Els que no veien clara la utilitat d’un debat com el del pacte fiscal han hagut de rectificar des del primer moment donat que aquest ha ofert ben aviat coses positives. Dues d’aquestes coses són fonamentals i són prèvies a l’èxit o fracàs de la proposta davant el govern espanyol. D’una banda, el pacte fiscal ha demostrat -i seguirà demostrant- no només l’anticatalanisme que impera a Madrid sinó el pobre tarannà democràtic del poder espanyol. D’altra banda, ha deixat clar quelcom que alguns hem viscut de forma un tant difuminada des de sempre, això és, la divisió de l’eix català i espanyol en la política catalana. Les mitges tintes s’han acabat i el futur simplement exigirà plantejaments clars. Respectuosos, calmats, democràtics però ben clars.
El pacte fiscal ha demostrat, dèiem, la falta de tarannà democràtic del poder espanyol. En cap cas imputem la citada manca de sentit democràtic a la història o a l’ADN espanyol. No ho diem pas perquè en la història de les relacions entre Catalunya i Espanya hi hagi hagut reis (vegin els regnats que van des de Felip II a Felip V) que governaven sobre el país sense convocar Corts regularment, o simplement passant-hi per sobre, obviant el que marcaven els usos i costums i també les lleis del Principat; no ho diem pas perquè Espanya (o Castella, per no faltar a la història) hagi pactat sovint amb els rivals econòmics dels catalans per tal d’afeblir Catalunya, des de Carles V amb els genovesos, fins al PSOE (i el PSC) votant a favor del corredor central. No ho diem pas perquè des d’ El gran memorial d’Olivares fins a la LOAPA s’ha volgut frenar, sempre, el desenvolupament polític de Catalunya. No ho diem pas perquè Espanya, quan ha vist que políticament no se’n sortia, no ha dubtat en fer servir les armes, des del Marquès de Los Vélez l’any 1640 o Espartero el 1842, fins a Franco. No ho diem pas per tot això. Ho diem perquè un Estat que no reconeix com a vàlides les concepcions comunes i els acords assolits democràticament per un poble a través del seu Parlament, un Estat així representa un anacronisme digne de ser empès ben lluny. A Espanya, realment, ho veuen tot ben diferent de com ho veiem aquí. “Nosaltres no som d’eixe món”.
El pacte fiscal també ha senyalat, ben clarament, dos eixos de futur de la política catalana. Un eix sota l’ombra espanyola i un eix netament català. Aquest eix sota l’ombra espanyola exhibeix el mateix pobre tarannà democràtic que la mare pàtria. És l’eix de Pere Navarro i Alicia Sánchez Camacho, tots dos coincidents en què el pacte fiscal en la línia del concert no és bo perquè no entra dins les regles del joc. Ep! Les regles del joc espanyoles! La meva pregunta és, abanderats espanyols: quan un poble assoleix democràticament i pacíficament l’acord sobre qüestions que l’afecten a través d’un Parlament que el representa, no té prioritat tal acord democràtic per sobre qualsevulla llei? Si ens responen que no, tal com fan PSC-PSOE i PP, ens demostren que les lleis tenen prioritat sobre la democràcia i tal cosa és una aberració pel pensament polític democràtic. On hi ha significats i concepcions comunes traduïdes en acords democràtics, allà hi ha poder polític -acció concertada que deia Hannah Arendt- i tal poder és justament prioritari per sobre qualsevulla llei.
L’altre gran eix és el format per la resta de forces polítiques que han donat suport a la decisió del Parlament i la defensaran, esperem, a ultrança d’ara endavant. Tal defensa implica que, si a Madrid ens neguen el que democràticament és just, es plantegin alternatives ambicioses i siguin sotmeses a debat. De moment, tanmateix, podem estar contents: tenim partits netament a favor de Catalunya on hi cap tot l’espectre ideològic possible: liberals polítics, liberals econòmics, socialdemòcrates, nous marxistes, ecosocialistes, democratacristians, seguidors del republicanisme polític, conservadors, etc. Tenim un gran capital polític i per fi ha quedat clar qui lluita pel projecte català i qui ho fa per l’espanyol. De moment, el pacte fiscal ja ha donat molt. I ho seguirà fent…
@jordifeixas
