Ens deixem endur, en general, per l’estat d’ànim de cada moment i el meu d’ara mateix em fa pensar que aviat no hi haurà cap diferència entre persones amb estudis, d’aquestes que en diem amb carrera, i persones sense. Si més no pel que fa a les disciplines de Lletres, altrament dites humanístiques. Ho ha dit recentment el mateix Carles Miralles. Els estudiants no llegeixen gairebé gens. Ni tan sols els de Filologia Clàssica (els de Clàssiques), matèries d’altres banda ja pràcticament del tot foragitades de l’ensenyança secundària. Farem pena si la llengua acaba deixant de ser el centre de tot. La llengua que parlem i el seu origen. No sabrem ni d’on venim ni què hi fem, aquí. Perquè, ¿a què més aspirem a banda de ser independents d’Espanya? Jo també la vull, aquesta independència, i és de tota la vida que la vull. Com a primer pas. Ara son quarts de 12 d’aquest dematí de dijous de fiscals i de querelles amunt i avall que em deixa força indiferent, impassible si es vol, i crec que tot això ens va més aviat a favor. Aquest estat d’ànim que fa que em demani si perseguim, però, res més a banda de la Independència. Un país nou, sento dir. Però fins ara aquest projecte de país nou, i de tots els eslògans que s’han anat publicant i difonent a les pancartes, se m’apareix de tal manera com si tot hagués de passar a ser de franc, o gairebé. Com si res no hagués de costar cap esforç l’endemà d’aquesta llibertat.
I la veritat és que el que sento i veig tan sols amb l’acte de sortir al carrer és que la feinada que hi ha és ingent, enorme. Jo no voldria de cap manera un país d’enzes subvencionats. Un país ignorant i deixat anar on gairebé tohom es cregui amb qui-sap-los drets i sense saber ni tenir après que sempre és primer el compliment del deure. País en què els estudinats no llegeixen pràcticament gens. I menys encara pel pur plaer de llegir. L’expressió “per l’amor a l’art”, en aquest sentit, no em sembla cap expressió menyspreable ni risible. Hem de tenir diners per viure, és clar, i com més millor, d’acord. Però tant de bo si féssim més coses per amor a l’Art, així en majúscula! Una qüestió d’estil i de formes que en general hem tant abandonat. Penso que potser és veritat que el realisme, d’una manera inevitable, enlletgès la gent i ja Wilde digué que la Vida imita l’Art molt més que l’Art imita la Vida, que és el seu millor i únic deixeble. Caldrà començar per la base i ara ja es veu que els estudiants no llegeixen (també la paciència que cal hem perdut) i no poden saber, per tant, que la literatura sempre s’anticipa a la Vida perquè en reprodueix la ficció. La ficció i la veritat de les mentides. I aquests del país nou ni en parlen, de tot aixó. Tan sols que tot sigui barat, diuen, i res no faci il·lusió. I tot ple de faltes d’ortografia i de més greus encara. Estats d’ànim, ja dic.
