“No hem estat prou forts per a fer-nos la nostra pròpia història; vet ací la gran tragèdia col·lectiva”. Aquesta és una constatació angoixant que Jaume Vicens Vives feia ja el 1954 a Notícia de Catalunya, aquella brillant reflexió sobre el país que commogué moltes consciències en aquella època políticament asfixiant. Sempre he tingut present aquest pensament que esdevé una font d’inspiració mental i d’agitació cordial.
No vam ser prou forts en èpoques llunyanes de la nostra història. No ho vam ser tampoc a la primera meitat del segle XX. Amb penes i treballs vam resistir els atacs furibunds a la llengua catalana procedents de la Dictadura de Primo de Rivera. Malgrat la tasca de molts escamots de resistents, tampoc no vam ser prou forts per espolsar-nos la repressió i les prohibicions de la Dictadura del General Franco. I, sense restar cap mèrit a les continuades reclamacions i petits guanys de la política del “peix al cove”, tampoc no hem estat prou forts per exigir a la democràcia espanyola el reconeixement de la nostra realitat nacional. Podríem repetir una i altra vegada l’expressió de Vicens Vives: “Vet ací la gran tragèdia col·lectiva”.
No podem, però, quedar-nos aquí allargant la lamentació. Aquest poble compta amb actius suficients per conjurar per sempre més el malefici de la feblesa i de la impotència. Existeix la vibració col·lectiva necessària per a revertir la dinàmica de la indecisió i del temor en una dinàmica de convicció i de propòsit d’aconseguir la plenitud de la nació. Si hem de fer cas –i hem de fer-ne- de catalans eminents que ens han precedit, el poble de Catalunya ha mantingut incòlume la voluntat de ser, que vol dir la voluntat de no deixar-se fulminar per l’adversari o de no deixar-se morir per incúria pròpia.
A aquesta voluntat s’hi referien, per exemple, Antoni Rovira i Virgili o Carles Cardó en els anys trenta del segle XX, amb l’evident intenció que quallés en tota la ciutadania. És, però, Jaume Vicens Vives qui ens fa veure millor que aquesta voluntat és un fenomen operant, que es detecta de forma permanent des de 1680, i tant en la dinàmica de l’economia com en les expressions de l’esperit. Aquesta voluntat –afegeix Vicens- de la qual no és dipositària cap classe ni grup social sinó que és patrimoni de tot el poble, explica els fonaments de la Santa Continuïtat orsiana i la consciència vigilant de Ferrater Mora.
Avui, en aquesta vigília de Sant Jordi, és gairebé ineludible i seria molt profitós que, entre llibres i roses, cada ciutadà català es pregunti a sí mateix, en el seu interior, com és de forta i d’incondicional la seva voluntat de ser. És a dir, la seva decisió de contribuir a la plenitud d’aquesta nació. Perquè si, contra tot pronòstic i després que els nostres avantpassats superessin tota mena d’adversitats, encara som vius i afirmem la nostra condició de catalans és que tenim una missió a la qual no podem renunciar: canviar el signe de la nostra història i saltar vigorosament des de la desídia i la impotència a una nova i definitiva etapa de la vida de la nació catalana, la de la llibertat.
