Durant molt de temps, durant massa temps, fins la paraula “pàtria” ens l’han volgut fer avorrir i amagar, com un fruit inabastable, verinós, prohibit. Uns, perquè els sonava burgesa i reaccionària; uns altres, perquè la seva pàtria té vocació imperial i vol acabar amb la nostra. Gairebé se’n surten.
Hem inventat infinitat de subterfugis per defugir-la, i quan ja ens ha fet menys por, hem parlat de “país”, o de “nació” fins i tot, sempre evitant enfrontar-nos-hi. I tanmateix, tot s’aclareix com un vas d’aigua clara si parlem de pàtria. Quan encara alguns s’entesten en somniar que Espanya pot arribar a ser alguna dia una “nació de nacions”, que és una cosa absolutament impossible d’entendre per la mentalitat castellana, l’ús de la idea “pàtria” ajuda a simplificar les coses. La pregunta és molt senzilla: es poden tenir dues pàtries?
Arraconat al canterano de les golfes del besavi com una cosa vella i tronada, una mica demodé i cursi, el concepte “pàtria” té una vigència extraordinària, porta implícit tota una vivència passada, cert, però ens ajuda a projectar una esperança futura i ens fa ser responsables del nostre dia a dia. Etimològicament està lligada amb la paraula Pater, i pater és origen. No és doncs una paraula que separi o tanqui, sinó que uneix en un concepte d’origen: la pàtria és allò que va fer-nos ésser, és la nostra història, tot el que sentim com a propi i que ens pertany a tots, que ens projecta vers al futur a tots, que ens obliga en el present a tots. Som allò que hem estat, serem allò que ara estiguem construint.
Jo en tinc només una, de pàtria, que no és ni millor ni pitjor que la dels altres, però és la meva, la dels meus avis i que vull que sigui la dels meus fills i la dels seus fills. Per això pàtria és un compromís que surt del “jo” per abraçar el “nosaltres”: els que van ésser-hi i els que vindran. De fet, és una llàstima que pàtria sigui un substantiu i no un verb, perquè sense acció, compromís i lluita no es pot arribar mai a ser una pàtria.
Si som catalans és que no podem ser una altra cosa, si som uns més que formen la pàtria catalana és que no podem ser-ne part d’una altra. Davant la pàtria toca escollir: terra, bandera, llengua, història, formes de vida, humor. Pàtria és un estat d’esperit i una determinada manera de ser part del món.
Potser en els nostres darrers temps ningú no ha escrit més patriòticament que Miquel Bauçà. Irat i violent, el seu llibre, El Canvi, obra colossal i enveja de qualsevol literatura, inclou aquest paràgraf: “Tenir una pàtria -amb la seva forma visible d’un Estat- és obligatori per tal que no defugim sistemàticament les responsabilitats profundes de la nostra tribu i defendre’ns de nosaltres mateixos de viure perennement en un estat d’abjecta murriesa. Si no, la tribalitat es manifesta en forma d’una vaga sentimentalitat lletja i obscena, que és la cosa que cal suprimir. Un Estat produeix la corrupció i altres inconveniències, però són pitjor les que produeix el fet de no tenir-ne. Un apàtrida és bell; quatre-cents mil, concentrats, cohabitant, una beneitura fastigosa. Una tribu ha de tenir una pàtria, si més no per gomboldar els poetes i poetesses que apareixen en el seu si, concretament per respectar-los llur llenguatge i perquè coneixen millor les regles de llur tribalitat (trivialitat)…
El pitjor de néixer en el si d’una comuna sense Estat és la quantitat de temps que hom perd pretenent de construir-lo”.
Bona Diada.
