Fa dos anys l’aposta va ser potent. Es va convocar una vaga general de les dones per demostrar que si nosaltres paràvem… s’aturava el món. Els sindicats no estaven molt disposats a donar suport i inclòs hi van haver aturades de 2 hores recolzades pels sindicats més majoritaris, perquè pensaven que no era tanta la demanda.
I vam demostrar que sí, que ho podíem fer. Què si ens ho proposàvem, res era impossible. Perquè ja estem fartes. Que a tots els nivells tenim desigualtat. Salarial, d’accés al treball, del que es considera treball o no, de poder tornar a casa bé, de suportar masclistes i actituds masclistes a tots els àmbits, de llibertat sexual de poder dir no, de només sí és sí. De ser dones en igualtat de drets als homes, en definitiva.
Ara dos anys després d’això, el 8 de març cau en diumenge i no es sap molt bé que farem. I això és resultat de la transversalitat del moviment feminista.
Cabem totes. Les que treballen i les que no. Les que tenen pocs recursos econòmics i les que tenen molts. Les que tenen parella i les que no. Les transsexuals, les que són heterosexuals, les bisexuals i les homosexuals. Les que són ames de casa per convicció pròpia, les que deixaren la feina per formar una família i les que ho combinen amb treball, i les que soles són treballadores. Les que són mares i les que no ho volen ser o no poden. Les que volen usar falda i les que no. Les avortistes i la que no vol avortar però reconeix el dret a la resta. Les abolicionistes i les que no. Les que defensen els ventres de lloguer com a manera de ser lliures i les que no. Les que pensen que son radicals i les que no. Les que van iniciar la lluita i les que pensaven que això no anava en elles fins que el masclisme es va fer insuportable. Les que volem tirar abaix el patriarcat i el masclisme, que fa que cada dia hagem d’estar alerta per alguna germana que es acosada, violada i/o assassinada.
Perquè el feminisme és això. Defensar la teua idea del que és una dona i les seues circumstàncies, la desigualtat a la que es veu sotmesa des del principi, educada en eixa societat masclista i contra la que lluita constantment.
I per això cada marxa va encapçalada per un corrent que representa millor a cada una, però sense oblidar el que ens aglutina a totes. Que som iguals en drets als homes i que no sols volem la igualtat de dret (que encara no existeix) sinó la de fet.
Jo treballe a un institut i recorde com algunes professores majors (45-50 anys) tenien el cartell en el que el davantal es convertia en capa d’heroïna i com les alumnes (13-18 anys) un altre que posava ‘la mida de la meva faldilla no et diu que si’. Les primeres es queixaven que les alumnes només barallaven per la mida de la falda i es vam haver de recordar que és impossible que eixe davantal representarà a una xiquetes de 15 anys que tenien altres preocupacions i altres experiències de vida.
Hi ha diferències però aquestes no debiliten el moviment, sinó que està en constant creixement i evolució. La lluita d’una dona diferent a mi comptarà amb el meu recolzament però jo no podria encapçalar eixa lluita. Parle per exemple de la lluita de les dones trans perquè siguen reconegudes legalment com a tal, perquè no patisquen discriminació laboral i puguen accedir a tractaments mèdics i de salut mental, ser mares mitjançant adopció o tractaments mèdics que existeixen. Parle de les dones bisexuals i lesbianes, que són discriminades en major mesura que els gais. Parle de les dones negres, aquelles que lluiten contra la mutilació genital femenina o per tindre una sèrie de drets que aci tenim reconeguts però a la seua cultura no.
Inclòs de les feministes amazòniques, que s’atreveixen a fer diferències entre feministes bones i dolentes.
El cas és lluitar totes juntes contra eixe heteropatriarcat masclista que cada dia ens demostra que és complicat ser dona en un món dominat pel masclisme però que si barallem juntes, ho podem tot.
La revolució ÉS feminista. Així que baixa al carrer i participa. Siga 8 de març o 28 d’abril. Fes que aquest món canvie, perquè tu tens la clau per fer-ho.
