Veig molt difícil que la CUP es presti a facilitar la investidura del candidat que té el suport del grup, amb diferència, més majoritari del Parlament, com a President de la Generalitat, a banda d’altres raons que també, al meu criteri, avalarien aquest nomenament. Unes reflexions sobre tot plegat:
1.- Coherència i tolerància. Hi ha qui diu que són raons de coherència el que ho impedeix. Sens dubte el més radicalment coherent és que no ho facin. Sens dubte, també, la coherència, portada a l’extrem, esdevé intolerància. I és que com més radicals són les forces polítiques, menys marge de maniobra o acord, es donen a si mateixes. És una qüestió d’autoafirmació interna, autodefensa i també d’estratègia política. A més, si tens tota la raó, tota la veritat i la resta estan equivocats, per què has de renunciar ni un mil·límetre a aquesta raó i veritat?. Com pots exercir l’alteritat, posar-te en el lloc de l’altre per pactar, si penses que l’altre no té res de bo?. El pacte sempre serà pitjor que el conflicte, i menys rendible per autoconsum. Algú es preguntaria però, portats a aquest extrem, de forma provocativa, per què necessiten la democràcia, si el que fan és, sense dubte, el millor pel poble? Iniciativa s’autodefinia com l’esquerar intel·ligent. La CUP deu ser l’esquerra coherent. Però i la resta, per pactar-hi, paradoxalment ho han de deixar de ser? Potser que parlem menys de coherència i més de tolerància i alteritat.
Jo respecto profundament a la CUP per la noblesa dels seus objectius però amb la mateixa intensitat discrepo dels instruments amb que pretenen assolir-los. I em sembla que molts dels que els riuen les gràcies ho fan més per la crítica, en molts casos justificada, que han fet a la resta de partits i governs tradicionals que no pas pel propi suport a les alternatives que plantegen. I no caldria confondre les dues coses. Si som més tolerants, i no ens perd l’estètica, segur que és possible pactar mesures i accions de govern no només en l’àmbit nacional sinó també en el social. I sent més tolerants, serem tots plegats més coherents i responsables, perquè la preocupació social no és afortunadament un monopoli de l’esquerra alternativa ni les retallades un divertiment agradable dels que han governat fins ara.
Per cert, la proposta de declaració que han pactat Junts pel Sí i la CUP és coherent amb el que van proposar a les eleccions. Per tant, no entenc que alguns se’n sorprenguin ara.
2.- Legalitat i desobediència. És millor parlar de legalitat i de fiscalitat catalana que de desobediència o insubmissió fiscal. Als ciutadans i a l’administració li podem demanar obediència a les lleis catalanes democràticament aprovades més que desobediència a les lleis espanyoles. No és una qüestió de matís, ni d’estètica, sinó de concepte bàsic per construir un nou estat social i democràtic de dret. Si només es tractés de desobeir, per quin motiu no puc desobeir la desobediència? No es tracta de carregar-nos el principi de legalitat sinó de substituir unes lleis per altres, legitimades democràticament. Només així garantirem la seguretat jurídica, fonamental de cara endins i també per la imatge internacional que vulguem donar. Igualment cal entendre la voluntat de no submissió al tribunal constitucional en la mesura que s’aparti de la democràtica legalitat catalana, en el marc d’un conflicte polític incompatible, per la seva pròpia naturalesa, amb el principi de jerarquia normativa que té per norma suprema la Constitució espanyola.
3.- Presidència d’Estat i cap de Govern. Per mirar d’avançar cap a la nova república catalana, i fent de la necessitat virtut, amb independència del candidat, potser Junts pel Si i la CUP podrien pactar com una de les primeres mesures legislatives, la modificació de la Llei 13/2008 del President i del Govern de la Generalitat, mantenint la funció més representativa al President i incrementant les funcions atribuïbles al conseller primer o conseller en cap. Fins i tot, el vigent Estatut de 2006 deixa marge per fer-ho, salvant el màxim caràcter representatiu del President. Així ens aproximem a l’estructura d’estat d’una nova república independent. I en aquest context, potser la CUP i Junts pel Si troben el just encaix i paper que, en interès de tots, han de jugar els principals líders polítics que en aquets moment estan impulsant el procés.
