S’està acabant un any que ha estat complex i convulsiu políticament a tots els nivells. Un any en què s’ha volgut posar en dubte molts lideratges ferms, que comparteixen, tots ells, almenys una qualitat similar, la valentia i el donar la cara.
Sempre, com no pot ser d’una altra manera, des de la critica ferotge i personal, i des de la mentida, els adversaris intenten defenestrar-los. Oblidant que si aquells líders són líders, són precisament perquè tenen la capacitat de ser al davant perquè la gent els ha escollit per ser-hi, i perquè són capaços de liderar i gestionar el que la ciutadania vol. O senzillament, perquè els adversaris no són capaços de donar respostes al que la gent, el poble o el país necessita.
I si no que li diguin a Pedro Sánchez o a l’Oriol Junqueras, que no tenint prou amb les despietades crítiques constants dels partits polítics contraris, uns perquè encara no han acceptat no governar com és el cas del PP, i altres, com Junts, perquè han de demostrar ser més independentistes que els de Companys, s’han tingut que enfrontar a una adversitat encara pitjor, al qüestionament de quadres dels seus propis partits. Qüestionaments d’aquells que ara els critiquen, però que sense ells no serien res ni serien on són.
Com a observador i espectador privilegiat, he vist, de primera mà, com a Catalunya es convocaven unes eleccions que potser no s’haurien d’haver convocat mai, amb el pretext de no poder aprovar uns pressupostos, quan estem acostumats a pròrrogues pressupostàries i no passa absolutament res. I si no que li diguin al propi Sánchez a Madrid, o al propi president Illa que governa actualment amb el pressupost d’Aragonès de 2023, i no passa absolutament res; i no crec que cap dels presidents estiguin disposats a convocar les urnes per no tenir pressupostos aprovats l’any vinent, perquè gestionar i tirar el país endavant, és prioritari i necessari.
Potser aquells que van decidir en el seu dia convocar unes eleccions anticipades a casa nostra, sense escoltar, tirant pel dret, i influenciats per enquestes fallides, o estaven mal assessorats (que segurament és el més probable); o van quedar abduïts pel microclima tot poderós que dona ocupar la Generalitat. Oblidant-se en tot moment que, per ser allí, cal guanyar eleccions, cal guanyar vot a vot a la ciutadania, cal entendre pam a pam cada racó de la Catalunya no metropolitana, però evidentment, molt important, conèixer la Catalunya metropolitana, barrejar-se amb ella, defensar aquesta Catalunya plural i diversa, diversitat en orígens, en llengües i vivències… i si no que li preguntin al propi Junqueras o a Illa; que des de postures molts diferents saben el que significa patejar-se el terreny amb vocació de país.
Hem viscut mesos convulsos, on aquells mateixos que ocupaven estructures de partit i de govern, volien defenestrar a l’únic que connecta amb la ciutadania, i entén com és el país, amb el pretext que ja portava 13 anys presidint el partit, i volien encomanar-li, també, l’última derrota electoral; com si aquells mal assessorats, estiguessin lliure de culpa. Oblidant que, qui va fer gran i ample el partit va ser ell, qui va ser a la presó durant 4 anys per defensar un interès legítim col·lectiu va ser ell; i oblidant que ells són on són, perquè un dia va confiar en ells. Però estar clar que el poder té diversos problemes: l’oblit, la deslleialtat i el despotisme.
Doncs bé, després d’un temps de contradiccions, i de pugnes innecessàries, els lideratges ferms i valents continuen allí on han de ser. I Pedro Sánchez continua sent el president del Govern espanyol, malgrat que el PP el dona per mort durant fa molt de temps (potser qui sí està mort políticament és Feijóo, però això li haurem de preguntar a Ayuso); i l’Oriol Junqueras torna a liderar i presidir el partit republicà amb l’aval de les bases, com no podia ser d’una altra manera.
I està clar que acabem un any, on tot es posa al seu lloc, “cada ovella al seu corral”: continua un govern espanyol progressista, que sempre serà molt millor que un govern del PP i Vox; i la coherència, honestedat i la justícia ha tornat a ser el seny d’ERC; la resta, com diu en Rufián és “ fum, fum, fum”.
