En època estiuenca moltes persones, sobretot aquelles que es deixen atreure per la força reveladora dels paisatges del país, s’han vist empeses a practicar alguna mena de reflexió en profunditat sobre la pròpia vida o sobre el lloc que ocupen en aquest tros del planeta Terra. És una mena de reflexió que es fa més dificultosa en altres èpoques de l’any, amarades d’obligacions i d’exigències professionals. En temps de vacances ens adonem més clarament de la pertinença al propi país i copsem més a fons les seves característiques peculiars, que no són certament ni millor ni pitjor que les d’altres pobles, però que són irrepetibles en altres indrets de la Terra i, per tant, enormement estimables.
Aquestes consideracions les faig des de la Vall de la Cerdanya, que és un dels incomptables indrets on el ciutadà de Catalunya pot percebre i sentir emocionalment el “genius loci” de què parlava Josep Pla, sobretot després de les seves llargues caminades per l’Empordà. Aquest “genius loci” ell el percebia en tots el racons del seu àmbit vital. Tanmateix, aquest “geni” resideix al llarg i ample de tota la geografia d’un país. El pot percebre qualsevol persona en els múltiples indrets de la pàtria.
Vaig aprendre del poeta de la transcendència, el francès Charles Péguy, que la percepció del “geni” de cada país acostuma a aportar a la persona una clara sensació de plenitud interior i de creixement humà. Això és el que ell experimentava a la seva ciutat, Orleans, sobretot quan passava cada dia per davant de la imponent escultura eqüestre de Jeanne d’Arc, a la plaça Martroi, una Jeanne venerada com a defensora de la pàtria francesa, de rostre angelical, però d’actitud resolta, gairebé dominant. Charles Péguy sabia que pàtria era un concepte vital capaç de moure i de commoure. Un concepte que acarona o que esquinça la pell de l’esperit. Sentia que pàtria és una realitat interioritzada d’una potència indescriptible, i és també l’àmbit en què s’escolta la cadència única de la llengua pròpia i la música saborosa de cada paraula.
A Péguy el preocupava que els francesos del seu temps, a cavall entre els segles XIX i XX, no honoressin la pàtria i que França no pogués comptar amb la dedicació quotidiana dels seus ciutadans, per modesta i poc significant que fos. A mi, personalment, ara que Catalunya està disposada a refer la seva història i a superar negligències, fracassos i derrotes, també em preocupa que aquest país pugui comptar amb la força d’una majoria de ciutadans decidits a redreçar definitivament el rumb de la nació. Tots els esforços col·lectius, totes les contribucions personals, per minses que semblin, són necessàries per tal d’aconseguir la plenitud llargament i intensament desitjada.
