Ahir migdia llegia l’article del Melcior Comes fent l’esment de Gaziel com a model, diguem-ne, pactista amb l’Estat Espanyol. Al seu llibre dels anys 40 “Tot s’ha perdut”, Gaziel fa un recull dels seus articles, en què propugna la necessitat d’una“tercera via” amb un model de base federal.
D’aquest recull “Tot s’ha perdut” podem treure’n importants aportacions fruit de la seva anàlisi clarivident del catalanisme. Fer-ne un paral·lelisme amb la situació actual i voler aplicar-ne les conclusions seria un error històric. Catalunya està tan habituada a perdre sota la bota militar espanyola, que en cada situació, per refer-nos de la desfeta, sense adonar-nos, recorrem o a refugiar-nos en el treball (segle XVIII) o en el pactisme (1979 i 2006).
La diferència entre l’època d’ en Gaziel i la d’ara rau precisament en què ara ja les hem experimentat totes dues. La primera va ser un encert que encara perdura. La segona, un fracàs. Efectivament. Després de la terrible desfeta del 39, mort el Dictador, el més assenyat era propugnar el pacte en front de la ruptura. L’Estatut del 79 va ser la sortida que ens va evitar una nova confrontació. Incomplert l’esperit d’aquest, al cap de 27 anys, fem una nova proposta de Pacte. L’Estatut del 2006.
Fins ara, doncs, a cada confrontació hem hagut de mastegar la derrota i a cada pacte, hem experimentat el cinisme de “donde dije, digo, digo diego” com escrivia jo en un article meu anterior.
Per tant, en el conflicte d’avui, Gaziel no ens serveix. Una Tercera Via ho va ser el Pacte de la Transició. El segon intent de Tercera Via, ho va ser l’Estatut del 2006, amb la burla de la Sentència d’un Constitucional inventat ad-hoc per degradar el Text Estatutari fins al nivell de Llei-escombraria.
Ara no hi pot haver confrontació perquè cap militar gosarà aixecar les armes, després de la sentència del Tribunal Internacional de La Haya del 2010, que deixa ben clar que davant de conflicte entre la Constitució d’un País i la voluntat popular, la que ha de prevaldre ha de ser aquesta.
Hem d’ensopegar tres vegades en la mateixa pedra per adonar-nos que aquesta vegada, sí, hauríem desaprofitat l’ocasió històrica de desempallegar-nos del jou d’un Estat que només ens reconeix el 16% de sobirania? I per tant, el sotmetiment de per vida?.
No hi ha, doncs, necessitat de confrontació violenta. Només cal la decisió democràtica i pacífica per dir que fins aquí hem arribat i “passi-ho bé”.
La democràcia exigeix la consulta. La consulta requereix una pregunta. No sé quina pregunta ens faran al final de tot això.
Jo, de tu, només me’n faria una de pregunta: Creus que és possible un nou Pacte amb l’Estat Espanyol que no ens el tombin tan aviat com puguin? A partir d’aquí, contesta la consulta oficial.
Per mi, Gaziel està molt bé on està. Tinguem-lo a la llibreria al costat dels grans pensadors que va saber gratar més enllà del dia-a-dia periodístic. Recórrer, però, a Gaziel en aquests moments, ARA NO TOCA.
