El terme populisme és molt difícil de definir. En una primera instància, la primera imatge que a la majoria de la població li ve al cap en sentir aquesta paraula és la d’un polític alçant la veu de manera excessiva amb un discurs que invoca fortes emocions de determinació i esperança. Pel que fa al contingut com a tal d’aquest discurs, se sol relacionar amb els dos extrems de l’espectre polític de dretes i esquerres, extrems que com ja sabem, tenen diferents paràmetres segons la ideologia de qui els defineix, especialment degut a la seva visió esbiaixada de la realitat. Exemples d’això és com es classifica al PSOE com comunista, o al PP com a ultraconservador, o a Vox com neofeixista. És per aquest mateix motiu, exacerbat per l’àmplia i oberta definició del concepte, que diferenciar entre comportaments populisme i no populistes en la política és tan difícil, especialment si es vol fer amb cert rigor i no només per treure un títol de premsa atractiu com es fa en molts casos. En el món acadèmic, aquest és un debat que no sembla tenir una resposta definitiva que permeti una classificació clara.
En la conferència de 1967 que va tenir lloc a l’Escola d’Economia i Ciències Polítiques de Londres, entre els dies 19 i 21 de maig, molts acadèmics especialitzats en el tema van discutir aquesta problemàtica. Després que moltes definicions fossin proposades i valorades, van concloure que la definició de George Hall era la millor en termes generals.
Aquesta definició es tradueix aproximadament: “Els moviments populistes són moviments que apunten al poder pel benefici de la gent com un conjunt que provenen de la reacció d’aquells, normalment intel·lectuals, alienats des de l’estructura de poder existent, fins a les tensions d’un canvi econòmic, polític, cultural o social. Aquests moviments són caracteritzats per la creença en el retorn a, o adopció de, formes i valors més simples i tradicionals emanant de la gent, especialment de la secció més arcaica de la gent que són considerats els recipients de virtut”.
En altres paraules, un grup ideològic lligat alguna mena de grup privilegiat que els hi permet l’accés mediàtic, sigui intel·lectual, polític, o fins i tot econòmic, que no forma part de l’establishment polític almenys en termes ideològics, i que utilitza la insatisfacció de la població com a base del seu discurs. La definició també destaca la tendència d’aquests moviments populistes en idealitzar un estat de la societat que ja no persisteix. Cosa que podem definir com a tendències conservadores, però que realment va més enllà, ja que el passat també és usat com a punt de referència de certs aspectes que han passat un procés de decadència percebuda, dinàmica també present en certs discursos considerats d’esquerres.
És important destacar que tot i escollir aquesta definició, es van posar d’acord en el fet que populisme és un terme que no pot ser encapsulat en una sola definició. Estic d’acord amb aquest fet, i ara més que mai aquesta paraula ha sigut utilitzada com una arma llancívola, arribant a un estat on segons els diferents significats que li donis, pot ser utilitzada per definir a la totalitat dels grups polítics. És per això que crec que hem d’expandir el vocabulari utilitzat per referir-nos a certs comportaments polítics. Antagonització, per exemple, per referir-nos a la culpabilització i senyalització de grups com culpables i motiu d’una problemàtica, crec que és un terme molt més concret que assenyala de manera molt més clara la problemàtica dels extremismes a la política actual. Crec que és una bona manera de separar discursos com el de la por o els que prometen escenaris ideals, que són generalitzats, dels discursos que ataquen a minories vulnerables per sustentar-se.
