Esquerra ha tardat gairebé dos mesos a poder afermar un acord amb el PSOE que permetés acabar amb el bloqueig a la investidura que es portava arrossegant feia molt de temps. Després que al juliol no hi hagués manera d’aconseguir que PSOE i UP es posessin d’acord malgrat que els republicans anunciessin a bombo i plateret que no serien en un impediment i passades unes eleccions on uns i altres veieren les orelles al llop, finalment, l’acord arribà.
Durant tot aquest temps que han durat les negociacions hi ha hagut alts i baixos, filtracions interessades d’uns i altres, presses, pressions i sobretot molt de cinisme. Tan per part de la dreta espanyola com de la dreta catalana. Fins i tot d’aquells que es passen dia dient que no són ni de dretes ni d’esquerres. Els mateixos que durant dècades titllaven d’eixelebrada l’Esquerra Republicana amb el “això no toca” i que ara tenen ordes de tuitaires titllant-la de traïdora i botiflera. Alguns, acostumats a tallar el bacallà de forma omnipotent en tot allò que era el bastiment de l’estructura institucional del principat ara noten una considerable merma en la seva influència.
Esquerra es presentà a unes eleccions dient que feia seu el “Sit And Talk” i que si el PSOE era prou dèbil se’l podria obligar a negociar. A partir d’aquí, el desori, embarrar-ho tot, confondre-ho tot. El PSOE trucant a ERC per negociar, JxCat trucant al PSOE amb atac de banyes i amenaçant amb apujar el preu si no se’ls tenia en compte. Politiqueria. Puigdemont, Torra, Borràs i qualsevol cap visible de JxCat -també de la CUP- és perfectament conscient que, malgrat tots els malgrats, no existeix una altra combinació més propicia per intentar desbloquejar la situació institucional que pugui redundar en un benefici per la gent a la que representen les formacions polítiques -al final, la política, ha de servir per això-.. Sense entrar en la minoria dels “quant pitjor millor” -que hi són, però són quatre gats que criden molt-.
Així les coses, doncs, Esquerra va complir. I per més que JxCat es passés el dia repetint el “mantra” del “a cambio de nada” com fent-ne burla, saben que és mentida. El PSOE ha passat de no voler posar-se al telèfon a tenir pressa a reunir-se amb el president Torra -que fins i tot està en qüestió la seva continuïtat al càrrec per la resolució de la JEC-. Moncloa comença a fer canvis en la cúpula de la Guàrdia Civil, en la fiscalia general, s’integra gent de UP al Gobierno, etc.
El que sí que ha estat “a cambio de nada” – o no, però fa molta vergonya dir a canvi de què- ha estat l’acord pressupostari al Parlament de JxCat amb C’s i PP o el pacte de la Diputació de Barcelona. Acords purament crematístics, de repartiment de poder i politiqueria petita, res que redundi en el benestar de la ciutadania ni en el mínim compliment del programa electoral.. Aquests que, precisament, desprestigien la política.
I, a tot això, encara no hem vist la ANC o els CDR manifestant-se davant la seu del PDECAT mentre que avui la seu d’ERC de Solsona s’ha despertat amb un cap de porc plantat a la porta i una bandera espanyola penjant. De fet, malgrat les notables i notòries diferències entre la finalitat d’un i d’altre pacte polític han tardat poc els tuitaries tòtems de l’espai exconvergent a dir allò de “no m’agrada pas això que ha fet JxCat però és que ERC també déu ni do”. Sempre traient la pressió d’un cantó i intentant traspassar-la maquiavèl·licament a un altre per diluir la cosa.
Això sí, després de dir de tot i intentar apujar el preu de la investidura i la taula de negociació que va aconseguir ERC amb el PSOE l’espai exconvergent perd l’oremus per intentar liderar-la. El “cinismemòmetre” acabarà petant tard o d’hora.
La persistència de la memòria és flexible com els rellotges d’en Dalí però, malgrat tot, la memòria persisteix.
