El títol d’aquest article me’l suggereix mossèn Ballarín amb el seu degotall del passat 16.2.10. Per què sóc d’esquerres? La resposta és ben senzilla: sóc d’esquerres perquè crec que els poders públics poden fer molt a l’hora de lluitar contra les injustícies que genera el mercat lliure arreu del món; de fet, aquesta és la seva principal missió. Perquè crec en la cultura de l’esforç. Perquè estic a favor de la jubilació voluntària, no als 67 anys sinó als 77, a diferència dels sindicats, que representen aquesta nova aristocràcia hereva directa de Fouché i de Tayllerand. Sóc d’esquerres perquè mai no he viscut del subsidi ni de la subvenció. Perquè ho foren Chateaubriand, Tocqueville, Péguy, Léon Bloy, Joan Sales i Raimon Galí. I perquè ho és Jordi Pujol, el polític català amb un passat més generós. Per les seves obres el coneixem.
Com que sóc d’esquerres em revolten els representants d’aquesta pseudoesquerra caviar, de poltrona, cotxe oficial i accessoris sumptuaris, que només s’autolimita quan la premsa publica llur malbaratament de diners públics. Que una vegada ha assolit el poder es despreocupa de la salut pública i només s’ocupa del rei al cos que totes les bèsties humanes portem a dins, sense ni tan sols dissimular-lo. Per les seves obres els coneixem.
Són mil·lers les famílies humils de Catalunya que cada mes, sense excepció, tenen una cita de 18 euros amb la Fundació Vicenç Ferrer. Una munió immensa de catalans amb recursos escassos, més que estrelles no hi ha al firmament, que malgrat la crisi i llurs precàries economies, s’ha compromès de per vida amb aqueixa fundació i per a res del món no trencaria el pacte. És la seva humil manera d’agrair el fet de tenir una feina, ben sovint temporal i precària, aportant cada mes aquesta quantitat que és el que val l’apadrinament d’un infant a Anantapur. Més d’un m’ha explicat que ha mantingut el compromís fins i tot en situació d’atur, estant-se d’anar al cinema, per exemple; tot sigui per ensenyar als seus fills que la caritat passa per davant del superflu, el que m’ha recordat els commovedors diaris de Léon Bloy. Només que un membre del govern de la Generalitat hagués apadrinat una criatura d’Anantapur hauria rebut a ca seva la revista de la fundació i hauria pogut informar a la resta que aquest tal Vicenç Ferrer no era un galifardeu, i que no podien delegar en el conserge la representació de la Generalitat als seus funerals.
Però ja que aquest govern no vol saber res amb la caritat, parlem de solidaritat. Diu Josep Fontana que l’any 1860 el PNB per càpita dels països avançats no arribava al doble que el dels endarrerits; el 1913 era ja més del triple i el 1950 era cinc vegades més gran. El 1970 la proporció era de set vegades i el 1994 el PNB dels països avançats era deu vegades més gran que el dels endarrerits. Davant d’aquesta descomunal monstruositat, que tinc per certa, podem fer dues coses: blasmar del capitalisme voraç, com si nosaltres n’estiguéssim al marge, com fan els postcomunistes, o bé admetre que tots participem, qui més qui menys, de la mateixa iniquitat. Per als primers els capitalistes són els més rics que ells, i com que sempre hi ha algú més ric que tu, per ric que siguis, el problema de la injustícia es va desplaçant amunt amb la nostra consciència ben tranquil·la. Em sembla més honesta la segona opció. Que fàcil que és dutxar-se cada matí amb aigua calenta, menjar tres cops al dia, malbaratar energia deixant-se els llums encesos o trucant inútilment als amics per dir-los “jo estic bé”, “tu estàs bé”? i després blasmar del capitalisme, que tanta injustícia genera al tercer món. Qui agafa la baixa perquè té una mica de mal de cap, qui produeix menys que el salari que rep, sobretot a la funció pública, qui viu dels subsidis perquè és un esquenadret, qui s’aprofita de les subvencions per a finalitats espúries o tira de dietes per anar a sopar amb càrrec a l’erari públic no comet un frau només respecte del primer món, sinó també, i sobretot, respecte del tercer. Senyors funcionaris, cada vegada que utilitzin la tarja de crèdit per anar a afartar-se tinguin present la fotografia de Somàlia en la que un infant arrupit no es pot ni aixecar, mentre un voltor que li dobla el pes i la mesura està esperant a pocs metres l’hora del festí. Tots som igualment responsables d’aquesta monstruositat. I els sindicats també, quan diuen: jubilació als 67? ni de broma.
Només un reaccionari de l’alçada d’un campanar podia pujar el Puigmal des de Núria, a l’estiu, i considerar-ho una proesa. Fins i tot es permeté el luxe de dir a la premsa (perquè la proesa fou televisada) que, si ens ho proposàvem, tots ho podríem aconseguir. A les nou del matí d’un dia d’estiu qualsevol m’he trobat una dotzena de vegades al cim del Nou-Fonts amb matrimonis de més setanta-cinc anys que tot just començaven l’excursió i la continuaven fins al Finestrelles, per exemple, o al pic de l’Infern, abans d’iniciar el descens. El Puigmal es fa des d’Eina, Ull de Ter o Sallagosa. I si molt convé, descalços, com el feien els nostres avantpassats, l’any 1918. De la mateixa manera que el Canigó es fa des del Pla Guillem i no des del refugi dels Cortalets. Aquests polítics de vol gallinaci ni tan sols no són conscients del ridícul que fan amb llurs proeses de parvulari.
Quan la pseudoesquerra assoleix el cim del poder deixa de creure en el progrés i en el canvi. Aleshores es torna conservadora, perquè ha de conservar-lo. I quan més poder es té més poder s’ha de conservar. Té raó mossèn Ballarín quan, el passat 16.2.10, digué que ser d’esquerres ja no vol dir res; quan les esquerres, des del poder, només es preocupen de conservar-lo, ser d’esquerres, en efecte, ja no vol dir res.
Quan després de tot el que ha dit l’Ernest Maragall l’únic que roman és que es va equivocar amb les seves argumentacions, és que el govern ha tocat fons. Com que sóc d’esquerres crec, amb Schopenhauer, que el canvi és l’única cosa immutable. Però ara la pseudoesquerra ja no en vol cap de canvi; fins i tot les plataformes tipus “ciutadans pel canvi” han de ser debolides. No es pot ser progressista i conservador al mateix temps, de la mateixa manera que no es poden servir dos senyors a la vegada.
