista.
Maritain basa la seva teoria humanista en la idea de l’home integral, i afirma que no es pot reduir la realitat humana a una sola dimensió perquè empobreix la persona i la realitat. La seva posició pretén contraposar-se a la tendència al no-Res, al buit, a la manca de sentit i a l’absurd, que s’ha instal·lat en les societats contemporànies desenvolupades, on l’home es dissocia en negar-se o deixar-se de banda el seu aspecte transcendent.
En aquest sentit, considera que governar, fer política o economia, no poden ser actes plenament civilitzats si no abasten allò que d’immanent i de transcendent hi ha en les persones; si no es té en compte la persona com a ésser ple de sentit, que prové de Déu i que avança cap a Déu.
Maritain diu que “tot jo sóc individu en raó del que posseeixo per la matèria, i tot sencer persona per allò que em ve de l’esperit, de la mateixa manera que un quadre és tot ell un complex fisicoquímic per les matèries colorants que el composen, i alhora tot sencer és una obra bella gràcies a l’art del pintor”. Considera, per tant, que la visió de la persona humana en la societat ha de ser integral, ha de permetre contemplar-la més enllà d’un conjunt físicoquímic o d’un simple número, i posar-la al centre de tot, a partir de la seva contemplació com a obra plena i integral, de la mateixa manera que ho és el quadre pintat per l’artista. O dit d’una altra manera, no és el mateix que el metge tracti les reaccions químiques pròpies d’una malaltia (una medicina sense malalts), que prengui cura i guareixi una persona malalta (una medicina dirigida als malalts). Allò que planteja Maritain és, per tant, un canvi d’enfocament, potser subtil però substancial, en el qual no s’hi val a reduir la persona despullant-la del seu sentit transcendent deshumanitzant-la, sinó que cal contemplar-la en la seva plenitud, com a ésser integral, amb sentit, i situar-la en el centre de la societat amb tota la seva dignitat.
Alhora, observa Maritain que l’ésser humà és una obertura radical al món i a la resta de persones i que l’home està cridat a construir i habitar un món amb els altres. Per això, el personalisme comunitari afirma que la persona és el valor més valuós, i que les estructures polítiques, socials i culturals han d’estar al servei de la persona.
Pensa Maritain que la humanitat com l’essència de l’home veritable s’expressa en la cultura, de tal manera que l’home no és un animal de naturalesa, sinó un animal de cultura; que el fi de la família no només consisteix a engendrar éssers humans, sinó en engendrar-los com a fills d’homes i educar-los tant espiritual com físicament; que l’educació és la via per a la humanització de l’home, i que el conreu de l’home culmina en la dimensió religiosa, en l’obertura a Deu. I explica que la societat personalista i comunitària té com a principals opositors l’egocentrisme, el narcisisme i l’individualisme; i per superar aquests obstacles proposa acollir l’altre, situar-se en el seu punt de vista, acollir la diferència, el destí, la pena i l’alegria dels altres, i tot això sense deixar de ser fidel a un mateix.
Estem dient, en resum, que l’humanisme integral de Maritain té com a centre a la persona, a la qual entén com a ésser moral (que distingeix del bé i el mal), subsistent i autònom, essencialment social i comunitari, lliure i transcendent, i amb un valor en si mateix que impedeix convertir-lo en un simple objecte. L’home, la persona, no existeix simplement com a ser físic, sinó que té una existència més rica i més noble: la sobreexistència espiritual pròpia del coneixement i de l’amor. És tot cos i alhora tot esperit. I, així afirma Maritain que “després de totes les dissociacions i dualismes de l’època humanística – separació i oposició de la naturalesa i de la gràcia, de la fe i de la raó, de l’amor i del coneixement i, en la vida afectiva, de l’amor i dels sentits- assistim a una dispersió i una descomposició definitiva, la qual cosa no impedeix a l’ésser humà reivindicar més que mai la pròpia sobirania”.
En aquest sentit, davant el capitalisme que proclamava la llibertat de l’individu i el seu dret a la propietat privada, però que després no establia mecanismes solidaris entre els subjectes; davant el marxisme que configurava un home totalment subordinat a la societat a la recerca del paradís comunista; davant el nazisme que propugnava la supremacia de la raça ària; davant el feixisme que subordinava la persona a la Nació; apareix una resposta que revaloritza i defensa la veritable identitat de l’home.
Continuarà …
