L’independentisme català es troba avui dia en aquell enclavament del ‘passar a l’acció’ o ‘reivindicar i allargar la mà’. I si alguna cosa ensenya la història d’Espanya és que contra l’Estat no pots passar a l’acció, perquè perds. Bàsicament per una qüestió de recursos i de força, perquè en té més que no pas una part d’una part d’aquest. El 1893, el poble de Navarra es va alçar contra el govern de Madrid per protegir els seus drets forals, en la coneguda com la Gamazada. Es digué així per anar contra el ministre Gamazo, qui volia abolir els furs navarresos per aconseguir una harmònica fiscalitat a Espanya. Tot i algun succés violent i detencions, les autoritats navarreses ràpidament van desvincular-se i van seguir la seva campanya contra el ministre.
El resultat fou eixordador, perquè gairebé el 42% dels navarresos en edat legal, 24 anys, van signar contra el ministre. Tot i que des del Consell de Regència es va parlar d’una intervenció forta, el fet de tenir tanta gent pacífica en contra va ser decisiu per no fer-ho, tal com va reconèixer el general Martínez Campos. La reacció haguera propiciat la simpatia dels voltants.
El llibre de signatures fou presentat a la Regent Maria Cristina, i tot i que va presentar-se a Corts i la proposta de Gamazo va ser aprovada, la caiguda del govern de Maura, del qual Gamazo va ser ministre, mai es va desenvolupar la seva aplicació pels successors. No perquè caigués a l’oblit, puix era vigent, sinó perquè entre que s’aprovi una cosa, i s’aprovi el seu desenvolupament, poden passar moltes coses, com que mai s’arribi a desenvolupar.
L’independentisme ha de tenir present de forma continuada com funciona l’Estat, i entendre d’una vegada per totes que, per separat i sense front comú sempre és més dèbil, però també assumir que un front comú sota una mateixa bandera no vol dir deixar enrere les sigles ni les voluntats, doncs durant la Gamazada de Navarra totes les entitats tenien el mateix marc, mantenir els furs, però cadascun els volia per coses diferents. I ho deien i ho manifestaven. Aquella gesta política va congregar gairebé a la meitat de la societat navarresa, derrotada per les tres Carlinades però capaç de fer un front pacíficament.
I s’hauria de prendre nota d’aquella acció, puix que dibuixa horitzons interessants per l’actualitat catalana. Perquè sense estridències sempre trobes un interlocutor, i com recitava un dels lemes de 1893, “¡Nada de gritos ni de alardes inconvenientes!”, lema, crec recordar, de la mateixa diputació provincial de Pamplona.
Cal recuperar sense dubtes l’esperit dels acords de Pedralbes, quan el vicepresident Aragonès i el president Torra defensaven un punt d’inici real a les negociacions i aquestes possibilitaven una sortida a la qüestió catalana, i sense cap dubte cal deixar enrere els ‘Apreteu’ que tenien una intencionalitat exclusivament política per la negociació, no pas per la destrucció que mai aporta res. Perquè aquell ‘Apreteu’, convertit en un alarde inconveniente y provocador. Si alguna cosa si que ensenya el Procés és que l’hemeroteca està allà, amb les seves contradiccions, pros i contres, s’hauria de veure i revisar i contrastar tot el que hi podrem trobar.
Quan s’ha dit que tot estava llest, que tot estava preparat, que ho teníem a tocar, que tot era legítim, que sense dubte tothom ens reconeixeria per ser quasi místics en la retòrica, etc. Els fets i les conseqüències pel moment han estat tenint polítics presos a la presó, que potser acabaran sent realment presos polítics i que enlloc de reflexionar i fer càlcul, s’ha donat exclusivament via lliure a cert unilateralisme que, a la vista de la realitat on ens trobem no ha desembocat enlloc, ni és possible que ho faci.
