Per què soc d’Unió?
Alguns amics em pregunten sorpresos: encara ets d’Unió? De fet la pregunta porta implícits dos interrogants. Com és que ets d’un partit polític; i com és que aquest partit és Unió. He de confesar que no m’és fàcil respondre de forma convincent. A la primera qüestió els recordo aquella frase d’en Fuster, assumida per El Matí, referent a que la política si no la fas te la fan. I la política passa pels partits, amb tots els defectes que tenen, que són molts. I molts vol dir molts. M’està bé i fins i tot crec necessari en aquest moment que apareixin noves opcions polítiques, com Reagrupament, que facin bandera de la regeneració democràtica. Però tard o d’hora s’hauran d’articular com un partit amb programa integral de govern o s’acabaran dissolent (tant de bo fos perquè s’hagués assolit el seu altre gran objectiu: la independència). Repeteixo, la política, aquí i als païssos de tradició democràtica, es fa des dels partits. I per tant, la resposta a la pregunta de l’incrèdul, del perplexe, de l’escèptic, del carregat de bona fe, de l’intel.lectual que no es mulla, en aquest moment més que mai, només pot ser una altra pregunta: i què fas tu per canviar aquests partits que, amb raó, tant critiques ? Hi ha certament necessitat urgent de canviar la llei electoral (limitació de mandats, obertura de llistes, major proximitat entre elector i elegit) perquè implicarà un canvi en l’organització i clientelisme dels partits i perquè representa directament una millora de la qualitat democràtica. Però això no serà possible, malgrat s’intenti des de fora, sense el concurs dels mateixos partits. I, semblarà sarcàstic, però la fòrmula per canviar els partits i per canviar la llei electoral passa per l’existència d’una militància independent forta que així ho reclami al mateix temps des de dins. També des de fora, molt més còmode certament, i al mateix temps una veu crítica des de dins. I ara no hi és.
Quan intento respondre el segon interrogant del meu interlocutor, sense haver-lo convençut encara del primer, s’incrementen les meves dificultats. I és que soc d’UDC perquè en comparteixo els objectius fundacionals, plenament vigents, soc d’UDC pel què va representar, pel què va defensar, per les seves idees, pel què va sacrificar, perquè ara defensaria la independència, pel seu model de justícia social, per la defensa de la llibertat individual, pel que ha fet conjuntament amb CDC, amb un balanç on la llum supera amb escreix les ombres. Per això mantinc la militància des de fa més de 25 anys.
A aquestes alçades, l’amic que em pregunta comença a pensar que està davant d’un masoquista compulsiu perquè és evident que El Matí no és, ni molt menys, majoritari dins d’UDC, i no té opcions de canviar el partit des de dins amb els actuals estatuts. Per altra banda, la percepció pública d’UDC és sensiblement diferent del que defensa El Matí (sintetitzat al manifest fundacional d’aquesta associació que podeu consultar en aquest mateix digital). Per què doncs no ho deixeu còrrer, pregunta l’amic amb més paciència que un sant ? Com és que encara sou d’UDC?
Doncs…. perquè no ho podem evitar.
Paradoxalment són precisament aquestes diferències les que ens impedeixen deixar UDC i ens motiven i obliguen, a uns quants de El Matí, a mantenir-nos fidels a aquest partit, que també sentim nostre, ni que sigui per deixar el modest testimoni de que una altra UDC hauria estat possible.
Nota final: L’associació El Matí no s’identifica amb cap força política concreta. El seu pensament consta sintetitzat al seu manifest fundacional. Els seus socis son lliures de votar a qui considerin que millor els durà a la pràctica. La militància a UDC que mantenim alguns dels membres de l’associació és de baixa intensitat, ateses les dificultats existents. Aquesta es veu alleugerida gràcies a la constitució i participació en l’associació El Matí i el seu diari digital. Una militància a UDC, imposible d’entendre si es mira en clau de projecció personal, obstinada, constructiva i sense resentiments. Una militància que obté la seva fortalesa i credibilitat precisament de la defensa des de sempre d’unes idees i unes actituts per sobre de projectes polítics personals.
