Fa pocs dies passejant per l’Eixample de Barcelona, davant d’un institut de secundària, una noia d’un grup de joves que estaven menjant l’entrepà feia un comentari en broma, però correcte i dins la naturalitat i deia: “… a veure si és que fa el Ramadà i no menja…”.
La broma, o potser no, era perquè segurament hi havia algun company de classe que practica els preceptes d’aquest quart pilar, dels cinc que té l’Islam; fer el dejuni d’aliments i líquids durant el dia (a banda de no fumar i tampoc de mantenir relacions sexuals).
El 13 d’abril començà el ramadà i s’allargarà fins el proper 12 de maig. Durant aquest mes sagrat per les persones musulmanes, es celebra que el profeta Muhàmmad va rebre la primera revelació de Déu. Es considera que és quan va néixer l’Islam. Com passa amb altres calendaris de tradicions religioses es regeix amb el calendari lunar, en aquest cas, el novè mes del calendari lunar islàmic, i per això varia cada any.
Aquell mateix dia, a les notícies de la ràdio vaig escoltar que hi ha 500.000 “residents” musulmans a Catalunya. És difícil de fer el càlcul sobre el nombre de creients de cap religió; de fet oficialment no es pot saber. Ningú no està obligat a declarar sobre les seves creences religioses. Sovint però, es vol tenir dades de tot, i s’acaben fent càlculs amb registres diversos creuant dades i amb estadístiques d’enquestes. I donant per fet, com si el fet de donar un número, trenqués la complexitat i el desconeixement sobre el que es vol parlar.
Cal posar en relleu la importància de fer conèixer les festes de les diferents tradicions religioses a tot el públic, algunes de les quals, fa pocs anys eren molt desconegudes. Però tan important de trametre la informació és la manera com aquesta informació es tramet.
De la notícia de la ràdio em va xocar la paraula “residents”, no parlava de catalans sinó de “residents. Si la notícia hagués estat del Barça a la secció d’esports, hagués parlat de “residents” de Catalunya que segueixen el Barça?; o si la informació hagués estat sobre el consum d’algun producte alimentari hagués parlat de “residents”?. No és més fàcil dir “catalans”?. Les paraules mai son innocents.
En el moment que parlem de residents i contraposat al conjunt de ciutadans, és com si parlem de tercers, com si no participessin en igualtat de condicions de tots els ciutadans del país. El concepte resident, es contraposa al de ciutadania en l’àmbit d’estrangeria; allà es parla de la targeta de residència, del qui té la documentació en regla. Segurament el periodista que elaborava la notícia intentava no repetir paraules, però també, i potser sense voler, va deixar clar que hi havia un conjunt de catalans i uns altres residents.
Han passat anys des que a finals dels anys vuitanta a Catalunya van començar les primeres polítiques transversals per a la cohesió social de totes les persones arribades de tercers països al país. S’han portat a terme diferents plans per a la cohesió social amb diferents noms, amagant eufemismes en les paraules. S’han desenvolupat diverses lleis per promocionar les persones i contra la discriminació, però hem oblidat que el primer àmbit on ha d’arrelar la igualtat és a l’interior de cadascú en la quotidianitat del dia a dia.
Si no incorporem amb naturalitat la totalitat dels ciutadans del país, ens pot passar que en un futur, que persones nascudes de famílies arribades d’altres contrades, després d’anys i després d’haver tingut fills i nets a la ciutat i al país, per l’aspecte físic o pel cognom, o per la religió encara no els considerem com ciutadans del país i pitjor encara, no es considerin ciutadans del país.
Ara que comencem a recuperar els calls jueus a les viles, recuperem espais antics on hi havia hagut la presència també islàmica, i que embelleixen les ciutats i el país i que son pedra i història; cal que sobretot tinguem present la realitat, el present i el futur que tenim. Perquè el present son els infants i joves i segurament en moltes escoles hi ha molts alumnes que son de tradicions religioses diferents a la que em vaig educar de petit i en soc testimoni; però entre tots estem construint el mateix país. I a ells, i a mi tampoc, no els agradarà que els tractin com a residents.
