El primer polític d’aquests anys que va fer servir la idea de posar Junts com a nom a una candidatura va ser Junqueras amb “Junts per Sant Vicenç”. El nom feia la cosa perquè en la seva candidatura hi cabia tothom que volgués donar suport a la seva candidatura. De fet hi havia gent de tots els colors i de totes les opcions. En molts municipis es generen dinàmiques semblants al voltant de polítics que coneixen i estimen el poble. Per això, la política municipal prima el coneixement del poble i aposta sovint, en termes municipals de menys de 50.000 habitants, a la persona davant de les sigles.
Més endavant, en un intent de reproduir la idea a gran escala, sorgeix la idea de “Junts pel sí”, aquest cop amb una doble intenció: reproduir la idea d’un referèndum en una elecció al parlament, i en un intent de sumar al voltant del lideratge d’Artur Mas tot l’independentisme. La idea no va funcionar perquè la CUP(en parlem poc) se’n va desmarcar. I va quedar un híbrid entre convergents i ERC que intentava fagocitar el lideratge naixent de Junqueras. Va ser la pròpia CUP que es va encarregar de dinamitar l’invent obligant a trencar el lideratge de Mas i creant un lideratge subsidiari , que més endavant va demostrar ser molt més punyent que el del propi Mas: Puigdemont va sorprendre tothom amb una radicalitat més cupaire que la pròpia CUP. I va insistir en el concepte d’UNITAT manllevat de les causes polítiques més triomfants com el del Partit Nacionalista Escocès. Sembla clar però que sota el concepte d’unitat, de “junts”, hi havia una idea que el converteix en antagonista del propi concepte. Unitat mai pot voler en política, dir “sota el meu comandament” o “a les meves ordres”. Això no nomes prostitueix el propi concepte d’unitat, sinó que el converteix en dictatorial. Significa que només el que pensa com jo i que el que s’apunta amb mi va pel bon camí. La política per definició és pluralitat conjugada amb prudència, i respecte d’unes regles comunes, ens agradin o no, i bona voluntat. Lo altre és para-política potencialment dictatorial.
Junts no pot culpar al PDCAT com ho va fer abans amb ERC del seu resultat electoral. En primer lloc perquè ha sigut un bon resultat i li permet seguir governant Catalunya, això sí, perdent una presidència de la Generalitat almenys pel moment. “So what?” El PDCAT arriba tard a plantar cara a aquest concepte equívoc i populista d’unitat. ERC ho va fer amb més contundència al 2017. I cometria l’enèsim error de la dècada si volgués tornar a la “UNITAT amb mi”, al “Puigdemontisme”.
Perquè el programa electoral de PDCAT i la seva candidata eren 100% votables per l’electorat convergent. I ho seran més en un futur proper, quan aquest electorat es pari a mirar de veritat pels interessos de país, i es deixi de “relats” i torni a la avorrida però necessària política del nostre pa de cada dia. A tall d’exemple: els 600.000 electors de Junts s’haurien de llegir els postulats trotskistes d’“Eines de País” que representa el proper candidat seu a la Generalitat, en Joan Canadell, per saber que estan votant a un llop que s’ha vestit d’anyell per tenir protagonisme. Perquè vestit de llop no funciona.
Però ara tenim, es llegeixi com es llegeixi, més diputats independentistes i més vots independentistes que mai. Això és un fet. Els càlculs retòrics sobre què hagués passat si haguéssim anat junts és un cop més, relat. Aquesta majoria s’ha de fer servir per reconstruir el País . Aquesta és la única urgència real. I ho és molt, de real. Ho sabem tots. I requereix unitat de veritat, es a dir construir entre tots els que vulguin un govern que gestioni un dia a dia complicadíssim en tots els àmbits, no cal que en digui més. Junts de veritat, no en una “unitat de destí en lo universal”.
