Rellegir avui la conferència de Josep-Lluís Carod-Rovira “El patriotisme social, motor de construcció nacional”, de l’any 2006, és constatar fins a quin punt algunes idees centrals del catalanisme modern continuen plenament vigents: no hi ha projecte nacional sòlid sense cohesió social, ni política social transformadora sense capacitat real de decisió.
Carod desmuntava un fals dilema que encara condiciona el debat públic: l’oposició entre agenda social i agenda nacional. Són, diu, dues cares d’una mateixa moneda. Sense autogovern efectiu i sense un finançament just, les polítiques socials queden limitades; i sense millora tangible de la vida quotidiana, el projecte nacional perd capacitat d’atracció. Aquesta intuïció és especialment rellevant avui, quan la ciutadania mesura la política en termes molt concrets: sanitat, educació, habitatge, serveis socials i oportunitats vitals
Aquest fil no és patrimoni d’una sola tradició. Ve de lluny. Des de Prat de la Riba —amb la construcció d’institucions modernes— fins a Jordi Pujol, que ja el 1958 advertia que “Catalunya serà social o no serà”. El llegat pujolià en aquest terreny es pot llegir com l’esforç per dotar el país d’estructures bàsiques de cohesió: el desplegament del sistema sanitari català, la consolidació de l’escola com a ascensor social, l’enfortiment del món local i del teixit associatiu, o l’equilibri territorial. Amb accents ideològics diferents, hi ha una continuïtat clara: la convicció que la nació es construeix també —i sobretot— millorant la vida de la gent.
Llegit des del 2026, el patriotisme social ja no és només un marc conceptual: és una necessitat política. En una Catalunya més diversa, més envellida i sotmesa a fortes pressions sobre els serveis públics, la cohesió no es pot donar per descomptada. O s’articula un projecte compartit basat en drets efectius, o el risc és la fragmentació per renda, origen o territori.
Carod ho formula amb una idea molt potent: Catalunya és una nació en construcció, oberta i no essencialista. No és una identitat tancada, sinó un projecte de futur al qual s’hi pertany per voluntat. En termes similars s’expresseva l’enyorat Xavier Rubert de Ventós en el seu imprescindible “Catalunya, de la identitat a la independència”, del 1999. Aquesta mirada és clau avui. Davant temptacions identitàries o lectures excloents del país, la resposta estratègica passa per una concepció cívica de la catalanitat: formar part del país vol dir compartir escola, sanitat, espai públic, drets i deures. Vol dir tenir institucions que generin confiança i oportunitats.
En aquest marc, els elements simbòlics —llengua, cultura, esport, referents col·lectius— no són ornaments. Són eines de cohesió. Especialment en una societat amb alta mobilitat demogràfica, ajuden a construir pertinença. Però Carod va més enllà i assenyala un punt especialment modern: la llengua catalana només serà plenament nacional si deixa de ser percebuda com a llengua política. Ha de ser útil, atractiva i associada a mobilitat social. No pot viure només del compromís militant o de la norma: necessita estar connectada amb la feina, la formació, l’administració i la cultura contemporània. Dit clar: el català ha de funcionar com una infraestructura social.
Aquesta idea interpel·la directament les polítiques públiques actuals. Immigració, FP, ocupació, serveis socials i món local són avui espais clau de normalització real. Si el català acompanya l’ascensor social, guanya parlants. Si queda desvinculat del benestar, es debilita.
Hi ha també una lectura material ineludible. Quan Carod denuncia el dèficit fiscal, el centralisme inversor i la dependència de decisions preses lluny del país, està descrivint un patró que persisteix. Avui el debat sobre el desastre de Rodalies, energia, habitatge o execució pressupostària de les inversions de l’Estat,posa de manifest que la sobirania ja no és només institucional: és capacitat de garantir drets. Sense eines fiscals i competencials suficients, el patriotisme social queda reduït a retòrica.
Potser l’aportació més estratègica del text, vista amb perspectiva, és aquesta: no es tracta de radicalitzar els convençuts, sinó d’eixamplar el projecte nacional a través del benestar. La nació creix quan la ciutadania percep que formar-ne part aporta seguretat, oportunitats i dignitat. Aquest és el nucli del patriotisme social: fer del progrés compartit el principal vector d’identificació col·lectiva
Avui, això es tradueix en prioritats molt concretes: un sistema de serveis socials fort davant l’envelliment, una escola inclusiva que no segregui i promogui el talent , habitatge assequible com a pilar de ciutadania, serveis públics capaços de reduir desigualtats territorials, societat civil vibrant i compromesa i una economia orientada al valor afegit. Aquesta és la nova construcció nacional.
El catalanisme ha estat històricament motor de modernització. Ho va ser amb la Mancomunitat, durant l’etapa de la Generalitat republicana dels Presidents Macià i Companys, amb el desplegament institucional de les dècades recents, i ha de tornar a ser-ho ara. No com a nostàlgia, sinó com a projecte de futur: més cohesió, més capacitat de decisió, més qualitat de vida.
Perquè, al capdavall, construir nació avui vol dir una cosa molt simple i molt exigent alhora: garantir que viure a Catalunya valgui la pena per a tothom.
