Us haig de confessar que a quatre dies de les eleccions més transcendentals de la història de Catalunya no em noto un estrès psicològic a l’alçada que el moment requereix; també és cert que portem molts mesos en campanya i el nervis ja queden immunitzats. No asseguro, però, que aquesta aparent tranquil·litat segueixi immutable la nit del diumenge, albiro una possible excitació difícilment controlable.
En fi. Del que sí que n’estic segur, és del cansament de la baixesa argumental i moral que hem de suportar cada dia dels unionistes. Ja no només són els polítics d’aires colonials que ens visiten provinents de la Meseta, ni dels banquers irresponsables i rescatats per tots, sinó dels nostres entranyables candidats espanyolistes. De veritat, n’estem molt farts del venedor de pòcimes socialista, del conserge comunista, de la pijeta de barri i del quinqui de Badalona, les seves amenaces i mentides són d’un nivell tan baix que ens acaben contagiant a tots fent que el debat acabi en nivells no acceptables. En aquest sentit, els debats a set s’han convertit en una trampa mortal pel candidat de Junts pel Sí. Efectivament, el fet d’estar sol enmig d’uns demagogs professionals no ajuda a tenir un debat serè, i la bondat i bones maneres que ha volgut mostrar en Romeva no li ha servit de res a l’hora d’enfrontar-s’hi. Ha estat un 6 contra 1 dolorós i un mal tràngol que veurem fins a quin punt haurà condicionat els indecisos. La CUP no hi ha ajudat gaire tampoc: el seu camp de visió instal·lat a la trinxera li dóna sempre una comoditat argumental per disparar contra tothom, que els fa “autèntics” als ulls dels ciutadans i els fa passar com els guanyadors dels debats. Són els bons nois i els immaculats del procés. No és una crítica, és una constatació més que la política també va així.
Per tot plegat, crec que hauríem de fer un esforç i intentar mirar-ho des d’una perspectiva elevada, des d’un prisma generalitzat, que és el que necessitem perquè aquest procés es transformi definitivament en la revolució catalana que tots els independentistes desitgem. I el que necessitem principalment és que la candidatura que porta el pes del procés i que té totes les possibilitats de guanyar les eleccions, Junts Pel Sí, obtingui la majoria absoluta. Per què? Doncs perquè si som sincers amb nosaltres mateixos, sabrem que Espanya i el món només es fixarà en el resultat que obtingui aquesta formació, i tots els debats posteriors aniran a l’entorn de si JxS ha aconseguit arribar al número 68, a més de comptabilitzar els vots també. És simple, però és així. Ara no és el moment de les nostres dèries ideològiques o de si aquest em cau més bé que l’altre, votar massivament a Junts Pel Sí assegurem que la revolució comença amb potència i convenciment (això ho saben a Madrid millor que aquí), i sobretot, molt important, afermem els possibles derrotistes que hi pugui haver si no arribem a la majoria suficient. No sé si m’explico…
La CUP està fent una esplèndida feina per erosionar tant com pot als estafadors d’il·lusions de Catalunya Si Que es Pot, i a fe de Déu que ho estan aconseguint, per això mateix hem de jugar bé les cartes i repartir bé el joc. Seria un error estratègic que Junts pel Sí es dessagnés cap a la CUP, no podem jugar d’aquesta manera amb el vot, hem de ser conscients i sobretot responsables d’assegurar un procés sense vel·leïtats antisistema que podrien restar suports a la comunitat internacional. L’enemic principal a abatre és Junts Pel Sí, per això cal un vot estratègic per aquesta candidatura, oi que ho sabeu?
