Al seu Quadern d’Art de l’Avui del 26 de novembre, Xavier Barral qualifica aquesta exposició com una “exposició de museu”. És cert que si considerem la qualitat de les peces exposades, més d’una podria estar en un museu. Però ni que fos el cas del 100% de les peces, mai no diria que el que he vist a la sala Dalmau és una exposició de museu. Perquè en realitat es tracta d’una autèntica exposició de galerista.
Quina és la diferència? Les exposicions dels museus haurien de respondre i, en la majoria de casos ho fan, a tres motius. El primer i més corrent, és una tesi: el comissariat considera que té alguna cosa important a dir, sobre un artista o un període artístic determinat, i organitza l’exposició per tal de manifestar-ho i defensar-ho. Una segona funció que compleixen les exposicions de museu és la funció antològica, ja sigui d’un artista, ja sigui de les col.leccions d’una altra institució. El tercer motiu, no tan sovintejat com voldríem, és la presentació de la descoberta o de la recuperació d’obres d’art d’importància suficient. D’altra banda, està clar que una mateixa exposició pot respondre a més d’una d’aquestes funcions. I per tancar aquest punt sense que em considereu un perfecte innocent, consigno que en les exposicions públiques també hi ha en joc interessos econòmics, ni que sigui els dels propis propietaris de les obres presentades (i els de les rebutjades, malauradament també).
En resum, l’exposició del museu sempre tendeix a l’àmbit públic i, d’alguna manera, sempre respon a una exigència d’objectivitat. En el cas de la tesi, no ens preguntem tant qui és el comissari que la defensa, com si la tesi és vàlida o no; pel que fa l’antologia, més important que el gust de qui ha fet la sel.lecció, és si aquesta sel.lecció és realment representativa; en el cas de la descoberta, el que cal examinar no és la fama del descobridor, sinó si la peça s’ho val.
En canvi, a la galeria privada ha d’imperar la personalitat del galerista. Per al galerista, l’obra d’art sempre és difícil de trobar (perquè a un col.leccionista privat sempre li costa desprendre’s de les seves joies), difícil d’adquirir (perquè mai no es pot estar segur que es vendrà) i difícil de presentar (tan per les limitacions materials d’espai, temps i diners, com perquè introduir una nova peça, a risc propi, mai no és fàcil). Quan entro en una galeria, espero veure com el galerista ha aconseguit imposar-se a aquestes dificultats pròpies de l’ofici, per tal de donar una visió pròpia d’allò que presenta.
Aquest és el cas de l’exposició que comentem. Si fos un projecte de museu, l‘hauríem de criticar per parcial i per no fer cap aportació significativa a allò que ja sabíem. Però com que estem en una galeria privada, hem de felicitar-la per haver aconseguit peces gens fàcils d’obtenir i per haver-les escollides amb un gust que és inequívoc i, sobretot, prou coherent. Només una peça em fa l’efecte que sobra. Totes les altres, encara que pertanyen a períodes molt diferenciats de l’obra de Torres García (noucentisme, neoclacissisme, constructivisme), tenen aquella familiaritat daurada que neix de la bona tria del galerista.
Com que aquesta és una pàgina de crítica, alguns defectes hi hem de trobar. En aquest cas, es centren tots en la presentació de les peces. En primer lloc, el període no és encertat: aquesta és una exposició que es mereix més de 1 mes i 20 dies i, en tot cas, per tancar el 30 de desembre, es podria haver fet el 15 de gener i aprofitar així tot el Nadal. Tampoc he trobat el què de les dues banderoles que, imitant l’estil de Torres García, s’han penjat a l’interior de la galeria. A Torres-García, no cal afegir-hi res més. Finalment, pel que fa al catàleg, s’ha perdut una bona oportunitat de donar veu a un especialista en Torres García, que dialogués amb la sel.lecció de peces exposada. Malgrat aquestes falles, no ho dubteu: a Consell de Cent 349 us hi espera una bona exposició.
