Regnes e terres de la Corona d’Aragó, Anno Domini 1410.
El rei està greument malalt, fa un any que el seu hereu ha mort a Nàpols i encara no ha designat cap successor. Les intrigues han començat. El parent més pròxim en línia masculina és el comte d’Urgell, però de candidats que poden al·legar drets successoris, n’hi ha vuit més.
El comte d’Urgell, irresolut de mena i amb poca talla política, comet una errada rere una altra; famílies nobles d’Aragó, València i del Principat de Catalunya donen suport a diferents candidats per poder mantenir els seus privilegis; un papa cismàtic manega fils i influències per aconseguir un successor sota la seva obediència; la vídua de Joan I conspira amb França per promocionar un net seu; l’arquebisbe de Saragossa mor a mans d’un partidari arrauxat del comte d’Urgell i el regent de Castella introdueix tropes a l’Aragó i en posiciona d’altres a la frontera de València; la burgesia barcelonina i lleidatana es conxorxa per manipular la voluntat del rei moribund segons els seus interessos; els Parlaments d’Aragó i de València s’escindeix cadascun en dues faccions. El thriller polític està servit.
Finalment, el 31 de maig, el rei mor sense hereu legítim directe i sense haver nomenat successor al tron. No crec que aixafi la guitarra a ningú si descobreixo que la cursa hereditària oberta amb la mort de Martí I l’Humà —sobirà de la Corona d’Aragó amb els títols de rei d’Aragó, de Mallorca, de València, Sardenya, Còrsega i Sicília, i comte de Barcelona, Rosselló, Cerdanya i Empúries— va acabar amb l’elecció de Ferran d’Antequera com a sobirà, i amb el comte Jaume II d’Urgell, dit el Dissortat, anant de mal borràs.
La Farsa de Casp —Editorial El Toll, 2025, 688 pàgines— comença amb una emboscada perpetrada al més pur estil robinhood. Un cavaller és assagetat per una banda de facinerosos i un minyó és testimoni ocult de l’assassinat. L’assalt té lloc en un bosc a les contrades de la vila de Montordal, un indret de ficció creat per l’autor que podria situar-se en una llenca de territori situat entre les conques altes del Gaià i del Foix, dins el triangle format pels actuals nuclis municipals de Querol, el Pla de Manlleu i Pontons.
Amb eficàcia narrativa, malgrat la intercalació d’alguns aclariments del tot prescindibles, a partir de la recopilació de les narracions dels membres de la família del baró de Montordal i d’alguns habitants de la baronia, i dels relats d’algun personatge històric novel·lat, com Bernat Metge, Pere Grau construeix l’escenari on es cuina el procés successori del rei Martí. La causa va durar dos anys i va acabar amb la celebració del Compromís de Casp, una conferència de delegats de les Corts d’Aragó, València i el Principat que havia de dirimir el successor. Un episodi cabdal de la nostra història amb un desenllaç intricat en el qual, dos segles després de la desfeta de Muret, Catalunya va tornar a perdre bous i esquelles.
Pere Grau té una bona història per explicar i n’és conscient. Però per escriure una bona novel·la no n’hi ha prou amb una bona història. La història s’ha de fer literatura i cal imprimir-li un ritme, i ell agafa el bou per les banyes. Amb una escriptura sòlida i transparent, sense artificis estilístics, i unes descripcions gens envitricollades, Pere Grau posa en joc una rastellera de peripècies i esdeveniments particulars relatats pels mateixos protagonistes i teixeix un tapís on els fets se succeeixen i s’entrelliguen amb un ritme trepidant.
La ficció, molt ben ambientada en el segle XV, acaba esdevenint una trama hàbilment ordida de vicissituds personals i esdeveniments generals que atrapa el lector. La novel·la està dividida en tres parts. En arribar a l’epíleg el lector s’assabenta de qui ha sigut el compilador de tots els testimonis particulars que acaben confegint la narració. Amb el rerefons dels fets històrics, els diversos protagonistes exposen en primera persona la seva part del relat, refereixen les seves circumstàncies personals i expressen els seus pensaments i emocions. I ho expliquen de la mateixa sort com nosaltres explicaríem les coses que ens passen.
I aquesta és l’energia literària que irradia la novel·la. Els protagonistes que relaten els fets se’ns apareixen com a persones amb caràcters, sentiments, contradiccions i encerts tant d’estar per casa com els nostres, amb unes històries vitals tan versemblants com les de David Copperfield, la Natàlia-Colometa o Tess dels Urberville. I, és clar, se’ns fan propers.
Així doncs, la novel·la no és només, ni de bon tros, una crònica salpebrada de les contingències que van congriar-se per acabar determinant l’elecció del pretendent castellà en el Compromís de Casp; és també, i això és el més rellevant, un relat sobre l’amor i la mort, sobre l’odi i la venjança, sobre la capacitat de superació i la por de viure, sobre els fracassos i les segones oportunitats. El relat acaba interessant-nos perquè hi trobem reflectida la vida, tot allò que ens passa i ens interessa com a éssers humans.
Per cert, al final del pròleg l’escriptor expressa la seva esperança «que ningú no pugui dir que aquesta obra, millor o pitjor, sigui avorrida…». En dono testimoni que no ho és.