Si l’independentisme aspira a quelcom, com per exemple obtenir la independència de Catalunya, sense dubte ha d’estar organitzat prou per aconseguir la coneguda hegemonia abans. I és que per molts presos que posin, per moltes amenaces que hi hagin, l’independentisme ha de seguir controlant les institucions autonòmiques. I això en l’actual context només s’obté d’una manera, seguint en el marc constitucional i guanyant eleccions. Podria semblar obvi però la primera institució del país, la Diputació de Barcelona, no està en mans independentistes, i l’Ajuntament de Barcelona, la capital, tampoc. Aleshores es fa molt estrany que es segueixi dient a la ciutadania que tot va bé i que tot segueix endavant, i que calen embranzides i ‘generar moments’, i al mateix temps manifestar que no es pot córrer.
Un dels següents passos en una negociació, a part de ser hegemònic en el teu camp, és oferir una sortida que sigui possible i viable per l’altra part, si no és així el diàleg sempre és i serà del tot impossible. En la Gamazada es va buscar i trobar una via acceptable, no aplicar la llei de Gamazo, però a Catalunya l’independentisme polític sembla exigir una via de diàleg fora de la Constitució. I això cap Estat no ho pot acceptar públicament. Però aquí seguim enrocats en això, sense deixar les cadires ni deixant cap possibilitat en sobre què s’ha de dialogar, com i amb qui.
L’assumpte és clau i alhora clar, la inviabilitat d’un referèndum sobre la independència de Catalunya: Primer problema, el marc constitucional espanyol no és el britànic, i a la Constitució només hi ha una via per tal que una autonomia faci un referèndum, i és que el govern ha de cedir la competència de fer un referèndum a l’autonomia pertinent. Segon problema, com la independència d’una part del territori és un assumpte que afecta a tota la nació espanyola, i com diu la Constitució, aquesta és indivisible, sobre la independència en si no es pot votar a no ser que tan sols sigui per tal d’obtenir un resultat, un termòmetre, i que es faci la pregunta de tal forma que sigui exclusivament consultiva, no vinculant, i que obri una etapa de reforma constitucional.
Sobre la desobediència de les files independentistes hi ha un assumpte important i és la força que aquestes tenen, que com s’ha escrit anteriorment, és una part d’una part de l’Estat. I la segona, és que si et surts del marc de l’imperi de la llei, et jutgen. Alguns líders independentistes senyalen que només s’ha de desobeir una vegada en un procés independentista per evitar patir la repressió jurídica i de la força estatal sobre aquesta desviació. I tenen raó, i un dels motius pels quals Catalunya estigui on està ara és que s’ha fet un seguit de microdesobediències que han desgastat el moviment en l’àmbit popular i social. Cosa que no vol dir que hagin baixat el nombre d’independentistes perquè les rèpliques de l’Estat i la seva intransigència ho han retro-alimentat.
Si hi haguessin interlocutors clars, i voluntat de recuperar el diàleg, s’hauria de posar sobre la taula aquest fet, no desbloquejar a la situació l’empitjora i cenyeix possibles sortides que puguin acceptar totes les parts. No l’empitjora per sinergies institucionals ja, perquè el Procés no és quelcom institucional, si no ha passat a ser d’autoorganització popular. I aquí hi ha un problema de relat, i de cintura. Cal que políticament sorgeixi una persona o partit que congregui part de l’independentisme autoorganitzat i el recondueixi de nou cap a canals institucionals, abans que desbordi, a través de recuperar la confiança cap a aquestes, i al mateix temps s’ha de tenir la voluntat suficient per afrontar la possibilitat de perdre unes eleccions, conseqüència per seure a parlar.
Recordar com a conclusió, que cal aprendre de la Gamazada, que cal aprendre a conèixer el poder de l’Estat, i el mateix poder del qual disposes, i conèixer de forma clara la força que tens, i les cartes a les quals jugues. A Navarra van reunir el 42% de la gent el 1893, estan derrotats a batalles i guerres durant un segle, i aquí hi ha l’oportunitat de millorar i obtenir resultats sense passar per tot això. Cal recuperar l’esperit de diàleg i afrontar pragmàticament la realitat, no com un autocàstig, no com un autoimposició, ni una derrota, sinó com un repensant d’estratègies, que potser les d’ara ens han portat, com s’ha vist, cap a senders equivocats.
