Amb la restauració de l’autonomia catalana, a principis dels anys vuitanta, tot estava per fer. S’havia de bastir un país, d’imaginar-lo i aixecar-lo alhora: des de la televisió nacional fins la policia, des de l’ensenyament en català fins a una Administració catalana, des de la configuració d’un model sanitari de cobertura pública propi fins … tantes i tantes coses més. Veníem d’una nit molt llarga, i tot era il·lusió i més il·lusió. Hi havia tant a fer que ningú no s’aturà mai a mirar enrere, ningú no va estar per res més que no fos per construir i construir, oblidant-se d’un mateix i obsedint-se amb la cosa, amb la tasca d’edificar Catalunya, amb empenta, amb determinació, sense estalviar-hi esforços. Aquells anys quedaran per sempre en la nostra memòria personal i col·lectiva com uns anys durs, difícils, però molt per sobre d’això, absolutament màgics i engrescadors.
És cert que en els darrers trenta anys les coses han canviat molt a casa nostra. Moltíssim. Tot i això, hi ha sentiments, fidelitats, un corrent emotiu, unes ganes de fer bé les coses, una mobilització física i espiritual pel país, un compromís cívic, que tenen tota la flaire d’aquell període de construcció nacional.
Estic convençut de què l’any 2011 comença una nova etapa per a Catalunya. Una etapa que serà protagonitzada per un Govern de pedra picada, sòlid, competent, rigorós, compromès amb el país, i ple de la il·lusió i empenta d’aquells anys vuitanta.
Per a fer-ho possible, però, cal que els que estimem Catalunya, els que la sentim com la nostra pàtria, remem plegats en la mateixa direcció, i, deixant-nos de distincions falses i artificials, defugint aquesta estúpida mania d’etiquetar-nos fins l’extrem tan pròpia de la cultura marxista, en definitiva, deixant-nos de capelletes, deixant-nos de punyetes, donem suport a la única opció capaç d’aixoplugar la immensa majoria del sentiment nacional català i de projectar-lo en positiu per una Catalunya unida i forta.
