Aquests dies d’estiu he tingut l’oportunitat de llegir Thinking the Twentieth Century (Pensar el segle XX, La Magrana, 2012), el llibre que recull la conversa entre els historiadors Tony Judt i Timothy Snyder sobre allò que ha estat el segle XX. Em sembla un llibre immillorable per començar aquesta segona etapa de col·laboració a El Matí.
L’obra és un diàleg de vora 500 pàgines que introdueix el lector/a en el vast coneixement de Tony Judt (1948-2010), intel·lectual veterà que arribava al final de la seva vida a mida que se celebraven les reunions que donarien lloc al llibre. Pel que fa el seu gènere, parlem d’un tractat que fon, a través de les seves pàgines, la història de les idees polítiques, la història dels intel·lectuals, la història política, l’assaig de teoria política i, finalment, la biografia del propi historiador. Hom pot extreure moltes reflexions de la lectura d’aquest llibre, tantes com qüestions tractades en el seu interior, però la principal conclusió que em suscita la lectura de Pensar el segle XX és que necessitem molts intel·lectuals com Tony Judt.
Judt és un acadèmic d’un perfil especial. El seu nucli formatiu és, evidentment, la història, una disciplina que va dirigir especialment a l’estudi de l’Europa del segle XX: la seva política, els seus intel·lectuals i les seves idees. A diferència de molts altres historiadors més prudents, però, Judt es va atrevir a introduir-se també en l’àmbit de la filosofia i de la teoria política, eixamplant els seus horitzons inicials i, fins i tot, va arribar a donar classe d’aquestes matèries a la universitat. Tot un exemple d’originalitat i valentia intel·lectual en un món acadèmic sovint poc donat a la interdisciplinarietat efectiva, no només de paraula. Una valentia que no només rau en l’atreviment de conèixer altres branques del coneixement en les quals, al menys d’entrada, hom pot sentir-se una mica orfe. El veritable mèrit prové del fet de no fer-se enrere davant la possibilitat que el seu perfil acadèmic perdés rigor en el contacte amb altres disciplines. Un historiador que es permet entrar en l’àmbit de la teoria política pot ser acusat de fer servir la història com a excusa per defensar una o altra versió ideològica. Judt s’hi va atrevir i el resultat, lluny de la contaminació injustificada, ha estat una manera d’analitzar la història i les idees polítiques prudent, rigorosa i oberta als matisos.
Així doncs, Judt encarna un intel·lectual útil per a la discussió democràtica que constitueix, a més, una bona resposta a la pregunta pel perquè de les humanitats. Les seves obres són un exemple d’estudi atent i transversal dels afers humans, el fruit del qual no és altre que el coneixement útil per proveir la discussió pública d’una major qualitat.
Una segona conclusió de la lectura d’aquesta llarga i detallada conversa és que, sens dubte, el llibre obre la porta a un munt de reflexions interessants. Voldria citar-ne una. Parlo de la breu crítica que Judt –a través de Hobsbawm- dirigeix als moviments estudiantils del maig del 68, invertint les tesis del propi Marx: ‘de vegades no es tracta tant de canviar el món com d’entendre’l’. Si Judt va trobar en aquesta frase del professor Hobsbawm la confirmació de la seva preferència pel Marx analista de la història més que no pas el revolucionari, jo em permeto el luxe d’aplicar aquesta reflexió als temps que corren. Com és lògic en èpoques de crisi, apareixen o creixen certs moviments polítics –en formes diverses- que ens proposen canvis de model radicals. Davant d’aquests projectes carregats de noblesa i aspiracions grandiloqüents – de fet, davant de tota proposta político-mediàtica que ens facin arribar els polítics i líders socials!- és necessari aplicar-hi tot el coneixement possible per posar-los a prova: les idees que defensen, la seva gènesi, les possibles conseqüències que se’n deriven, etc. Assegurem-nos que hem entès bé el racó de l’esfera dels actes i els mots humans que ens preocupa, abans de proposar iniciatives més o menys transformadores. La història dels fets i les idees polítiques esdevé, així, una companya indispensable per tal d’evitar que, perseguint nobles ideals, no acabem caient en mals coneguts.
Si volen introduir-se en la història dels intel·lectuals feixistes, comunistes i liberals, en el paper dels jeus al llarg del segle XX, en l’experiència dels Fronts Populars dels anys trenta, en la història de l’Estat del Benestar i la dels seus crítics i, en general, en la relació entre intel·lectualitat i política al llarg del segle passat: Pensar el segle XX, de Tony Judt. I si encara els queden forces, llegeixin la seva gran –en tots els sentits- obra històrica: Postwar.
@jordifeixas
