Obro l’armari unes quantes hores abans d’una celebració important. Em prov moltes combinacions. Cap d’elles m’agrada. Hi ha molta roba, però jo només sóc capaç de veure- hi un buit. Em pos nerviosa i li dic a ma mare que no tenc res, que no sé que m’he de posar. Ella em contesta que fa tan sols mig any que ho vam comprar i que hi ha coses que, fins i tot, encara no he estrenat. Amb només sis mesos el valor de totes aquestes peces ha passat del tot al no-res. Tot allò que hi ha als penjadors és de la temporada passada i ja no serveix. Ja ha passat a l’antiguitat. Les vegades que ho he portat es poden comptar amb els dits d’una mà, però està per llançar o per portar a qualque associació per a persones necessitades.
És hora de tornar-hi. Anem a Ciutat, entrem dins una tenda d’aquestes grans multinacionals i coincidim amb moltíssims desconeguts a qui el més segur és que els hagi ocorregut el mateix. A qui han bombardejat a informació, fora deixar el mínim de temps necessari entre influència i influència per a aturar-se. Per pensar. Per demanar-se si estan d’acord amb aquest estil de vida de la societat moderna. Si estan disposats a assumir-lo i a incorporar-lo dins les seves. Si hi surten perdent encara que sembli que la nova adquisició és una ganga.
No hi ha temps. No ens donen temps. Per qüestionar si volem que la nostra vida sigui tan mediocre com la de tots els que no han deixat pas a la crítica abans d’omplir la bossa de peces, en la seva majoria, innecessàries. Coses que el dia de demà no ens agradaran perquè en sortiran d’altres de més modernes i ens encapritxarem. I així en bucle. Coses útils, coses noves i quasi sense utilitzar aniran a parar al mateix lloc d’on provenen.
Mentrestant, jo m’hauré aturat davant el preu d’uns texans. 19,99 €. Amb el percentatge de descompte ampliat i cridaner. I amb només uns segons durant els quals la gent va amunt i avall, descontrolada per les rebaixes; a mi m’haurà passat pel cap de forma intermitent si en realitat pagam el preu tan baix. Em passarà pel cap que mentre jo he llançat peces fora estrenar, els productors d’aquests texans fan jornades de 14 hores diàries per un sou de 30 € al mes. Persones invisibles per a tanta i tanta gent, persones que van descalces i que vesteixen quatre draps amb molts anys de recorregut. Persones amb una vida duríssima que han d’aguantar els menyspreus d’aquells capritxosos que no tenen temps per pensar.
Capritxosa, inconscient i cega fins al moment d’aturada. Allà, dreta i dempeus m’adonaré que uns quants graus al sud o a l’est el panorama dóna un volt enorme. Uns quants graus avall o a la dreta, la vida no té cap valor. M’hauré adonat que un meridià o un paral·lel és una simple línia invisible, traçada a escala, però que marca grans diferències entre continents. Una línia opaca per a molts, que impedeix veure que a Àsia i a Àfrica és allà on recau el vertader preu d’aquesta “ganga”. Un preu que no és per res barat.
M’haurà bastat amb uns quants segons per obrir els ulls. Per viatjar a aquests continents i empatitzar amb aquests que no saben què és vestir d’etiqueta. Però de sobte sent una empenta a un costat. Quan don la volta tan sols puc percebre un algú accelerat que no té temps ni de disculpar-se. Imagina’t tu com deu tenir l’agenda per posar-se a raonar. Va carregat d’articles rebaixats i el seu xoc em retorna a la seva realitat.
A una falsa realitat. A un món massa maquillat, excessivament manipulable i manipulador. Un món en què les etiquetes són massa rellevants. I si no que ho diguin a tots aquells que fan “hauls” o “unboxings”. A tots els que consumeixen un excés d’informació i es deixen influenciar. Als que no pensen que encara que no ho mostrin a enlloc, aquests continents s’han convertit en les dues cares de la moneda.
Són els productors, els que apaivaguen les nostres ànsies de consum; però també són el lloc on es destina els nostres fems. I és que tot allò que ja “no ens serveix”, que és “vell”, que ha passat de moda; va a parar al mateix lloc d’on prové. Tot allò que ha perdut el seu valor, s’amuntega molt a prop dels seus habitatges. Deixalles de tot tipus. Entre aquestes, els residus tecnològics.
I és que l’obsolescència programada ja no és l’única culpable que canviem els aparells cada tan poc temps. Fins fa res, eren dos anys, però avui dia ja ni esperem que aquest invent faci el seu efecte. Els canvis ja es fan a mesura que surten nous models. I sembla que frisem. L’hem d’obtenir just quan surt al mercat. Si esperem més, a què el que tenim comenci a fallar, ens estem equivocant perquè “ja haguessis pogut esperar que sortís el pròxim”. I aquestes deixalles, són d’allò més tòxic i contaminants. Perquè no només destrossen el medi ambient, sinó que també són perillosíssimes per a la salut. Afecten l’intel·lecte, al sistema nerviós i circulatori; i als ronyons i als ossos.
En resum, estem matant lentament a aquells que fan la nostra vida més “feliç”. Perquè en moltes ocasions, comprem impulsivament, pensant que així solucionem el problema; com a teràpia contra alguna circumstància difícil. Una teràpia que dura molt poc, això sí. I que només fa que de cada vegada necessitem més per a omplir el buit que mai desapareixerà amb aquest “remei”. Perquè no és la solució, és la droga per la qual després de tirar de targeta de crèdit sentirem remordiments.
I en aquest instant, mir a tot arreu. Fixant-me en com d’apressats van i pens amb el meu armari. I és que resulta que no estava buit, així com tampoc hi ha l’abisme més enllà de les fronteres dels països del Primer Món. En aquest moment, m’he adonat que així com jo no veia res més que el no-res, aquests que corren tant no veuen més enfora del que sobresurt. Més lluny del que és superficial (mai millor dit). Més enllà de la publicitat i de les aparences.
Però em queda una mica d’esperança i confiï que així com a mi m’ha bastat amb menys d’un minut per adonar-me’n, ells prendran consciència quan encara no tot estigui perdut. Quan això passi, sí que passarem a ser una societat moderna. Fins aleshores haurem estat un simple negoci perfecte per a les grans marques. Quan això passi, deixarem d’educar als nostres fills dins aquesta tendència. Ja no es portaran bé per la recompensa material, sinó perquè hauran conegut la veritable honradesa.
Començarem a valorar els vertaders regals, que no tenen per què ser industrialitzats o, fins i tot, materials. Que poden ser originals i fets a mà. Regals dels quals no s’avorriran, perquè seran únics i no passaran de moda. Així, els pares no se sentiran decebuts pensant que, una vegada més, no han encertat. D’aquesta manera, per Nadal ja no veurem anuncis d’agències de préstecs.
Perquè comprarem a consciència i sense abusar. Perquè comprarem allò que faci falta de veritat i deixarem de dir “ho necessit” davant qualsevol novetat que surti al mercat.
