És més que un joc de paraules entre el nom Pau i el concepte pau.
He visitat el museu de la fundació Pau Casals a Sant Salvador. La casa d’estiueig que es va fer construir davant del mar, pels anys 20 del segle passat i ampliar poc abans de la guerra civil, quan va haver d’exilar-se i no va trepitjar mai més la casa ni el país.
Veureu, n’hem sentit a parlar tant, d’en Pau Casals que a voltes és com si ja ho sabéssim tot. Ara què em vens a explicar del personatge!
Però us recomano anar a visitar aquest museu, senzill, fàcil, emotiu.
Nascut el 1876, Pau és fill de l’organista de l’església del Vendrell Carles Casals i d’una criolla porto-riquenya, Pilar Defilló, també música. D’aquí que tingui tirada cap a la música a la seva infància i vagi a viure a Puerto Rico a la senectud. Un petit violoncel fet amb una carbassa com a caixa de ressonància, va ser el regal del seu pare i el seu padrí perquè s’hi aficionés.
La carbassa va donar fruit i de ben jovenet va començar a tocar a un cafè a Barcelona per 4 pessetes. Més endavant aconsegueix una beca per estudiar música, concedida per la Reina María Cristina, en un acte no sense polèmica. La seva mare es va treure una teta a l’audiència amb la reina per alletar al seu fill Enric, nascut el 1892. En aquells moments la moral ja no ho permetia i li va anar d’un pèl que no li retiren la beca al jovenet Pau.
Se li assignà com a preceptor un comte que durant anys exerci de professor de música i formador en altres aspectes del jove Casals. En l’art clàssic li deixà un empremta permanent als seus gustos artístics. Al museu s’hi troben quadres de Mir, Casas, Rossinyol i de corrents classicistes modernes, escultures de Llimona i de Clarà, però he trobat a faltar Picasso, Miró, artistes més d’avantguarda que el temps ha col·locat al seu lloc entre els grans.
La formació rebuda donà els seus fruits, i a l’edat de 23 anys es converteix en un intèrpret que comença a fer concerts arreu, cada cop més sol·licitat com a virtuós del violoncel un instrument que ell el considerà el seu millor amic. Els concert són tants, que arriba a fer-ne 300 en un any, viatja a molts països en un moment que les comunicacions no són tan fàcils com avui, l’aviació encara és un experiment esbojarrat l’any 1900.
Al Palau de la música Catalana, construït per questacio popular, obra de l’insigne arquitecte i polític Lluís Domènech i Montaner, i que de facto és un contrapoder del Liceu, allà al Palau instal·la la seu de l’Orquestra Pau Casals, que es convertí en un referent per la seva qualitat; orquestra simfònica que va funcionar entre 1920 i 1937.
Durant tots aquests anys, en Pau simpatitza amb el catalanisme i contra els feixismes que tenen un moment àlgid a Europa. Segons ell mateix diu, vull democràcia i llibertat, amb ordre.
Ja avançada la guerra civil marxa a Prada de Conflent per rebre a temps els 600 mil afamats refugiats de guerra. Allà fa una important tasca solidària no del tot reconeguda. La llista de les aportacions per ajudar a persones i institucions és molt llarga. Centres d’ajut com la Maternitat d’ Elna, reben diners i moltes persones la correspondència solidària del músic. I la guerra passa a Europa primer i després al món.
Acabats els anys de ferro, finalitzada la 2a Guerra Mundial, Pau Casals té l’esperança que els aliats derroquin el règim de Franco, cosa que, com és sabut, no passà i permet la continuïtat del règim.
Com a conseqüència d’això l’home de la pau, el 1945 al final d’un concert al Royal Albert Hall de Londres, transmet un missatge per la BBC dient que no tornarà a tocar al Regne Unit com a protesta per la inacció del aliats davant del règim de Franco, i rebutja els mèrits de doctor honoris causa d’Oxford i de Cambridge.
Així comença el seu exili musical a Prada on s’està fins el 1950 sense tocar en public, coincidint amb la commemoració del 200è aniversari de la mort de JS Bach.
Encara uns altres aconteixements són interessant de destacar, com quan es promou el seu nom per a ser President de la Generalitat a l’exili, o la cèlebre trobada a Prada entre les tres persones que aglutinen el sentiment del poble català a l’exili, l’abat Escarré, Josep Tarradellas, president de Catalunya a l’exili i el propi Pau Casals. I encara llavors no únicament rep gent que el vol saludar. Ni llavors pot evitar que arribin a Prada missatges i emissaris franquistes amb amenaces.
Durant tots aquests anys manté correspondència amb personatges il·lustres de l’època, donant autèntic sentit al concepte de català universal.
Uns anys més tard se’n va a viure a Puerto Rico, on és rebut per multituds. Allà continua l’estudi, la composició i les interpretacions.
Una de les més famoses va ser a la cort de Camelot del president Kennedy, o potser va ser la seva esposa Jackie la que va insistir perquè fes un concert a la Casa Blanca, l’any 1961. El mateix any se li concedeix la medalla de la Llibertat.
Reservo per al final el seu concert més famós, el del dia 24 d’octubre de 1971. La interpretació de l’himne que va compondre per a l’ONU. Es diu que es va deixar la partitura en un taxi i per les emissores de ràdio dels taxistes la varen trobar i tornar a la seu de l’ONU.
Fou en acabar la interpretació de l’himne, essent U Thant secretari general quan se li atorgà la medalla de la Pau a en Pau i quan fa el discurs dient jo sóc català, que encara avui emociona a tots els catalans de cor quan el sentim. Serà pel poc que han canviat les coses.
https://www.youtube.com/watch?v=XlTPXRr6JMA
Aquest ha estat un resum de la visita al museu Pau Casals a Sant Salvador, us recomano el descobriment – retrobament amb un personatge que alguns de nosaltres hem compartit temps de vida. Una vida que finà el 22 d’octubre de 1973, l’any que tres Paus universals varem morir. Dos d’ells parlaven català.
Alberto Cortez, en va fer una cançó que és tot un poema.
https://www.youtube.com/watch?v=XlTPXRr6JMA
